Convocar una vaga no és el mateix que saber negociar, especialment quan no es té amb qui
Víctor Pedrera Carbonell és secretari general de la Confederació Espanyola de Sindicats Mèdics (CESM)
La professió mèdica travessa un dels moments més delicats de les darreres dècades. El deteriorament de les nostres condicions laborals, la sobrecàrrega assistencial, les jornades interminables i la manca de reconeixement professional han generat un malestar profund i plenament justificat. Precisament per això, crec que tenim l'obligació d'actuar amb responsabilitat, intel·ligència i, sobretot, amb una estratègia sindical que permeti transformar les nostres reivindicacions en resultats.
En aquest context, l'anunci d'un sindicat de nova creació de convocar una vaga nacional del 16 al 27 de novembre, a pocs dies de les eleccions generals del 29, mereix una reflexió que va molt més enllà de l'oportunitat de les dates escollides.
La primera pregunta és tan senzilla com fonamental: contra qui es convoca aquesta vaga i amb qui es pretén negociar?
Aquells que fa anys que assumim responsabilitats sindicals sabem que negociar no consisteix a elaborar una relació d'exigències, establir un ultimàtum i anunciar una vaga. Negociar exigeix conèixer els mecanismes d'interlocució, identificar qui té competències per decidir, establir prioritats, valorar la viabilitat jurídica i pressupostària de les propostes i construir una estratègia que permeti assolir acords.
Confondre la contundència de les reivindicacions amb la solvència negociadora és un error que pot sortir molt car a la nostra professió.
Una vaga sense interlocutors definits, sense objectius negociables i sense una estratègia reconeixible corre el risc de convertir-se en una demostració de malestar sense capacitat per transformar-lo en solucions.
I hi ha una altra qüestió que em preocupa especialment: la creixent fragmentació sindical dels metges.
Resulta paradoxal que, precisament quan més necessària és la unitat de la professió, assistim a l'aparició de noves organitzacions que, invocant aquesta mateixa unitat, contribueixen a multiplicar les sigles, els interlocutors i les convocatòries de mobilització.
La unitat no s'aconsegueix proclamant-la a les xarxes socials ni apropiant-se de la representació de tot un col·lectiu. Es construeix amb legitimitat, treball, experiència, respecte a les organitzacions existents i, fonamentalment, amb resultats.
La divisió sindical no multiplica la nostra força. Pot diluir-la. I qui millor pot aprofitar aquesta dispersió són precisament les administracions davant les quals necessitem mantenir una posició sòlida i cohesionada.
Tampoc no hem de confondre l'ambició reivindicativa amb la manca de realisme. Tots volem millorar les nostres retribucions, limitar les jornades abusives, garantir descansos i aconseguir un marc professional propi. Però unes mesures requereixen reformes legislatives, altres decisions pressupostàries i altres corresponen a administracions diferents.
Prometre solucions immediates sense explicar com s'aconseguiran no és una estratègia de negociació. És generar expectatives que poden acabar transformant-se en frustració.
A tot això s'hi afegeix un element especialment delicat: la convocatòria coincideix pràcticament amb tota la campanya electoral d'unes eleccions generals. De debò aquest és l'escenari més adequat per obrir un conflicte d'aquesta magnitud?
En una campanya electoral, qualsevol conflicte social corre el risc de ser utilitzat per les diferents forces polítiques per alimentar els seus respectius discursos. Els metges podríem acabar convertits, involuntàriament, en protagonistes d'una confrontació partidista que no té res a veure amb les nostres reivindicacions.
I el que seria encara pitjor: que les nostres legítimes exigències acabessin confoses amb el suport o el rebuig a determinades opcions polítiques.
La independència de la professió mèdica no és negociable. No podem permetre que els nostres problemes laborals es converteixin en munició electoral ni que la nostra mobilització acabi al servei d'interessos aliens als dels metges.
No qüestiono el dret de ningú a convocar una vaga. Seria absurd fer-ho des d'una organització com CESM, que ha demostrat sobradament la seva disposició a utilitzar-la quan ha estat necessari. Però precisament perquè coneixem l'esforç que suposa convocar, organitzar i sostenir una vaga, sabem que no pot convertir-se en una fi en si mateixa.
Cada mobilització exigeix sacrificis personals, econòmics i professionals. I cada convocatòria que no aconsegueix els seus objectius pot erosionar la confiança dels companys i debilitar la nostra capacitat de pressió futura.
Per això considero que qui anuncia una vaga té l'obligació d'explicar alguna cosa més que les dates: què pretenen aconseguir, amb qui negociaran, quins compromisos consideren assolibles i quina estratègia tenen per aconseguir-los.
Els metges no necessitem que ningú ens ensenyi a estar indignats. Necessitem organitzacions capaces de convertir aquesta indignació en acords.
La professió mèdica no pot permetre que les legítimes aspiracions de milers de companys es dilueixin entre improvisacions, protagonismes i estratègies sindicals confrontades. La nostra força resideix en la unitat, la nostra credibilitat en la coherència i la nostra capacitat de negociació en els resultats.
Perquè, al final, no es tracta que uns metges assumeixin el cost d'aturar-se perquè altres obtinguin notorietat. Es tracta d'aturar-se perquè guanyin qui s'atura. I aquesta diferència, que alguns semblen oblidar, és la que separa una simple convocatòria de vaga d'una veritable estratègia sindical.
