La mort de la Nala després d'una anestèsia: quan l'informe pericial ordena el que l'emoció no permet veure
El cas d'aquesta gata que va morir durant una neteja dental reobre un debat tradicional sobre la responsabilitat professional veterinària
Nala era una gata europea d'11 anys que va acudir a una clínica per a una neteja dental programada. La seva família la va deixar al matí amb la tranquil·litat de qui assumeix que es tracta d'una intervenció menor. Hores després va rebre una trucada: la gata havia patit una aturada durant el procediment i no s'havia pogut recuperar. La reacció inicial va ser l'esperable: incredulitat, dolor i una pregunta que es repeteix en moltes reclamacions de responsabilitat professional veterinària: es podia haver evitat?
El cas, com passa sovint en medicina veterinària legal, no es podia resoldre amb una resposta emocional. La família va sol·licitar la història clínica, les proves prèvies, el consentiment informat, l'informe anestèsic i la factura. La clínica defensava que s'havia produït una complicació imprevisible. La família sostenia que ningú li havia explicat un risc rellevant i que la Nala no havia estat estudiada adequadament abans de l'anestèsia. En aquest punt va intervenir un perit veterinari, no per substituir el jutge ni per actuar com a acusació, sinó per revisar el procés complet amb criteris tècnics.
El primer pas del peritatge veterinari va ser separar el resultat del procediment. Una mort anestèsica no implica, per si sola, mala praxi. L'anestèsia té riscos fins i tot quan s'actua correctament, i aquests riscos augmenten amb l'edat, malalties no diagnosticades, alteracions renals, cardiopaties, obesitat o deshidratació. El determinant no era que el desenllaç hagués estat greu, sinó si l'actuació professional s'havia ajustat a la lex artis: quina informació existia abans d'anestesiar, quines proves es van proposar, com es va monitoritzar l'animal, quina medicació es va utilitzar i quines mesures es van adoptar davant l'emergència.
La història clínica va ser la peça central. Hi constava una exploració general, però no hi quedava reflectida una analítica preoperatòria recent. Tampoc hi havia un electrocardiograma ni una valoració específica del risc anestèsic. La família va aportar missatges previs en què preguntava si, per l'edat de la Nala, calia fer alguna prova addicional. La resposta de la clínica va ser que “no calia si la gata estava bé”. Per al perit veterinari, aquesta frase no equivalia automàticament a negligència, però sí obligava a analitzar si la informació transmesa havia estat suficient i si s'havia deixat constància de les alternatives.
El consentiment informat plantejava un altre problema. Existia un document signat, però era genèric: esmentava “riscos anestèsics” sense explicar la situació concreta d'una gata sènior ni les opcions d'estudi previ. Un consentiment no és un mer tràmit administratiu. El seu valor real està en demostrar que el propietari va comprendre els riscos raonables, les alternatives i les conseqüències d'acceptar o rebutjar determinades proves. En medicina veterinària, com en medicina humana, la comunicació documentada és part de la bona pràctica clínica.
El perit va revisar també el registre anestèsic. La documentació era incompleta: faltaven constants en diversos intervals, no s'identificava amb claredat quina persona va realitzar la monitorització i no constava el moment exacte en què es va detectar la caiguda de la freqüència cardíaca. Aquesta manca de registre no demostrava per si mateixa que la vigilància no hagués existit, però impedia reconstruir amb precisió la resposta clínica. En una reclamació, el que no es documenta difícilment es pot valorar després amb seguretat.
L'informe no va concloure que la mort de la Nala fos inevitable ni que la clínica hagués actuat amb dol. La conclusió va ser més matisada: existien deficiències documentals i d'informació que impedien acreditar una actuació plenament diligent. L'informe assenyalava que, davant un animal d'edat avançada sotmès a anestèsia, era raonable oferir proves preoperatòries i deixar constància expressa de la seva acceptació o rebuig. També indicava que la monitorització havia d'estar registrada de manera suficient per valorar la resposta davant una complicació.
Aquest tipus de casos mostra per què el peritatge veterinari resulta cada cop més rellevant en responsabilitat professional. La funció de l'informe no és convertir qualsevol mal resultat en mala praxi, sinó evitar dos errors: culpar automàticament el professional quan existeix una complicació inevitable, o descartar una reclamació perquè el procediment semblava rutinari. Entre ambdós extrems hi ha l'anàlisi tècnica.
![Gonzalo Moreno del Val, presidente de la Organización Colegial Veterinaria.](["https:\/\/s1.redaccionmedica.com\/k\/imgp\/cms\/sanitaria2000\/147637.jpg?p=w:1706\/h:960&h=CMZ4wO1T"])
Per a les clíniques, aquests procediments són també una crida d'atenció sobre la importància de documentar. Una bona història clínica protegeix el pacient, el propietari i el professional. No n'hi ha prou amb fer bé les coses: cal poder-ho demostrar. Per a les famílies, l'informe permet entendre què va passar amb un llenguatge comprensible i prendre decisions sense dependre només de la sospita o del dolor.
L'enfocament One Health també té aquí una lectura més àmplia. La confiança en els serveis sanitaris, inclosos els veterinaris, es construeix amb transparència, traçabilitat documental i capacitat de revisió externa. Quan un conflicte s'analitza amb mètode, disminueix la confrontació i augmenta la possibilitat d'una solució proporcionada.
A PERIVET, un gabinet nacional especialitzat en peritatge veterinari, intervenim en supòsits de possible mala praxi amb una metodologia independent: revisió d'història clínica, consentiment informat, proves diagnòstiques, actuació terapèutica, seguiment i documentació. Comptar amb un perit veterinari permet transformar una sospita en una anàlisi tècnica rigorosa, útil per a propietaris, clíniques, asseguradores i despatxos jurídics que necessiten saber si hi va haver una complicació inevitable o una actuació professional qüestionable.
A més, el cas va permetre incorporar una reflexió preventiva per al centre veterinari. L'informe va recomanar que els procediments amb anestèsia, encara que es considerin rutinaris, comptin amb una fulla preoperatòria específica, una escala de risc, registre de constants i una nota de comunicació amb el propietari. No es tractava de convertir cada acte clínic en un expedient defensiu, sinó d'ordenar la informació mínima que després permet explicar quines decisions es van prendre i per què.
Un altre aspecte rellevant va ser la gestió d'expectatives. Moltes famílies interpreten una neteja dental com un acte menor, quan en realitat exigeix immobilització, anestèsia i vigilància. L'informe va proposar que la clínica diferenciés clarament entre el pressupost econòmic i el consentiment sanitari. El primer informa del cost; el segon, de riscos, alternatives i cures posteriors. Aquesta separació redueix malentesos i millora la confiança.
Per al lector sanitari, el cas resulta reconeixible: en qualsevol professió assistencial, el resultat advers sol activar una revisió retrospectiva molt més exigent que la decisió presa en temps real. Precisament per això, l'informe pericial ha de valorar els fets amb les dades disponibles en aquell moment, no amb la comoditat de saber com va acabar el cas.
María Fernández és Directora Veterinària a Perivet. Graduada en Veterinària per la Universitat Complutense de Madrid, Doctora (PhD) en Veterinària per la Universitat Complutense de Madrid, Experta universitària en Peritatge veterinari per la Universitat Camilo José Cela.
