Epidemiologia alerta de la relació entre habitatge i salut: la manca de llar comporta més mortalitat prematura i barreres per a una atenció sanitària continuada
Les persones que pateixen amenaces de desnonament presenten pitjors indicadors de salut mental, alerta la societat científica en un comunicat en què defensa que "les polítiques d'habitatge també són polítiques de salut"
I a més: L'impacte psicològic després d'un desnonament com el de Maricarmen: "Perdre la seva casa és perdre la seva biografia"
Les dificultats per accedir a un habitatge i poder-lo mantenir tenen conseqüències per a la salut física i mental i poden agreujar les desigualtats socials. Així ho adverteix la Societat Espanyola d'Epidemiologia (SEE), a través del seu Grup de Treball de determinants de la Salut, en el seu posicionament "El dret a un habitatge digne com a dret a la salut", en què defensa que garantir una llar adequada, estable, segura i assequible ha de ser una prioritat de salut pública. La societat científica fa pública la seva postura hores després de conèixer-se la mort, en un hospital madrileny, de Maricarmen Abascal, la dona el desnonament de la qual ha provocat una onada social i política que ha desembocat en un avançament electoral.
"Les polítiques d'habitatge també són polítiques de salut", afirma la SEE en el document, que s'emmarca en un context de mobilitzacions ciutadanes pel dret a l'habitatge. La societat científica subratlla que les condicions de la llar, el seu cost i la possibilitat de perdre-la influeixen en el benestar de les persones i en la seva capacitat per cobrir necessitats bàsiques i desenvolupar el seu projecte de vida.
La relació entre habitatge i salut està àmpliament documentada. Des de la SEE recorden que, segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), les temperatures extremes dins la llar, l'amuntegament i les humitats s'associen amb una major càrrega de malalties respiratòries i cardiovasculars, lesions i problemes de salut mental.
L'amenaça de perdre la llar també afecta la salut
"Disposar d'un habitatge estable proporciona a les persones seguretat, privacitat i arrelament", recull el posicionament. Per contra, qui pateix processos o amenaces de desnonament presenta pitjors indicadors de salut mental, com ansietat, depressió i malestar psicològic, i també de salut física. Aquests efectes poden estendre's als infants i adolescents de la llar.
![Isabel Rodríguez, ministra de Vivienda](["https:\/\/s1.redaccionmedica.com\/k\/imgp\/cms\/sanitaria2000\/154089.jpg?p=w:1706\/h:960&h=xEGYFnrc"])
A aquesta incertesa s'hi suma la pressió econòmica. Quan el lloguer o la hipoteca absorbeixen una part excessiva dels ingressos, les famílies poden veure's obligades a reduir la despesa en alimentació, calefacció, subministraments o medicaments. Dedicar una proporció elevada dels recursos a l'habitatge o viure amb l'amenaça de perdre'l pot actuar com a factor d'estrès crònic.
La SEE destaca, a més, que la inseguretat residencial pot desembocar en exclusió residencial i sensellarisme. Les persones sense llar afronten una elevada càrrega de problemes de salut, més mortalitat prematura i barreres per mantenir una atenció sanitària continuada. Per això, evitar la pèrdua de l'habitatge i garantir alternatives habitacionals estables són també mesures de prevenció i promoció de la salut.
Les conseqüències transcendeixen les parets de la llar. La turistificació i la gentrificació poden desplaçar la població resident, transformar el comerç de proximitat i debilitar les xarxes veïnals. La pèrdua d'aquests vincles pot reduir el suport social i el sentit de pertinença, i contribuir a l'aïllament, la solitud no desitjada i el desarrelament.
L'habitatge, focus d'atracció per a professionals sanitaris
El posicionament assenyala també que, a les zones amb mercats residencials especialment tensionats, el preu de l'habitatge pot esdevenir una barrera per atreure i retenir professionals sanitaris, docents i d'altres serveis públics. Aquesta dificultat pot afectar el funcionament dels serveis essencials i l'equitat en l'accés a aquests.
La SEE adverteix que aquests efectes recauen especialment sobre les llars amb menys ingressos i altres grups en situació de vulnerabilitat. L'accés desigual a un habitatge adequat pot, per tant, reproduir i aprofundir desigualtats de salut ja existents.
![Los sanitarios acampan en Sol para reivindicar el derecho a la vivienda: Que vengan todas las compañeras](["https:\/\/s1.redaccionmedica.com\/k\/imgp\/cms\/sanitaria2000\/153968.jpg?p=w:1706\/h:960&h=Aliv5gIH"])
Davant d'aquesta situació, la societat científica defensa que les polítiques d'habitatge han d'incorporar la protecció de la salut de la població. "Aquest accés no pot limitar-se a disposar d'un sostre", assenyala el document: ha de permetre viure en condicions dignes, sense que el cost de la llar comprometi l'alimentació, els subministraments bàsics o la cura de la salut.
“Invertir en habitatge és invertir en salut, en barris saludables, comunitats cohesionades i en una societat amb menys desigualtats en salut. Garantir el dret a l'habitatge és també garantir les condicions necessàries perquè el dret a la salut pugui fer-se efectiu", conclou la SEE en el seu posicionament.
