Manuel, enfermero de UCI en Suiza.
Infermeria

Manuel, l'infermer que va canviar les borses de feina per una UCI a Suïssa: "La conciliació és del 100%"

Després de sis anys encadenant substitucions a Espanya i gairebé dos de tràmits per homologar el seu títol, el Manuel ha aconseguit un contracte en una UCI de Ginebra, on assegura que "valoren més" la seva formació

I a més: De metgessa de Família a TCAE: "Encara estic esperant l'homologació, la Medicina és la meva vida"

Publicada

Notícies relacionades

Manuel ens atén en el seu dia de descans. Entre anades i vingudes a Madrid, aquest infermer ja pot respirar tranquil. Fa sis mesos que va aconseguir un contracte en una Unitat de Cures Intensives en un hospital de Ginebra, Suïssa, després d'estar esperant gairebé dos anys entre burocràcia, exàmens de francès i homologacions. Queden enrere sis anys encadenant substitucions de mesos o fins i tot setmanes amb unes condicions laborals que, segons assegura, "no li donaven per pagar-ho tot". "A Madrid no em podia permetre res més amb el salari que tenia; em vaig cansar d'aquesta dinàmica de no saber mai en quin Servei et trucaran", subratlla a Redacción Médica.

Però el salt al país alpí no va ser una decisió impulsiva. El Manuel buscava una oportunitat de continuar desenvolupant-se professionalment en Cures Intensives, ja que compta amb un màster en aquesta àrea a Espanya. Segons l'infermer, la manca d'una especialitat reconeguda a través de l'EIR i la dependència de les borses de feina per accedir a contractes temporals dificultaven l'estabilitat laboral i el desenvolupament d'una trajectòria professional en aquest àmbit. Una situació que, però, podria canviar després que Sanitat hagi iniciat els tràmits per reconèixer l'especialitat.

"Les oportunitats per al sector sanitari a Europa són molt bones. També a Suïssa els contractes solen ser de mínim un any o directament indefinits. Per això, el sanitari assegura que "va ser fàcil prendre la decisió", tot i que reconeix com "va costar adaptar-se a un sistema sanitari tan diferent".

Com és l'homologació per treballar com a infermer a Suïssa?

El que semblava un tràmit de només sis mesos va acabar convertint-se en un periple de gairebé dos anys per a l'extremeny. "El procés va ser llarg perquè havia d'aconseguir com a mínim un B2 de francès amb el diploma DELF. No s'aconsegueix d'un dia per l'altre quan el nivell que portaves era el de l'institut", detalla. Mentre el seu xicot va emigrar primer en trobar feina com a enginyer, ell va haver de quedar-se a Espanya perfeccionant l'idioma. A això s'hi sumaven les anades i vingudes entre Ginebra, Madrid i Extremadura per continuar cobrint substitucions a l'estiu. "Em quedava a casa d'un amic", recorda.

A les traves amb l'idioma s'hi va afegir el canvi radical en la manera de buscar feina. Una cosa que el Manuel sí que considera positiva de la sanitat espanyola és la centralització dels mèrits en una única llista on "adjuntes els teus documents i et truquen". El cas suís és diferent, ja que és el mateix professional qui ha de rastrejar les vacants en portals de feina, enviar el seu currículum a cada clínica i superar entrevistes de selecció, mentre competeix amb altres candidats francòfons de tot Europa. "Fan un cribratge de currículums, et truquen, fas una entrevista i veuen si els encaixes", resumeix el sanitari.

Va aconseguir tres oportunitats laborals i va acabar sent acceptat a la UCI d'un centre privat. "Com que tenia un màster en Cures Intensives, que facilita obtenir aquesta especialitat a Suïssa, em van oferir un contracte d'un any de transició", explica l'infermer. Ara ha de tramitar l'homologació com a especialitat, juntament amb una sèrie d'entrevistes i proves clíniques per corroborar que té els coneixements necessaris. En cas que ho aconsegueixi, podrà convertir el seu contracte en indefinit i que sigui reconegut com a especialista a tot el territori nacional.

"Com que tenia un màster en Cures Intensives, que facilita obtenir l'especialitat a Suïssa, em van oferir un contracte d'un any de transició"

Les condicions laborals d'un infermer a Suïssa: "A la privada, els sous es negocien"

"No m'ho podia creure", recorda el Manuel sobre el moment en què va rebre la trucada sobre el seu contracte, que descriu "com un alleujament" i "una alegria impressionant" i que va posar fi a l'estrès de tot un any. Tot i que el cost de vida a Suïssa és més alt i l'adaptació no va ser immediata, l'infermer extremeny destaca que "la capacitat d'estalvi és molt superior" que a Espanya. Això, tot i l'obligació de contractar una assegurança mèdica privada.

"A la sanitat privada els salaris no són fixos, sinó que es negocien de manera individual amb la direcció de cada centre", detalla l'infermer. En el seu cas, aquesta negociació directa li va permetre obtenir un sou superior a la mitjana. "Segons com ho negociïs, pots guanyar més o menys que els teus companys amb la mateixa experiència", subratlla.

Però, per al Manuel, a les avantatges econòmiques s'hi suma també una conciliació plena. Explica que la jornada sol ser de 40 hores setmanals en torns de 12 hores i un parell de guàrdies localitzades al mes. "Treballo només tres dies a la setmana i organitzo el meu propi quadrant amb dos mesos d'antelació sobre una planilla en blanc", assenyala el sanitari, que assegura que gràcies a això "la conciliació és del 100%". A més, el conveni li garanteix quatre dies lliures mensuals blindats que la seva supervisora no pot alterar. "Així puc tenir períodes llargs de descans", assenyala l'infermer, que afirma que és una màxima dins del sistema sanitari suís.

"Segons com ho negociïs, pots guanyar més o menys que els teus companys amb la mateixa experiència"

Treballar en una UCI a Suïssa: "No hi ha zeladors fixos a la Unitat"

Pel que fa a la feina diària del box assistencial, la dinàmica suïssa també va sorprendre l'extremeny. "el que més em va sorprendre és que no hi ha zeladors fixos a la unitat", afirma. Al centre privat on treballa, només n'hi ha dos per a tot el recinte, de manera que infermers i auxiliars assumeixen sovint el trasllat de pacients i l'acompanyament a proves diagnòstiques.

El tracte amb l'equip mèdic també és diferent. El Manuel troba a faltar la proximitat pròpia dels hospitals espanyols. "Som molt propers i aquí la gent és molt més distant ", afirma. Tot i que reconeix que els seus companys "són educats", assegura "que tampoc s'interessaran més per la teva feina".

Pel que fa a la càrrega assistencial, el Manuel explica que les ràtios són similars a les d'Espanya. A la UCI s'atén un o dos pacients per infermer, mentre que en cures contínues la xifra puja a tres. A la seva unitat, amb set llits, hi ha quatre infermers com a mínim i, de vegades, cinc. "Un d'ells exerceix com a referent del torn, sense pacients assignats, per coordinar el servei i donar suport a l'equip quan cal", detalla.

Però el que més valora aquest extremeny de la seva experiència a Ginebra és sens dubte el reconeixement de la seva formació. "Aquí, si vols treballar a la UCI, treballes a la UCI; si vols quiròfan, treballes a quiròfan", exemplifica. Després de diversos anys a Suïssa, el seu objectiu és estalviar i plantejar-se tornar a Espanya d'aquí a cinc o sis anys. "Penso en Andalusia o Extremadura com a possibles destins", es planteja, tot i que "tot dependrà de les condicions laborals i que es reconegui la especialitat d'Infermeria de Cures Intensives".

A qui es plantegi fer el pas, el Manuel els anima a valorar l'experiència, però sense amagar les dificultats del procés i el fet d'allunyar-te de tota la teva vida. "Ho recomano al 100%", assegura, especialment per a qui compta amb experiència i vol que els seus coneixements siguin reconeguts professionalment.