Reptes i oportunitats de la Intel·ligència Artificial en la relació metge-pacient
El Dr. José Antonio Trujillo Ruiz és metge expert en IA
Durant dècades hem discutit què pot fer la tecnologia pels metges. Ara hem de començar a preguntar-nos què pot arribar a fer amb la relació que mantenim amb els nostres pacients. La irrupció de la IA generativa planteja una transformació que transcendeix el diagnòstic, la predicció de malalties o l'automatització de processos assistencials. Ens trobem davant d'una nova tecnologia capaç d'intervenir en la comunicació clínica, condicionar decisions, generar expectatives i simular algunes de les qualitats humanes sobre les quals tradicionalment s'ha construït la confiança mèdica.
La qüestió fonamental ja no consisteix exclusivament a determinar fins on pot arribar la capacitat dels algoritmes. Hem de preguntar-nos fins on estem disposats a permetre que arribin sense alterar els principis essencials de la nostra professió.
La medicina ha incorporat històricament tecnologies que ampliaven les nostres capacitats diagnòstiques i terapèutiques. Tanmateix, els nous sistemes d'IA presenten una singularitat: no es limiten a proporcionar-nos informació, sinó que poden interpretar-la, formular recomanacions, participar en converses i modificar les expectatives de metges i pacients. Per primera vegada, una tecnologia adquireix l'aparença d'un interlocutor dins d'una relació que sempre havíem concebut essencialment entre persones.
La relació clínica com a compromís fiduciari
La relació metge-pacient no constitueix una mera transacció d'informació ni una prestació tècnica destinada a resoldre problemes biològics. Es fonamenta en una relació asimètrica en la qual una persona malalta, condicionada per la malaltia i la seva vulnerabilitat, diposita la seva confiança en una altra que disposa del coneixement i les competències necessàries per ajudar-la, com és el metge.
Aquesta asimetria troba la seva justificació ètica en el deure fiduciari del metge: utilitzar els seus coneixements exclusivament en benefici del pacient, respectant la seva dignitat, autonomia, privacitat i singularitat.
El professor Luis E. Echarte, en el seu capítol «Ficcions fiduciaris i relació metge-pacient en l'era de l'aprenentatge automàtic», inclòs en el Llibre blanc d'IA en Medicina del Col·legi de Metges de Màlaga, desenvolupa una reflexió particularment rellevant sobre les transformacions que poden experimentar aquests fonaments amb la incorporació de sistemes intel·ligents.
La seva anàlisi permet comprendre que la IA no representa simplement una nova eina clínica. Pot actuar simultàniament sobre tres dimensions de l'assistència: el judici professional, els instruments diagnòstics i terapèutics, i el marc institucional que organitza les nostres decisions. Aquesta capacitat introdueix una qüestió d'enorme transcendència. Les tecnologies no són necessàriament neutres respecte als fins de les activitats en què intervenen. També poden modificar la nostra manera d'interpretar la realitat.
Quan un algoritme converteix la complexitat d'un pacient en una puntuació de risc, existeix la temptació d'identificar el que resulta mesurable amb allò que realment importa. Quan l'eficiència i l'estandardització es converteixen en criteris dominants, altres valors essencials, com la prudència, la deliberació o l'atenció individualitzada, poden quedar progressivament desplaçats. És el que Echarte identifica com una deriva cap a la hiperobjectivació de la medicina, un procés que pot intensificar-se mitjançant la intel·ligència artificial.
El perill no resideix únicament en què la nova tecnologia pugui equivocar-se, sinó en què els metges acabem interpretant la realitat clínica exclusivament a través d'allò que les màquines són capaces de mesurar.
Cinc escenaris de transformació de la relació metge-pacient
Podem identificar cinc escenaris que permeten comprendre la magnitud d'aquesta transformació i les oportunitats que ofereix.
El primer és l'aparició del pacient algorítmicament informat.
Durant molt de temps, el metge ha ocupat una posició privilegiada com a intèrpret del coneixement científic. Internet va començar a modificar aquesta situació, però la IA introdueix una diferència qualitativa. El pacient ja no necessita cercar informació i seleccionar documents. Pot mantenir converses sobre els seus símptomes, sol·licitar interpretacions de resultats, comparar tractaments o rebre hipòtesis diagnòstiques formulades de manera aparentment personalitzada.
Aquesta circumstància pot afavorir l'alfabetització sanitària, millorar la preparació de les consultes i facilitar una participació més activa en les decisions compartides. Tanmateix, també pot incrementar l'ansietat, consolidar interpretacions errònies i generar una confiança desproporcionada en respostes la fiabilitat de les quals depèn del context i de la qualitat del sistema utilitzat.
La literatura científica continua advertint sobre el problema de les anomenades al·lucinacions dels models generatius: respostes incorrectes que conserven una aparença de coherència i credibilitat.
Davant d'aquest escenari, l'autoritat professional haurà de sustentar-se cada cop menys en la possessió exclusiva del coneixement i més en la nostra capacitat per interpretar-lo, contextualitzar-lo i aplicar-lo a cada pacient.
El segon escenari és la incorporació del copilot intel·ligent a la consulta.
Els sistemes capaços de generar esborranys d'històries clíniques, resumir antecedents, identificar interaccions farmacològiques o donar suport al raonament diagnòstic representen una oportunitat extraordinària per reduir la càrrega administrativa i cognitiva dels professionals.
Comencem a disposar d'evidències clíniques que permeten valorar-ne els resultats. Un assaig aleatoritzat publicat a NEJM AI el 2025, realitzat amb 238 metges de 14 especialitats, va avaluar dos sistemes de documentació clínica mitjançant intel·ligència artificial. Un d'ells va aconseguir reduir un 9,5 % el temps dedicat a la redacció de notes enfront del grup de control, mentre que l'altre no va mostrar una reducció estadísticament significativa. Els investigadors també van observar possibles millores en determinats indicadors de sobrecàrrega professional, tot i que van assenyalar la necessitat d'estudis addicionals. Aquests resultats conviden a l'optimisme, però també a la prudència. No totes les eines ofereixen els mateixos beneficis ni la reducció del temps administratiu garanteix automàticament una millora de la relació assistencial.
Aquí apareix una decisió organitzativa essencial. El temps recuperat gràcies a la intel·ligència artificial pot utilitzar-se per escoltar millor el pacient o, simplement, per augmentar l'activitat assistencial. La diferència no dependrà de la capacitat de l'algoritme, sinó de les prioritats del sistema sanitari.
Existeix, a més, el risc del biaix d'automatització: la tendència a acceptar recomanacions tecnològiques per la confiança que inspira la seva aparent precisió. Si aquest comportament es consolida, podria afavorir una progressiva desqualificació del professional, debilitant capacitats que necessiten exercitar-se, com el raonament clínic independent, l'atenció crítica i la deliberació.
El tercer escenari és la continuïtat algorítmica de l'assistència.
La intel·ligència artificial permetrà estendre determinades funcions d'informació, orientació i seguiment més enllà dels límits temporals de la consulta.
Els pacients amb malalties cròniques podran disposar d'eines conversacionals capaces d'explicar recomanacions, recordar pautes terapèutiques, facilitar la comprensió d'informació sanitària i ajudar a identificar situacions que requereixen valoració professional.
Aquestes aplicacions ofereixen possibilitats especialment interessants en accessibilitat, educació sanitària i continuïtat assistencial.
Però també obliguen a redefinir-ne els límits. Quan un sistema conversa amb un pacient fora de la consulta, està proporcionant informació general, realitzant una orientació sanitària o intervenint realment en una decisió clínica?
La distinció no és merament semàntica. D'ella depenen aspectes tan rellevants com la seguretat del pacient, la privacitat de les seves dades i les obligacions professionals i institucionals que corresponen a cada intervenció.
El quart escenari és l'aparició de l'empatia algorítmica.
Ens trobem probablement davant d'un dels desafiaments més complexos des de la perspectiva ètica. Els models conversacionals poden utilitzar un llenguatge emocionalment adequat, reconèixer expressions de patiment i elaborar respostes que transmeten comprensió, proximitat i acompanyament.
Un estudi publicat a JAMA Internal Medicine el 2023 va comparar respostes de metges i d'un sistema conversacional a preguntes formulades per pacients en un fòrum públic. Els avaluadors van considerar que les respostes generades per la intel·ligència artificial presentaven, en aquell context experimental, nivells més alts de qualitat i empatia percebuda.
És important interpretar correctament aquests resultats. La investigació avaluava respostes escrites, no la qualitat integral d'una relació clínica real. Precisament aquí adquireix especial rellevància el concepte de «ficcions fiduciaris» desenvolupat per Echarte. Una IA pot produir expressions lingüístiques que interpretem com a empàtiques. Però l'eficàcia comunicativa no equival necessàriament a la reciprocitat moral que caracteritza una relació humana. Un sistema pot simular preocupació sense assumir personalment les obligacions que aquesta preocupació implica.
Aquesta diferència resulta fonamental en àmbits com la salut mental, les cures pal·liatives, l'atenció a persones grans o les situacions de soledat i vulnerabilitat. No hem de menysprear el benefici que poden proporcionar determinades eines d'acompanyament. Però tampoc hauríem de permetre que la simulació d'un vincle acabi substituint inadvertidament les relacions humanes que donen sentit a la cura.
El cinquè escenari és la fragmentació de la responsabilitat clínica.
La incorporació d'algoritmes introdueix nous actors en les decisions assistencials. A la relació tradicional entre metge i pacient s'afegeix el sistema intel·ligent i, freqüentment, l'organització o empresa responsable del seu disseny, implantació i actualització.
La relació bilateral pot convertir-se així en una estructura triangular o fins i tot quadripartida. Aquesta transformació planteja interrogants rellevants. Qui respon davant d'una recomanació incorrecta? Quina responsabilitat correspon al professional que l'accepta, a la institució que incorpora el sistema i al proveïdor tecnològic? Com garantir que el pacient comprèn el paper que exerceix la intel·ligència artificial en el seu procés assistencial?
La resposta exigeix mecanismes clars de governança, traçabilitat i distribució de responsabilitats. La supervisió humana no pot quedar reduïda a una formalitat administrativa ni convertir-se en una fórmula per traslladar indiscriminadament tots els riscos al metge.
La responsabilitat professional ha de conservar el seu significat, però les institucions i els proveïdors també han d'assumir les obligacions que els corresponguin. La medicina del futur pot ser tecnològicament més complexa, però no hauria de convertir-se en una activitat moralment més anònima.
De la innovació tecnològica a la governança clínica
L'Organització Mundial de la Salut ha insistit en la necessitat de desenvolupar sistemes d'intel·ligència artificial sanitaris sota principis de seguretat, transparència, equitat, participació i supervisió apropiada.
Una revisió publicada a Nature a l'agost de 2026 torna a situar la seguretat dels grans models de llenguatge al centre del debat, identificant vulnerabilitats i amenaces que s'han d'avaluar abans de la seva implantació generalitzada en entorns assistencials.
Aquests plantejaments tenen conseqüències concretes per a la nostra professió. No n'hi ha prou amb incorporar eines tecnològicament avançades. Necessitem verificar-ne la validesa en condicions clíniques reals, conèixer-ne les limitacions, avaluar-ne els efectes sobre diferents poblacions i garantir procediments de supervisió, auditoria i correcció.
La governança de la IA ha de ser també una responsabilitat clínica, no exclusivament tecnològica o administrativa. Els metges hem de participar en la selecció, avaluació i seguiment dels sistemes que utilitzem. El seu disseny i implantació han de respondre a necessitats assistencials identificables i a resultats rellevants per als pacients, no únicament a indicadors de productivitat. Igualment, la formació professional necessita una transformació profunda. L'alfabetització en intel·ligència artificial ha d'incloure coneixements tècnics, però també comprensió dels seus límits epistemològics, dels biaixos d'automatització i de les conseqüències ètiques de delegar decisions.
Formar metges competents en IA no significa ensenyar-los exclusivament a utilitzar algoritmes. Significa també ensenyar-los a qüestionar-los, identificar-ne els errors i reconèixer quan una decisió no s'ha de delegar.
En aquest nou escenari, les humanitats mèdiques, la bioètica, la comunicació clínica i el raonament crític adquireixen una importància renovada. Són precisament les competències que permetran integrar sistemes cada cop més capaços sense empobrir l'exercici professional.
Recuperar la centralitat del pacient
Existeix una paradoxa especialment suggerent en aquesta transformació: la intel·ligència artificial podria contribuir a rehumanitzar una medicina que, durant les darreres dècades, ha patit una creixent burocratització i fragmentació assistencial.
Reduir tasques mecàniques, integrar informació dispersa, facilitar la comunicació i millorar el seguiment pot retornar al professional temps i capacitat per centrar-se en les necessitats de cada malalt.
Però aquesta oportunitat no es materialitzarà espontàniament. Exigeix voluntat institucional, lideratge professional i una definició explícita dels objectius que perseguim.
La qüestió decisiva no consisteix a determinar quantes activitats clíniques podem automatitzar, sinó quines hem d'automatitzar per millorar realment l'atenció sanitària. La IA pot ajudar-nos a conèixer millor les malalties. Fins i tot pot arribar a identificar patrons i associacions impossibles de reconèixer mitjançant les nostres capacitats individuals. Però el coneixement d'una malaltia no equival necessàriament a la comprensió de l'experiència personal de qui la pateix.
En aquesta distància entre el coneixement científic i l'experiència humana continua trobant-se una de les raons fonamentals de la nostra professió. El futur de la relació metge-pacient no s'hauria de plantejar com una competència entre intel·ligència humana i artificial. S'ha de construir com una cooperació en què el progrés tecnològic ampliï les nostres capacitats sense desplaçar la nostra responsabilitat moral.
La gran oportunitat de la IA no consisteix a substituir la presència del metge, sinó a permetre-li exercir millor allò que justifica la seva existència. El veritable desafiament no serà aconseguir que la nova tecnologia s'assembli cada cop més als metges, sinó evitar que els metges acabem comportant-nos com màquines.
---
Referències bibliogràfiques:
1. Echarte Alonso LE. Ficcions fiduciaris i relació metge-pacient en l'era de l'aprenentatge automàtic. En: Llibre blanc d'IA en Medicina. Col·legi Oficial de Metges de Màlaga; 2026. pp. 150-213. https://commalaga.com/wp-content/uploads/2026/04/Libro-blanco-IA-26-comprimido.pdf
2. World Health Organization. Ethics and governance of artificial intelligence for health: Guidance on large multi-modal models. Geneva: WHO; 2024. https://www.who.int/publications/i/item/9789240084759
3. Lukac PJ, et al. Ambient AI Scribes in Clinical Practice: A Randomized Trial. NEJM AI. 2025;2(12). https://doi.org/10.1056/aioa2501000
4. Ayers JW, et al. Comparing Physician and Artificial Intelligence Chatbot Responses to Patient Questions Posted to a Public Social Media Forum. JAMA Intern Med. 2023;183(6):589-596. https://doi.org/10.1001/jamainternmed.2023.1838
5. Clusmann J, et al. Safety and security of large language models in healthcare. Nature. 2026;656:577-589. https://doi.org/10.1038/s41586-026-10687-1
