Segueixen havent-hi motius per a la vaga mèdica
Julián Ezquerra Gadea és metge, exdirectiu de la salut i exsecretari general del sindicat Amyts
“La salut del poble és la llei suprema”, afirmava el jurista romà Ciceró. Tanmateix, quan qui custodia aquesta salut es veu empès a abandonar les consultes i ocupar els carrers, la màxima s'inverteix: la protecció del ciutadà passa, inevitablement, per defensar qui el cura. L'escenari sanitari actual es troba en una cruïlla crítica. Després de l'anunci de l'avançament electoral i la consegüent dissolució de les Corts Generals, la tramitació del nou Estatut Marc estatal ha decaigut, provocant l'ajornament estratègic de les mobilitzacions a nivell nacional. Malgrat aquest buit institucional i la imminent fi de la legislatura, les vagues mèdiques autonòmiques persisteixen amb força en diversos territoris, com Madrid, Catalunya o Canàries. Aquest fenomen evidencia que el conflicte no respon a dinàmiques partidistes ni a un simple pols electoral. La continuïtat de les aturades en ple interregne polític està plenament justificada pel caràcter estructural del deteriorament sanitari, la transferència real de les competències de gestió a les autonomies i la urgent necessitat d'obligar els futurs governants a assumir compromisos ferms en els seus programes.
La decisió de mantenir les convocatòries autonòmiques rau en què la precarietat del sistema no s'atura pel calendari parlamentari. Els problemes que ofeguen els facultatius no són conjunturals, sinó crònics i estructurals. La sobrecàrrega assistencial, les agendes massificades que impedeixen dedicar un temps digne a cada pacient, i les jornades extenuants marcades per guàrdies obligatòries de 24 hores —moltes vegades sense el descans obligatori garantit— són realitats que no entenen de campanyes electorals. Per als metges, la paràlisi legislativa al Congrés no suspèn el cansament ni el risc de desgast professional. Continuar amb les mobilitzacions és un acte de coherència i supervivència laboral: el col·lapse de l'atenció primària i hospitalària segueix succeint cada dia, independentment de si les Corts estan obertes o tancades.
La justificació d'aquestes vagues s'assenta sobre la pròpia estructura descentralitzada del model sanitari espanyol. Si bé la reforma estatal de l'Estatut Marc era el catalitzador del descontentament nacional, la gestió del dia a dia, l'ordenació del personal i els pressupostos sanitaris depenen dels governs autonòmics. Regions com Madrid o Catalunya compten amb executius i interlocutors plenament estables i amb competències exclusives per resoldre el conflicte. Reivindicacions clau com la flexibilització de torns, l'exempció de guàrdies obligatòries, l'increment de les retribucions per hora extra o la millora de les condicions dels metges residents (MIR) poden i han de negociar-se a les taules sectorials de cada comunitat. La fi de la legislatura estatal no pot servir d'escut o excusa per a les conselleries autonòmiques; el bloqueig en les negociacions regionals és el que realment perpetua les aturades actuals.
Mantenir el pols social en aquest moment de transició política constitueix una estratègia de pressió indispensable davant el futur escenari democràtic. La proximitat de les urnes és el període on els partits polítics es mostren més permeables a les demandes ciutadanes. En sostenir les protestes, el col·lectiu mèdic trasllada un missatge inequívoc a totes les forces que aspiren a governar: la pau social i l'estabilitat de l'Estat del benestar estan directament supeditades a la dignificació de la professió mèdica. No es tracta de desestabilitzar el procés electoral, sinó de forçar els candidats a incloure a les seves agendes polítiques compromisos explícits, pressupostos reals i reformes estructurals definitives. La protesta sostinguda actua com un recordatori que les promeses buides ja no són suficients per contenir el descontentament d'un sector essencial.
La prolongació de les vagues mèdiques en l'actual context de dissolució parlamentària està plenament legitimada. No es tracta d'un desafiament a l'ordre institucional, sinó d'una exigència de responsabilitat envers la salut pública que transcendeix qualsevol sigla política o període de votació. En defensar els seus drets laborals, l'eliminació de les guàrdies inhumanes i una menor càrrega assistencial, els professionals de la medicina estan defensant la qualitat del propi sistema de salut que rep el ciutadà. La fi d'una legislatura marca el cessament temporal de l'activitat legislativa, però les necessitats sanitàries de la població mai entren en funcions. Per això, la resistència de les bates blanques als carrers és l'últim mecanisme per garantir que la salut col·lectiva segueixi sent, veritablement, la llei suprema.
