És que quan un serveix...
Rafael Matesanz Acedos és nefròleg, i fundador i exdirector de l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT).
Encara que als joves no els soni de res, als anys setanta i vuitanta del segle passat hi va haver un trio musical català, La Trinca, centrat en la crítica social i política en clau d'humor. La seva obra inicial, com la de tants altres vinculats a la Nova Cançó, es va produir en català, combinat després amb el castellà, la qual cosa els va portar als seus moments de més èxit a tot Espanya, ja que les seves lletres calia entendre-les plenament per apreciar-les. Una de les més conegudes va ser una cançó a ritme de pasdoble dedicada a “Manolo” Fraga Iribarne (recupereu-la, val la pena) en la qual feien una sàtira immisericorde d'aquest singular polític, sobretot pel que fa a la seva trajectòria de mano dura i a la seva omnipresència en els seus temps de ministre, protagonitzant les més diverses activitats. Resumia la cançó: “…ÉS QUE QUAN UN SERVEIX, ÉS QUE SERVEIX PER A TOT”.
Efectivament, en la nostra política proliferen aquells que, tot i ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat, com que estan convençuts no només que serveixen per a tot, sinó que tot ho poden fer alhora, combinen l'activitat per la qual cobren de l'erari públic amb d'altres que, com és lògic, impliquen temps i esforç, inevitablement detrets de la seva feina principal. El resultat, previsible gairebé sempre, és que totes les activitats, tant l'“oficial” com els hobbies, les acaben fent de manera deficient. Per molt que s'hi entestin i excepte honroses excepcions, cadascú dóna per al que dóna.
Hi ha llocs amb una gran tradició d'aquest perfil multitarea i un d'ells és sens dubte el Ministeri de Sanitat. La seva inquilina actual, Mónica García, no ha estat la primera ni probablement serà la darrera que ha entrat en aquesta dinàmica, però és l'exemple que tenim més a mà. Qualsevol que segueixi els mitjans de comunicació o les xarxes socials pot comprovar que la ministra fa ja un temps que s'ocupa monogràficament de comentar el problema de l'habitatge, alhora que es dedica a la seva futura candidatura a la Comunitat de Madrid i en els moments lliures a com quedarà la canviant i minvant coalició d'esquerres que ja ningú sap gaire bé com es diu ni qui la dirigeix, encara que els darrers dies es rumoreja que bé podria ser ella. Afortunadament, això de la seva presumpta candidatura a presidir l'OMS ha quedat en no res des que el govern va tenir un minut de seny i va nominar María Neira en el seu lloc. Un hobby menys.
Entre els seus antecessors proliferen els exemples de ministres a temps parcial, gairebé tots amb projecte de destí a la seva comunitat d'origen, a instàncies del seu partit. El prototip estava destinat a ser Salvador Illa, de qui, segons expliquen, va arribar amb la idea i instruccions de dedicar al ministeri un parell de dies a la setmana i la resta als “assumptes catalans”, que és al que venia. La Covid va desfer els plans, com és ben sabut. De la mateixa manera, Carolina Darias va estar atenta en tot moment a l'alcaldia de Las Palmas i els últims ministres del Partit Popular, Dolors Montserrat i Alfonso Alonso, per referir-nos només als casos més recents, igualment a Catalunya i País Basc com les seves comunitats de referència. Pocs se'n lliuren, si de cas algun per la poca estada al càrrec.
La moda dels ministres “part time”, conseqüència de la pèrdua de poder i pes polític de Sanitat després de les transferències, és també un reflex de l'escàs apreci dels successius presidents del govern per aquesta cartera-trampolí, relegada a l'apartat de “diversos” de la qual es té assumit que no dóna vots, encara que sí que en pugui treure i en quantitats massives quan sorgeix una crisi de salut pública.
Només qui desconeix la sanitat espanyola pot menystenir el paper que el nostre ordenament atribueix al Ministeri de Sanitat, encara que no tingui atribucions de gestió directa excepte al territori INGESA. Ni tampoc el fet que el titular de la cartera hauria d'abordar els assumptes sanitaris liderant i coordinant comunitats, professionals i en general els múltiples agents involucrats en el sector, sense recórrer a l'antic mando i ordre dels temps de l'INSALUD, que ja no està al seu abast, sinó al consens i la negociació contínua. La manera d'actuar de l'ONT és un bon exemple del que s'hauria de fer extensiu a nombrosos altres aspectes de la nostra sanitat, i la “negociació” de l'estatut marc, la seva perfecta antítesi.
Però per això cal conèixer el sector, sobretot tenint en compte que la vida mitjana al Passeig del Prado en les darreres tres dècades no arriba als dos anys i per tant el temps per aprendre no és gaire, i sobretot baixar a l'arena sanitària i dedicar-li a la sanitat el temps i l'esforç que mereix i necessita.
No hauria de ser demanar massa que un ministre es dediqués al seu ministeri mentre li paguin per això, però em temo que també això ha passat de moda amb els nous temps i ja només estigui en la ment i en el record dels que pentinem canes.
