Si el meu vot el 29N només depengués de la Sanitat
Julián Ezquerra Gadea és metge, exdirectiu de la salut i exsecretari general del sindicat Amyts
Deia Otto Von Bismarck que “mai es menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra i després de la cacera.” Compte que vénen eleccions i ens hi juguem el futur com a professionals i la nostra sanitat.
Els programes electorals són com els menús dels restaurants: prometen grans banquets, però el que de veritat importa és la qualitat dels ingredients i la perícia del cuiner en la gestió diària. Aquesta adaptació lliure del pensament polític clàssic il·lustra a la perfecció el gran dilema que afronta la sanitat espanyola en cada cicle electoral. Durant dècades, els programes polítics s'han omplert de promeses rimbombants, plans extraordinaris i partides pressupostàries que s'anuncien a bombo i plateret. Tanmateix, la tossuda realitat del nostre Sistema Nacional de Salut (SNS) demostra que el problema no rau en la manca d'ofertes al menú, sinó en una alarmant manca de realisme, professionalització de la gestió i, fonamentalment, en una asfixiant politització que utilitza la salut com a botí electoral en lloc de tractar-la com un servei essencial i intocable.
L'error principal de les plataformes electorals actuals és abordar la crisi sanitària des del curtterminisme i l'efectisme. Es prometen reduccions miraculoses en les llistes d'espera, però la resposta estructural sol limitar-se al pedaç estadístic —el conegut fenomen del "maquillatge" de dades— o a l'abús de les feines extres, solucions temporals que no corregeixen la inèrcia del sistema. Com s'ha defensat fermament al llarg de nombroses publicacions, un programa electoral per a la sanitat que aspiri a ser quelcom més que paper mullat ha de sustentar-se en veritats incòmodes i reformes estructurals ineludibles. La primera d'aquestes és la urgent necessitat de despolititzar la sanitat. La tasca dels gestors sanitaris s'ha de reconèixer en el seu just terme, basant-se en criteris estrictes de professionalitat, mèrit i capacitat, i no en l'afinitat o el carnet d'un partit polític. El constant canvi de directius hospitalaris i comandaments intermedis al vaivé de les eleccions destrueix la continuïtat organitzativa i condemna el SNS a una ineficiència crònica.
Un veritable compromís programàtic ha de mirar de cara als professionals que sostenen el sistema. La crisi i el malestar generalitzat del col·lectiu no responen a rebequeries corporativistes, sinó a un abandó estructural i a una profunda apatia institucional. No es pot dissenyar el futur de la sanitat del segle XXI mantenint unes condicions laborals decimonòniques. La reforma de l'obsolet Estatut Marc s'ha convertit en una cortina de fum institucional que oculta el veritable problema: la manca d'una negociació real i el narcisisme de les administracions que prefereixen la confrontació abans que asseure's a escoltar. És aquí on els programes electorals fallen per covardia: el que el sistema requereix de forma inajornable no són pedaços normatius generals, sinó la creació i desenvolupament d'un Estatut del Metge específic. La professió mèdica, per la seva responsabilitat, el seu altíssim nivell de qualificació, la penositat de les seves guàrdies i l'impacte directe de les seves decisions en la vida humana, no pot continuar encaixonada en regulacions pensades per al funcionariat comú. Adaptar les jornades laborals, racionalitzar les guàrdies mèdiques obligatòries —amb la deguda prudència per no desvestir sants— i integrar de manera efectiva el metge de família en els processos d'hospitalització són mesures que només tindran veritable sentit sota un marc estatutari propi que dignifiqui l'especificitat del facultatiu.
Així mateix, la sostenibilitat del sistema exigeix superar els dogmes ideològics que divideixen el debat polític entre la puresa absoluta del que és públic i la demonització del que és privat. Davant del col·lapse i les llistes d'espera, resulta imprescindible plantejar sense complexos si necessitem la col·laboració públic-privada per garantir la viabilitat del SNS. La ideologia no cura els pacients; la gestió eficient, la ciència i l'equitat sí que ho fan. És inviable sostenir una Atenció Primària —que hauria de ser el veritable pilar del sistema— si es manté infrafinançada i desbordada, obligant els ciutadans a recórrer a urgències hospitalàries i col·lapsant l'engranatge. L'enfortiment real de la Primària i la creació d'un veritable Pla Nacional de Salut Mental no poden ser meres rúbriques en un fulletó de campanya; han de ser el nucli d'un acord d'Estat, un pacte que obligui els governants a retre comptes davant dels professionals i la societat.
D'altra banda, la modernització del sistema passa inevitablement per l'adopció de noves eines. La Intel·ligència Artificial i les noves tecnologies no constitueixen una amenaça per a l'exercici de la medicina; l'amenaça real és la inèrcia burocràtica i la por al canvi de les pròpies institucions. Un programa electoral valent ha de proposar una profunda refundació de la sanitat espanyola, un debat obert i sincer que abordi des del repte demogràfic de l'alzheimer fins a l'equitat en l'accés als tractaments més avançats a qualsevol racó del país.
La sanitat espanyola no necessita més promeses electorals buides ni ministres que optin per la insubmissió o la propaganda abans que per la gestió activa i el diàleg amb el col·lectiu mèdic. El vot conscient s'ha d'atorgar a aquells programes que deixin de banda el soroll mediàtic i es comprometin amb una reforma estructural, la professionalització de la gestió i la dignificació laboral del metge a través del seu propi estatut. Només allunyant la sanitat de la disputa partidista i retornant el protagonisme a la clínica i a la gestió científica podrem salvar un sistema malmès que ja no admet més demores. És hora d'exigir que es compleixi el que s'ha promès o, altrament, exigir la dimissió d'aquells que demostrin incapacitat per asseure's a negociar el futur de la salut de tothom.
Intentaran mentir-nos, enganyar-nos, fer-nos promeses que alegrin la nostra oïda, però siguem intel·ligents i reconeguem l'engany, que mentir no surti de franc. Voteu en consciència, voteu per ideologia, voteu als “vostres”, però pensem en Sanitat, el que necessitem com a professionals, pacients i ciutadans en general. L'oportunitat de votar només es dóna cada 4 anys.
