De treballar en una UCI durant la pandèmia a quedar-se sense feina per l'homologació: "Darrere de cada expedient hi ha una persona"
La Camila relata a Redacció Mèdica el limbe en què viuen molts sanitaris estrangers que van exercir durant la covid-19 i que avui segueixen a l'espera d'homologar el seu títol, sense certeses sobre el seu futur laboral
I a més: El nedador olímpic que compagina Fisioteràpia i Infermeria: "Sempre cal tenir un pla B"
Notícies relacionades
- Cristina, la enfermera que dejó España buscando estabilidad: "El sueldo se triplica"
- Leslie, la médica que espera poder ejercer: "Me dijeron que limpiara casas"
- El reto del MIR extracomunitario: ejercer su especialidad al volver a casa
- La homologación médica estudia incorporar una ECOE a extracomunitarios
"Durant la pandèmia la meva feina sí que va ser necessària. Ara ningú se'n recorda d'això", lamenta la Camila. Cinc anys després d'arribar a Espanya des de l'Argentina amb la il·lusió de poder ajudar de la manera que millor sabia —cuidant— la situació d'aquesta infermera ha tornat a ser molt diferent. S'ha quedat sense feina i encara no pot exercir amb la seva titulació. "Acabem sent només un número entre molts expedients", denuncia a Redacció Mèdica. L'excepció normativa que havia permès la seva contractació en una residència durant la pandèmia ja no és aplicable i la seva homologació segueix anys després pendent de ser aprovada.
Ara, el seu futur professional depèn de completar els 60 crèdits que li exigeix l'Administració per homologar el seu títol, dels quals ja n'ha superat més de la meitat. Mentre continua estudiant, la Camila viu dels seus estalvis, sense familiars a Espanya i després d'un procés de divorci difícil. A la incertesa econòmica s'hi suma la de no saber quant de temps haurà d'esperar per tornar a exercir la seva professió. "Aquest temps que vaig treballar no va servir ni per convalidar les pràctiques ni per homologar", lamenta la infermera argentina, que sent que els anys d'experiència i la feina que va fer quan més es necessitava personal sanitari no han contribuït a agilitzar el procés. "Darrere de cada expedient hi ha una persona", reivindica. Una professional amb anys de formació i experiència que no perd l'esperança en un futur en què pugui exercir en una UCI.
D'infermera necessària durant la pandèmia a quedar-se sense feina
L'any 2021, la Camila va fer les maletes i va deixar enrere l'Argentina per començar una nova vida a Espanya juntament amb la seva exparella, que tenia la ciutadania. "Crec que no ho vam pensar gaire. Vam anar estalviant a poc a poc tot el que podíem i, amb l'ajuda de la família del meu exmarit, vam poder sortir del país", relata la infermera. Recorda com de difícil era arribar a final de mes tot i tenir dues feines, com a infermera en un hospital públic i professora d'Infermeria a Cruz Roja, i una situació que recorda com "inestable en molts sentits".
Ja un mes abans de marxar, la Camila havia començat a preparar la seva documentació i la del seu aleshores marit per tramitar la residència i l'homologació del seu títol. "Vaig presentar la sol·licitud l'11 de maig de 2021, però el procés ha acabat sent molt llarg", assegura. Al maig de 2023, va rebre un requeriment per aportar el pla d'estudis de la seva carrera, un document que, segons explica, el funcionari que la va atendre inicialment li havia dit que no calia presentar. "El Ministeri es pren dos anys per revisar el meu expedient, però em demana que respongui al seu requeriment en vint dies. Això és impossible", denuncia la infermera, que assenyala que va haver de recórrer a un advocat.
Durant els anys següents, la Camila va continuar esperant una resposta definitiva, mentre la seva vida laboral avançava sense que la seva situació administrativa es resolgués en el paper. Va ser a l'abril de 2024 quan va rebre una proposta favorable, tot i que condicionada a completar una formació addicional. "Vaig acceptar les condicions perquè, si no, el procés podia allargar-se encara més", explica. La incertesa es va allargar fins que la manca d'homologació li va impedir continuar treballant a la residència on feia anys que exercia. "Durant una inspecció laboral, la Generalitat va decidir que tant jo com una altra companya que estàvem en la mateixa situació ja no podíem continuar treballant", assenyala.
"El Ministeri es pren dos anys per revisar el meu expedient, però em demana que respongui al seu requeriment en vint dies. Això és impossible"
"Va ser horrible. Hi havia dies que era directament un zombi"
Ara, el reconeixement del seu títol passa per completar 60 crèdits, una exigència que l'ha obligada a tornar a les aules i que, segons afirma, afegeix noves dificultats per recuperar l'estabilitat professional. El seu periple no va acabar aquí, ja que l'argentina no va aconseguir matricular-se a la universitat d'Alacant a la primera. "La carta del Ministeri que confirmava que podia cursar els crèdits havia estat enviada per error a una adreça de Madrid, on mai havia estat empadronada", explica. Quan es va assabentar de l'error, al juny de 2025, el termini de matriculació per al curs 2025-2026 ja havia vençut. La Camila va haver d'insistir a la universitat fins que finalment van acceptar la seva sol·licitud.
Tampoc compaginar les pràctiques amb la seva anterior feina a la residència va ser una tasca senzilla. Durant mesos, la Camila va encadenar torns de vuit hores a la nit amb jornades de dotze hores durant el dia. "Acabava el meu torn de vuit hores, conduïa una hora fins a l'altra feina i feia allà dotze hores. Després conduïa una altra hora per tornar a casa, hi estava una hora i havia de tornar per treballar vuit hores més", relata. Una experiència que descriu com "horrible", amb dies en què directament se sentia com "un zombi".
La distància entre el seu domicili i el centre que li van assignar, a Alcoi, va ser una altra de les grans dificultats per a la infermera. Tot i que va intentar canviar d'universitat i fins i tot va presentar un informe de la seva psicòloga que recomanava el trasllat, no va aconseguir que li concedissin. La Camila entén que hi hagi prioritat per als alumnes que comencen la carrera des del primer any, però denuncia que no es tingui en compte la situació dels estrangers que busquen homologar el seu títol. "Ningú et pregunta si tens cotxe, si disposes de transport o si treballes. Si no pots organitzar-te, has de buscar-te la vida", critica.
"Acabava el meu torn de vuit hores, conduïa una hora fins a l'altra feina i feia allà dotze hores. Després conduïa una altra hora per tornar a casa, hi estava una hora i havia de tornar per treballar vuit hores més"
Una infermera que somia tornar a exercir un dia: "M'agradaria treballar a la UCI"
Ara, a l'atur i amb la segona part dels crèdits encara pendent, la Camila intenta centrar-se en els estudis, tot i que la incertesa sobre quan podrà acabar i obtenir l'homologació segueix condicionant el seu futur. "No saber si podràs seguir treballant o quan et faran fora és horrible. La inestabilitat que genera tot això és tremenda", lamenta.
El seu somni passa per tornar a exercir com infermera en una UCI, l'entorn en què va treballar durant els seus primers anys de professió a l'Argentina i que recorda com una de les etapes més gratificants de la seva trajectòria. "M'agradaria molt tornar a treballar-hi", afirma. La seva vocació va néixer, en part, de l'admiració que sentia per la seva tia, també infermera, que es va convertir en una figura de referència durant la seva infància. "Ella era el meu exemple a seguir", recorda amb afecte.
Li agradaria enviar un missatge a la resta de la societat sobre una realitat que, segons apunta, afecta molts sanitaris estrangers a Espanya que estan sota "un limbe permanent". "M'agradaria que s'entengués que darrere de cada expedient hi ha una persona, amb molts anys de formació, experiència personal i professional, i un projecte de vida", reivindica l'argentina, que assegura no haver perdut l'esperança de tornar a exercir una professió que descriu com "la més bonica del món".
