Enquestes per tenir raó: quan es pregunta per donar legitimitat al que ja s'ha decidit
Víctor Pedrera és secretari general de la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM)
Les enquestes s'han convertit en una eina habitual per a donar suport a decisions i presentar determinades posicions com a majoritàries. Tanmateix, no totes les enquestes permeten conèixer realment l'opinió d'un col·lectiu. I, en ocasions, cal preguntar-se si la seva veritable finalitat és saber què pensen els altres o simplement trobar arguments que confirmin el que un ja pensa.
Quan la participació és voluntària, responen fonamentalment aquells que se senten especialment motivats per la pregunta, aquells que tenen una opinió ferma, un interès particular o una posició emocionalment intensa sobre l'assumpte plantejat.
Aquells que no se senten especialment implicats, mantenen posicions moderades, no comparteixen la preocupació dels qui promouen la consulta, no se'ls ha convidat a participar o simplement no consideren necessari pronunciar-se solen participar menys. Aquest fenomen, conegut com a BIAS D'AUTOSELECCIÓ, distorsiona considerablement els resultats.
I aquí rau una qüestió fonamental: una enquesta oberta no mesura necessàriament el que pensa la majoria, sinó el que expressen aquells que tenen prou motivació per respondre.
El problema s'agreuja quan aquestes consultes s'utilitzen per donar aparença de suport col·lectiu a decisions prèviament adoptades. Primer es fixa una posició, després es formula una pregunta i finalment s'exhibeixen els resultats com a prova que aquesta postura compta amb el suport majoritari.
Es produeix així una curiosa inversió del sentit de les enquestes: en lloc de preguntar per conèixer i després decidir, es decideix primer i es pregunta després per trobar una justificació.
No cal manipular les respostes ni falsejar les dades. N'hi ha prou amb aprofitar la participació dels més motivats, interpretar els percentatges de manera interessada i ometre que una part important del col·lectiu no ha expressat la seva opinió.
Així, una enquesta en què el 80 % dels participants dóna suport a una determinada posició no demostra que el 80 % del col·lectiu pensi el mateix. Únicament reflecteix el que opinen aquells que van decidir contestar. I, per moltes respostes que s'acumulin, una mostra autoseleccionada no es converteix automàticament en representativa.
A més, no hem d'oblidar que qui promou una enquesta també pot influir en els seus resultats. L'elecció del moment, la manera de redactar la pregunta, els canals utilitzats per difondre-la i el context en què es planteja poden afavorir la participació de determinats perfils davant d'altres. Per això, quan una consulta coincideix sospitosament amb la necessitat de justificar una decisió, convé analitzar no només els seus resultats, sinó també la seva finalitat i la seva metodologia.
Les enquestes voluntàries poden ser útils per detectar inquietuds, recollir opinions o conèixer el grau de mobilització dels qui hi participen. Però no s'ha de confondre la intensitat de la participació amb la representativitat dels resultats, ni el nombre de respostes amb la legitimitat d'una decisió.
Escoltar aquells que desitgen pronunciar-se és positiu. Pretendre que parlen en nom de tothom, sense demostrar-ho, és una altra cosa molt diferent.
I potser el més preocupant és que, sota una aparença de participació democràtica, s'acabi utilitzant l'opinió d'una part del col·lectiu per reforçar decisions que ja estaven preses, traslladant una falsa sensació de consens.
Perquè les enquestes haurien de servir per conèixer la realitat, no per construir una realitat a mida de les nostres decisions. I quan es pregunta buscant únicament la confirmació de les nostres pròpies conviccions, correm el risc de convertir una eina de participació en un simple mecanisme d'autojustificació.
En definitiva, amb aquest tipus d'enquestes no es tracta de preguntar per saber què pensen els altres, sinó de preguntar per poder dir que els altres pensen com nosaltres.
