La paràlisi perielectoral: un tribut inconvenient
Amando Martín Zurro és especialista en Medicina Familiar i Comunitària; i Andreu Segura Benedicto, epidemiòleg i especialista en Medicina Preventiva i Salut
Les convocatòries electorals –de les generals--sovint van precedides d’un període preelectoral que, d’acord amb la llei vigent, ha de durar entre cinquanta-quatre i seixanta dies des de la convocatòria oficial. Després de la celebració, el termini establert per a la conformació de les Corts Generals --el Congrés i el Senat-- és de 25 dies com a màxim. I un cop constituït el parlament, la investidura del president del futur govern s’ha de produir en un període no superior a dos mesos, investidura que si no es produeix comporta una nova convocatòria electoral, cosa que ja ha passat en diverses ocasions. El que reflecteix, almenys en part, l’aversió de les forces polítiques a la col·laboració mútua, una característica que, portada a l’extrem, pot posar en risc la pròpia supervivència de la democràcia. Perquè el sistema requereix una adhesió, mínima si es vol, però ferma, a les regles del joc.
Però tornem al principi. Durant els períodes pre i postelectorals, fins que queda investit el, des de llavors vigent, president del nou govern, l’anterior segueix en funcions i el que és encara més important, també ho fa la Diputació Permanent del Congrés, conformada per un mínim de 21 diputats, la composició de la qual ha de ser proporcional a la del ple, les funcions més importants del qual són ateses per aquest òrgan parlamentari. Una mesura adoptada constitucionalment per evitar una situació d’absolut desgavell. El que no impedeix la relegació de la majoria d’iniciatives polítiques, particularment les de més rellevància.
Una paràlisi que, a la pràctica, s’allarga durant el període de constitució del nou govern, el que en els tres últims processos a Espanya ha oscil·lat entre els 4 mesos de les de 2019 i els gairebé 7 de 2016. És clar que, com ja s’ha dit, des que el president dissol les cambres, i fins que pren possessió el nou govern, l’anterior a les eleccions actua “en funcions”, situació que implica limitacions significatives de la seva capacitat legislativa i executiva.
A més, cal tenir en compte que el funcionament efectiu del nou govern no comença amb el nomenament dels titulars dels diferents ministeris, sinó que els nous responsables ministerials han de conformar els nous equips d’alts càrrecs en una mena de “cascada” que es pot allargar força.
Durant tot aquest temps de pràctica paràlisi en la presa de decisions polítiques rellevants, la vida continua i els problemes pendents de ser abordats s’acumulen i, en molts casos, s’agreugen més o menys intensament.
En el cas de la sanitat, i segons les dades proporcionades per la corresponent consulta a Chat GPT, la convocatòria electoral actual ha deixat en suspens l’abordatge, entre d’altres, dels següents grups de problemes i projectes legislatius que afecten el conjunt del sistema sanitari espanyol:
1-Llistes d’espera quirúrgiques i de proves diagnòstiques i anàlisi dels desequilibris territorials existents en aquest àmbit
2-Canvis en el model de l’atenció primària i comunitària i millora de l’accessibilitat, longitudinalitat, capacitat resolutiva i coordinació amb altres nivells
3-Noves anàlisis de les necessitats de recursos humans i del seu marc laboral i/o estatutari
4-Desenvolupament de l’Agència Estatal de Salut Pública
5-Reforma de la llei antitabac
6-Llei de medicaments i productes sanitaris
7-Llei de gestió pública del sistema nacional de salut
8-Llei de les organitzacions de pacients
9- Llei sobre alcohol i menors
El nostre Sistema Nacional de Salut, sotmès a tensions creixents en aquests i molts altres àmbits, queda a l’espera d’un resultat electoral després del qual els projectes citats poden quedar definitivament arraconats o reiniciar la seva trajectòria amb una orientació política diferent, fins i tot oposada.
Els pilars dels sistemes en què se sustenten els estats del benestar no poden estar sotmesos a convulsions periòdiques que posin en risc la millora de la quantitat i qualitat dels serveis que es presten a la població i encara que tots, ciutadania i professionals sanitaris, estem obligats a respectar les regles i terminis del nostre sistema democràtic no per això hem de deixar d’insistir en la necessitat que els diferents grups polítics assoleixin acords bàsics sòlids que garanteixin l’estabilitat i la pau social.
