PSOE i PP, en sanitat és més el que els uneix que el que els separa
Julián Ezquerra Gadea és metge, exdirectiu de la salut i exsecretari general del sindicat Amyts
“Les diferències no són més que subtils plecs en una mateixa vestidura”. Aquesta màxima filosòfica sintetitza amb precisió el rerefons de la gestió sanitària a Espanya, on la retòrica política s'entesta a magnificar distàncies que, en la pràctica, amb prou feines existeixen. En l'escenari polític espanyol, la sanitat pública s'ha convertit històricament en un dels principals camps de batalla electoral. El debat públic sol estar polaritzat entre les visions del Partit Popular (PP) i del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), projectant una imatge d'antagonisme irreconciliable. Malgrat la retòrica confrontativa que domina les sessions parlamentàries, una anàlisi profunda i rigorosa de les seves trajectòries legislatives i de la gestió diària del Sistema Nacional de Salut (SNS) revela una realitat diferent: existeix un sòlid consens institucional subjacent. Els punts de trobada i les estructures compartides superen amb escreix les discrepàncies doctrinals que s'airegen davant l'opinió pública.
El primer gran nexe d'unió entre el PP i el PSOE és la defensa i el manteniment del model de sanitat pública, universal i de finançament impositiu establert per la Llei General de Sanitat de 1986. Cap de les dues formacions polítiques ha qüestionat el pilar fonamental que l'SNS ha de garantir l'accés a les prestacions sanitàries als ciutadans amb càrrec als pressupostos generals. Quan el PP ha assumit el Govern de la nació o de les diferents comunitats autònomes, el nucli dur de la sanitat pública s'ha mantingut intacte, desmentint de manera fefaent les acusacions de privatització total que solen emetre's des de la bancada socialista. De la mateixa manera, el PSOE, tot i la seva defensa verbal de la gestió directa, ha conviscut i mantingut fórmules de col·laboració públic-privada —com les concessions de serveis o els concerts assistencials— als territoris on ha governat. La necessitat d'alleujar les llistes d'espera mitjançant l'externalització de serveis quirúrgics o de proves diagnòstiques és una pràctica habitual en la gestió d'ambdues formacions, demostrant que el pragmatisme gestor s'imposa sobre l'ortodòxia teòrica.
Un segon element de coincidència estructural rau en la descentralització del sistema sanitari. Espanya compta amb un model de competències transferides en què les comunitats autònomes gestionen de manera directa l'assistència sanitària. Tant els governs autonòmics del PP com els del PSOE afronten de manera simultània els mateixos desafiaments demogràfics i pressupostaris: l'envelliment accelerat de la població, l'augment de la cronicitat, la dispersió geogràfica i la infrafinançament crònic del sistema. Davant aquests reptes, les polítiques reals aplicades a les diferents conselleries de sanitat autonòmiques mostren un mimetisme evident. Les estratègies de digitalització, els plans d'atenció a pacients crònics o les polítiques de contenció de la despesa farmacèutica aprovades per executius de diferent signe polític guarden una gran similitud tècnica, ja que responen a directrius de gestió tècnica i internacional més que a postulats ideològics.
No obstant això, aquesta coincidència en el macroscòpic contrasta amb les friccions existents en l'ordenació i regulació del personal sanitari. El principal exemple de divergència en la gestió dels recursos humans es troba en el desenvolupament normatiu de l'Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut. Durant els processos de reforma legislativa, el Ministeri de Sanitat —sota la direcció de les forces de la coalició governamental del PSOE— ha impulsat la modificació de l'Estatut Marc per adaptar-lo a les exigències comunitàries contra la temporalitat i modificar aspectes com les jornades i les guàrdies dels sanitaris. Aquesta reforma de l'Estatut Marc comú ha comptat amb el vot a favor del PSOE i dels seus socis al Congrés, argumentant que dignifica les condicions de la sanitat pública i posa fre a la concatenació de contractes temporals. Per contra, el PP, alineat amb les comunitats autònomes que governa, s'ha oposat a la tramitació del text governamental en considerar que s'ha redactat d'esquena a les autonomies i que ofega la capacitat organitzativa dels serveis regionals de salut.
Aquest conflicte normatiu entronca directament amb una de les demandes més històriques i singulars dels facultatius a Espanya: la creació d'un Estatut Propi del Metge. Les organitzacions sindicals de la professió mèdica fa anys que exigeixen una normativa específica que segregui els metges de la resta del personal sanitari de l'Estatut Marc comú. L'objectiu d'aquest estatut específic és reconèixer la singularitat de la seva alta formació, el seu nivell de responsabilitat penal i civil, i adequar les seves retribucions i descansos a la naturalesa real de la seva tasca, diferenciant-la d'altres categories professionals de l'SNS.
La postura de les dues grans formacions davant aquesta reivindicació concreta de l'Estatut Propi del Metge revela la complexitat del joc polític i parlamentari. D'una banda, el PSOE manté una posició de rebuig a la segregació estatutària, defensant de manera tradicional un marc normatiu únic i comú per a tots els treballadors del sistema de salut. Des de la perspectiva socialista i ministerial, la reforma de l'Estatut Marc general ja és el vehicle idoni per millorar les condicions del personal, argumentant que un estatut exclusiu per a metges trencaria la cohesió interna dels equips multidisciplinaris dels hospitals i centres de salut.
D'altra banda, el PP ha adoptat una postura d'apropament estratègic a les demandes mèdiques davant la inacció de l'Executiu central. La direcció del Partit Popular ha proposat formalment marcs de negociació que recullin de manera específica la creació d'una taula de diàleg nacional per reconèixer la singularitat del metge i integrar-la dins de l'estructura normativa. No obstant això, aquest suport s'ha mogut sovint en el terreny de l'ambigüitat institucional o de les propostes programàtiques d'oposició. En les votacions de comissions sanitàries i mocions parlamentàries específiques presentades per altres formacions per exigir blindar legalment aquest estatut, el PP ha optat en ocasions per l'abstenció parlamentària, provocant les crítiques dels col·lectius mèdics independents que els exigeixen un pronunciament normatiu ferm i inequívoc a totes les autonomies on ostenten el poder de gestió directa.
L'anàlisi de la idea de sanitat que defensen el PP i el PSOE demostra que el sistema sanitari espanyol se sosté sobre un consens majoritari i invisible. Comparteixen l'estructura fonamental del model universal, la necessitat d'un finançament públic estable i els mateixos mecanismes de gestió pràctica i externalització puntual davant la pressió assistencial. Les discrepàncies substancials es redueixen a la gestió dels recursos humans i les dinàmiques de negociació amb els professionals, on la reforma de l'Estatut Marc o la creació de l'Estatut Propi del Metge evidencien les diferents cultures de governança de l'esquerra i la dreta. Malgrat el soroll electoral, la sanitat pública continua sent un patrimoni comú en què ambdues formacions comparteixen molts més quilòmetres de via que d'estacions de desacord.
Tot això es resumeix en una frase, en sanitat, l'opinió del PSOE i del PP és molt similar, sent molt més el que els uneix que el que els separa, amb prou feines, i ja veurem si realment és així, el suport a l'estatut propi per al metge. Per a molts, una diferència que pot decantar el seu vot.
