La baixa per 'malaltia comuna' ofega les pacients amb càncer de mama: "És una bufetada, no vull que la meva malaltia costi diners"
Juana Fernández tindrà el judici amb la Seguretat Social el mes que ve, després de més de dos anys d'espera
I més: Desnonada amb dos tipus de càncer als 72 anys: "Depenc dels meus veïns per fer servir la màquina d'oxigen"
Juana Fernández té 45 anys i conviu des de 2022 amb un càncer de mama. El bony se'l va trobar ella; 15 dies després ja tenia diagnòstic: un càncer triple negatiu en estadi 3, amb un índex de proliferació del 60 per cent. “Jo ja estava mig morint”, resumeix durant l'entrevista amb Redacción Médica. L'impacte va ser molt gran. Al cop de la malaltia, s'hi va sumar la pressió econòmica. L'oncòleg li va explicar que havia de deixar de treballar. Va passar a estar en règim d'incapacitat temporal per “malaltia comuna”. “Quan veus que la baixa és de malaltia comuna, és una bufetada que et donen a la cara”, explica. Els tres primers dies no els cobres; després passes 15 dies rebent el 60 per cent del teu sou i a partir del dia 22 ingresses el 75 per cent. “Mai no el cobres complet”, lamenta Juana. A més, aquesta prestació té un temps limitat.
L'advocat laboralista i president del Grup Fidelitis, Lorenzo Pérez, explica a aquest diari que el que marca la llei és que el temps màxim en què una persona pot estar rebent aquesta ajuda no pot superar els 545 dies, 365 de base més la pròrroga de 180. “És possible l'obtenció de demora de qualificació per tractaments o cirurgies pendents, produint-se una nova pròrroga fins a la teòrica recuperació de la capacitat laboral plena”, matisa.
Com afecta el càncer a l'economia dels pacients?
Durant els mesos en què la persona cobra la incapacitat temporal, els seus ingressos es redueixen, però les despeses creixen. La malaltia i el tractament obliguen a complir amb un determinat estil de vida; també a passar per especialitats que no estan cobertes per la Seguretat Social. “A mi em posen 16 quimioteràpies. Això inclou que se't cau el cabell, se't treuen les ungles i se't despelleixen les mans i els peus. La quimio rebenta la pell, per la qual cosa has de comprar productes naturals perquè no te la facin malbé més, però, és clar, són més cars”, explica Juana. A ella li van demanar portar una dieta equilibrada, amb fins a cinc peces de fruita al dia i dues peces de peix a la setmana. “Qui pot pagar dos peixos per setmana? Jo un puc, però dos no. I això no és tot, els trasllats a l'hospital van a càrrec teu, també el podòleg i el psicòleg”, recorda. Ella té dos fills estudiants, una hipoteca i una vida adaptada als dos sous que entraven a casa. “Jo no tenia previst posar-me malalta”, afegeix.
En el dia a dia hi havia molts canvis. Hi havia les visites a l'hospital, els dolors i el tractament. De fons hi havia la pressió per tornar a treballar. Tanmateix, dos anys després de l'inici de la malaltia i quan encara estava pendent de tornar a operar-se, va rebre una trucada de l'empresa on treballava: s'havia de reincorporar, així ho havia decidit la Seguretat Social. “Em va desencadenar una gran ansietat; vaig haver d'anar al metge corrents. Em va donar una nova baixa, aquesta vegada per salut mental, però és clar, a mi la Seguretat Social em va enviar a treballar”, relata. Ella treballava com a netejadora en una empresa de pastissos congelats. No estava en condicions de tornar. “Com m'he de posar jo de netejadora amb aquests productes tan forts de desinfectant i desgreixant en un obrador vuit hores?”, replica.
El conflicte amb la Seguretat Social
Però el seu cas no és particular. L'advocat insisteix a aquest diari que, moltes vegades, no es dóna aquesta “recuperació plena” perquè, en acabar els tractaments, persistixen seqüeles i limitacions. Però "tot i així es dóna l'alta als pacients". Assegura que els conflictes entre la Seguretat Social i els pacients són “molt més habituals del que seria raonable o desitjable”. “Per desgràcia, el INSS no fa un examen detallat de cada pacient perquè considera que la major part dels pacients exageren o directament menteixen sobre les seves seqüeles i limitacions, sobretot sobre aquelles que no són 100 per cent objectivables com el dolor o els trastorns psicològics”, reconeix. Així, el que es fa és “establir un filtre una mica pervers que es resumeix en què ‘ja reclamarà aquell que realment ho necessiti’ en lloc de fer aquest ‘vestit a mida per a cada pacient’".
Per ara, la Juana està cobrant l'atur, perquè finalment la van acabar acomiadant. “Volien arribar a un acord, perquè la feina que jo feia no la podria fer”, recorda. Li van pagar el que li corresponia i va passar a cobrar l'ajuda per desocupació. Lorenzo Pérez explica que aquesta és una pràctica relativament habitual. “És il·legal acomiadar un pacient greu, com pot ser un pacient oncològic, que es troba de baixa mèdica i sense demostrar causa justa alguna per al seu acomiadament”, matisa. Això sí, en el dia a dia hi ha acords. “Són els mateixos pacients els que prefereixen percebre una indemnització i cobrar l'atur per acabar de recuperar-se abans que "lluitar" la nul·litat de l'acomiadament”, afegeix.
A més, molts han de reservar les forces, anímiques i econòmiques, per aconseguir que els concedeixin la incapacitat permanent. Després de la malaltia, hi ha qui pot tornar a la seva feina habitual sense més complicació. Tanmateix, en altres casos, les seqüeles fan que això sigui gairebé impossible. “L'alternativa més interessant per a aquestes persones són les prestacions per incapacitat laboral permanent, el grau dependrà de si les seves seqüeles i limitacions els permeten desenvolupar alguna activitat laboral o no”, explica Pérez. Però aquest procés és llarg. La mitjana a Espanya en la via administrativa està entre 6 i 9 mesos per als “pocs privilegiats” als quals l'INSS la reconeix sense haver d'acudir a la Justícia.
A això, la majoria ha de sumar-hi entre 15 i 18 mesos més de procés judicial. "I això si no hem d'acudir a instàncies superiors", matisa. En aquests casos, caldria sumar, almenys, un altre any i mig per instància. El camí és llarg, per això Pérez aconsella als pacients que busquin assessorament expert. Ell recomana prendre la via administrativa. “Aquesta fase és la més important, la primera part, la via administrativa, perquè és on es "construeix" el cas i si això es fa malament, deixarà un rastre, a vegades inesborrable, que ens pot perjudicar molt a l'hora d'obtenir els nostres drets”, adverteix.
"Tens una economia i una estabilitat a casa teva que perds"
La Juana fa dos anys i mig que espera el judici, el té el mes que ve. Durant l'espera, ha hagut de conviure amb les conseqüències de la malaltia. “És molt estressant, tens molta ansietat i molta culpa. Quan et passa això, tu tens una economia i una estabilitat a casa teva que perds, i a sobre et sents impotent perquè no pots solucionar les coses”, explica. Ella demana que el càncer sigui considerat un “col·lectiu” i no una malaltia comuna. “Jo tenia atur, però hi ha dones que no treballen o ho fan sense que estigui regulat i no tenen dret a res”, sosté. Per això, insisteix en canviar la manera en què es donen les ajudes i que s'asseguri un salari digne a qui pateix la malaltia. “Jo no sabia si viuria o no viuria. Tenia un estadi molt alt i el tractament era molt fort; almenys vull que a la meva família la meva malaltia no li costi diners”, conclou.
