La política general i de salut necessiten noves i potents iniciatives
Amando Martín Zurro és especialista en Medicina Familiar i Comunitària; i Andreu Segura Benedicto, epidemiòleg i especialista en Medicina Preventiva i Salut
Aquells que ja sumem unes edats avançades (més o menys respectables) hem viscut èpoques polítiques molt diferents, des de la dictadura franquista fins a l'actual i imperfecta democràcia. Com deia el diputat Gabriel Rufián en el ple del Congrés que ha tombat els decrets de l'habitatge, hi ha partits polítics que han comès un error de proporcions que no són capaços de valorar en la seva justa mesura en un context democràtic liberal.
La ciutadania, mobilitzada anímicament davant dels problemes relacionats amb l'habitatge, passarà factura (anímica i electoral) a aquells que no han tingut la sensibilitat mínima per assumir solucions, més o menys raonables, a un problema que afecta capes significatives de la població.
Els polítics, els líders i governants, centrats en l'estreta visió dels seus egoistes i a vegades inconfessables interessos umbilicals, són incapaços d'assumir que, en la mesura que han d'actuar com a instruments de la voluntat ciutadana, estan obligats a mantenir un grau màxim de sensibilitat sobre les aspiracions col·lectives.
La política general i la de salut, indefectiblement, segueixen camins paral·lels. Si l'actual govern, al qual anomenen progressista els seus propis líders i diversos mitjans i sectors socials, s'ha passat 8 anys “arrossegant els peus” en l'àmbit de la política d'habitatge sent incapaç de generar iniciatives innovadores fins que la mobilització popular l'ha obligat a fer-ho, en el terreny de les polítiques de salut ha fet exactament el mateix.
Som molts els que fa anys que cridem l'atenció pública sobre els deterioraments creixents del nostre sistema sanitari i, en una perspectiva més àmplia i transversal, de les insuficiències i errors de les polítiques de salut, dels problemes en la seva orientació estratègica, en la planificació i motivació dels recursos humans del sistema, en el seu finançament i organització, en la política de medicaments o en la definició de l'efectivitat i eficiència de les seves actuacions.
Mirar cap a una altra banda pot servir temporalment per “anar tirant” mentre les contradiccions no es fan socialment insuportables. Seria lamentable que, tal com ha succeït en el cas de l'habitatge, haguem d'assistir a una situació semblant en el camp de la salut.
No es tracta de promoure el triomf d'un sector ideològic sobre un altre, dels progressistes sobre els conservadors, més o menys extrems. Parlem de la ciutadania en general, d'aquells que, amb més o menys capacitat de resistència davant de les agressions i adversitats, aspiren a un nivell cada cop millor de qualitat de vida, sigui en el camp de l'habitatge o en el de la salut i l'atenció sanitària.
En un moment en què, a nivell mundial, la imperfecta democràcia liberal sembla estar en una situació creixent de risc, les polítiques socials necessiten ser potenciades decididament i en aquest propòsit la salut i la sanitat també en són protagonistes ja que formen part nuclear dels elements capaços d'aglutinar la convivència col·lectiva.
