Sergio Esteban, el primer infermer a entrar a l'AVE sinistrat: "Hi ha decisions en dècimes de segon que determinen la vida d'un pacient"
El responsable d'Infermeria de la Gerència d'Urgències, Emergències i Transport Sanitari del Sescam relata com va ser la intervenció al lloc del sinistre ferroviari, ressaltant l'excel·lent resposta dels serveis desplegats
I a més: Pablo Montilla, capità metge de la UME: "Si anem amb por no aconseguirem arreglar res"
Poc després de les 9:30 del matí arribaven els primers efectius sanitaris a la zona 0 del tràgic sinistre ferroviari d'Urda. Entre el munt de ferros, multitud de passatgers atrapats i molts altres ferits que han pogut abandonar el comboi pel seu propi peu. En aquell primer escenari de la catàstrofe es trobava Sergio Esteban, responsable d'Infermeria de la Gerència d'Urgències, Emergències i Transport Sanitari del Servei de Salut de Castella-la Manxa (Sescam).
“Vam ser els primers a arribar”, recorda l'infermer en declaracions a Redacción Médica. El sanitari reconeix que encara no ha estat capaç d'assimilar completament la duresa dels moments viscuts, després d'haver passat tot just un parell d'hores per casa des del matí d'ahir. No va ser fins més de dotze hores després quan Esteban va abandonar el fatídic punt d'Urda, tot i que la feina no va acabar aquí. Amb un rol principalment de gestió dels recursos, després d'assumir en el primer moment les tasques de triaje, l'infermer ha continuat fent aquesta tasca més “invisible” de logística després de resoldre l'atenció sanitària sobre el terreny amb un objectiu: tornar a la normalitat l'extraordinari desplegament de recursos. “Ningú ens diu que demà no pugui tornar a passar alguna cosa i hem d'estar igual de ben preparats”, assenyala en aquest sentit.
Encara enfocat a treballar per posar a disposició els recursos sanitaris, és conscient que l'episodi passarà una factura emocional a ell i als seus companys. Sense perdre l'enteresa, és conscient que, amb el temps “hi haurà seqüeles psicològiques” que hauran de valorar i “sense cap mena de pudor ni vergonya caldrà tractar” acudint als mitjans i recursos que tenen a l'abast. La capacitat de mantenir-se davant una situació com aquesta, també reconeix que no està a l'abast de tothom: “Per dedicar-te a això has d'estar fet d'una altra pasta”.
El triaje sobre el terreny
Tot això amb la complexitat afegida de la inexperiència davant una emergència de tals dimensions: “Tota la nostra formació i currículum va pràcticament enfocat a l'atenció sanitària. Ningú t'ensenya a gestionar en aquest tipus d'incidències. Has de prendre decisions en dècimes de segon que poden decidir la vida d'un pacient”, relata el responsable al Sescam. En aquesta línia, subratlla que qualsevol mínim aspecte resulta igual d'important i pot tenir un impacte crític.
En aquest sentit, subratlla l'agraïment a tot l'equip desplegat a la zona de l'accident, especialment als companys del servei d'Urgències i Emergències. Gràcies a la seva disposició i cooperació, destaca que va ser “fàcil” tirar endavant la tasca conjunta: “En una situació així no mires la categoria professional ni mires el servei d'emergències al qual et dediquen ni la comunitat a la qual pertanys”.
Entre el dolor i la desesperació dels ferits, a ell i als quatre companys de la Unitat Polivalent d'Emergències que l'acompanyaven, els va tocar deixar de banda les seves emocions i l'impacte pel que estaven veient per posar-se a treballar sense perdre ni un segon. La seva unitat es va desplaçar en un equip tot terreny per assumir les tasques de triaje i coordinació en aquells primers instants.
La trucada del 112 per una col·lisió entre dos trens els va fer anar “preparats per al pitjor” i, malauradament, l'arribada a l'epicentre de l'accident va confirmar els pitjors presagis: “Quan vam arribar, vam veure el panorama i evidentment vam confirmar que havia estat d'unes magnituds que costaria gestionar”. Sense temps per deixar-se afectar pel xoc, van començar a fer un triaje “bàsic”, classificant els pacients per codis de colors: verd, groc i vermell.
L'equip es va dividir en dos grups per atendre ambdós trens. Esteban i un altre company van ser els encarregats d'entrar al vagó d'AVE per triar els passatgers que no podien sortir. Una tasca de “gestió pura i dura” que rememora contemplar com un acte rutinari per prioritzar la millor resposta sanitària. “Ens dediquem a gestionar les víctimes, a tractar-les, a fer una primera intervenció i a treure-les cap al focus. Vas preguntant, fem maniobres d'emergència i continuem amb el següent pacient”.
D'aquí assenyala que els anaven portant al lloc sanitari avançat desplegat al lloc de l'accident. En aquells primers moments, una de les decisions crítiques va ser com gestionar l'accés, ja que el vagó accidentat es trobava en una zona de difícil accés en un terraplè. “Va ser un moment de gestió pura, d'aixecar el cap i centrar-nos en com organitzar-nos”.
En aquest context i davant l'allau de professionals sanitaris i civils desplegats per intentar ajudar, apunta que “més no sempre és millor”, sense deixar d'expressar el seu agraïment a tots ells. “Calia gestionar molt bé les entrades i sortides dels vehicles i això és una tasca que a vegades cal agafar amb pinces per poder gestionar el més ràpid possible”, detalla en aquest sentit.
