Carlos, traumatòleg a l'Hospital de Toledo: "La resposta dels meus companys davant l'accident ha estat de matrícula d'honor"
L'especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia que es va oferir a col·laborar en l'atenció als ferits, reflexiona sobre l'impacte emocional d'aquestes emergències.
I a més: Les veus dels professionals sanitaris a la zona zero de l'accident de Toledo: "La fase més delicada és l'arribada dels familiars"
Notícies relacionades
- El Summa 112 treballa amb els supervivents de l'accident: "Hi ha més bloqueig que símptomes d'ansietat"
- El director general de Vithas, Pedro Rico, surt il·lès de l'accident de tren a Toledo i col·labora en l'atenció als ferits
- Dol a la Sanitat estatal: cancel·lats l'Abarca Prize i els Premis Nacionals d'Infermeria
- El Centre de Salut de Consuegra rep els primers ferits per l'accident d'alta velocitat: "Hem buidat l'espai per atendre'ls"
La filla de Carlos Vicario, cirurgià i traumatòleg de l'Hospital Universitari de Toledo, agafa amb força freqüència la línia d'alta velocitat Madrid-Andalusia, però aquest dimecres no ha estat el cas. "El que ha passat t'afecta, però has de seguir endavant", afirma a Redacció Mèdica l'especialista, qui, tanmateix, assegura que se "t'emouen moltes coses per dins".
La tragèdia ferroviària propera al municipi d'Urda (Toledo), que ha deixat almenys 68 morts i una llarga llista de ferits, ha tornat a despertar records difícils entre els professionals sanitaris que han viscut altres catàstrofes en primera línia. Carlos encara recorda un greu accident d'autobús que va viure durant una guàrdia a la seva època a Talavera de la Reina: "No paraven d'entrar ferits i al final anaves una mica de manera automàtica", relata. Però en aquesta ocasió ho ha experimentat, segons destaca, "gairebé com un observador". Diu que contemplava amb orgull la resposta "de matrícula d'honor" dels seus companys, mentre ell mateix posava la seva experiència a disposició de l'hospital des del primer minut.
Vocació mèdica per damunt de tot: "El primer és el primer"
Tan bon punt l'avís de l'accident va començar a circular per WhatsApp a primera hora del matí, Carlos no ho va dubtar ni un segon. Encara que porta quatre anys apartat de l'assistència directa per la seva tasca sindical a l'Hospital Universitari de Toledo, el seu instint com a cirurgià va reaccionar a l'instant. "Em vaig posar en contacte amb el servei de Traumatologia i els vaig dir que si necessitaven una mà estava perfectament disponible per a això", relata. Operar, posar guixos, fer sutures... El que fes falta. El facultatiu explica que la seva situació actual "és peculiar" en estar alliberat i no comptar amb autorització per a l'activitat assistencial ordinària a la sanitat pública. Tanmateix, explica com la dimensió del succés va esborrar d'un cop qualsevol trava burocràtica: "Davant una situació d'aquestes característiques, d'una emergència d'aquestes, crec que això passa a segon pla i el primer és el primer".
La tragèdia d'aquest dimecres va tornar a activar records a la seva memòria d'escenaris passats, com el greu accident d'autobús que li va tocar gestionar quan treballava a Talavera de la Reina. Recorda com estava de guàrdia quan un degoteig incessant de ferits va començar a arribar a Urgències. Entre ells, recorda especialment el cas d'un pacient que va arribar amb unes lesions molt greus i que va haver d'intervenir de seguida. "Me'l vaig pujar al quiròfan i vaig estar tot el matí operant-lo; després ja no em vaig assabentar gaire del que va passar per l'urgència", relata.
Són en aquests moments, i després de dècades de professió, en què Vicario reflexiona sobre com la veterania t'ensenya "en certa manera" a guardar la calma. Al seu parer, aquest tipus de temprança "no s'aprèn als llibres ni en cap curs de formació". En casos d'emergència, assenyala que el més important és saber que "cal anar pas a pas, no intentar donar-los tots alhora".
"Em vaig posar en contacte amb el servei de Traumatologia i els vaig dir que si necessitaven una mà estava perfectament disponible per a això"
"Dins del caos, hi ha una organització perfecta"
Afortunadament, la intervenció directa de Carlos no va ser necessària. "Al mateix Servei hi havia prou gent. Es van mobilitzar tots els recursos humans i materials per cobrir les urgències", assenyala, precisant que mentre els casos lleus es derivaven a altres centres, "els veritablement greus pujaven a quiròfan".
Aquesta posició d'espectador, que fins i tot titlla "de privilegiada" li va permetre contemplar un desplegament que qualifica "de matrícula d'honor". El metge explica que només pot tenir paraules d'agraïment per la dedicació de tot el centre. "Des del personal de neteja, atent a qualsevol cosa que caigués a terra, fins als auxiliars preparant sèrums o guixos", exemplifica. Destaca a més com es van habilitar sales en desús per instal·lar lliteres i com companys sindicals van estar "al peu del canó donant un cop de mà". Un esforç al qual suma fins i tot els propis pacients i els seus familiars. "Acceptaven la situació amb una normalitat impressionant. Donada la situació que estàvem vivint, la resposta ha estat molt bonica", remarca.
Des del punt de vista sanitari, insisteix que el gran repte és la incertesa de no saber a què t'enfrontaràs en un marge de temps tan breu. Tanmateix, recalca que la imatge de desordre exterior pot resultar enganyosa. "Es pot percebre com un caos espantós, especialment quan hi ha pacients politraumàtics, però dins hi ha una organització", apunta el metge, que subratlla que cada professional sap exactament el que ha de fer i "simplement ho fa".
La digestió d'una tragèdia quan ets sanitari
Però després de tota emergència, arriba la calma, encara que, segons assegura aquest metge "és on realment es paga la factura". Arribes a casa, baixa la teva adrenalina i comences a meditar sobre tot el que ha passat. "Et sents com esgotat. És una descàrrega enorme de pressió i intensitat", recorda, potser d'aquelles vegades que li va tocar actuar en primera línia. Li ha passat el mateix en arribar de l'Hospital de Toledo, encara que també assenyala que "ha vist moltes coses que s'han fet bé".
Relata com en els moments de més tensió s'hi donen suport psicològicament uns companys als altres. "Hi havia gent de l'especialitat de Psiquiatria que comentaven que els començava a recordar la pandèmia", relata. El facultatiu recorda que, encara que des de fora costa entendre-ho, la prioritat mèdica en una catàstrofe és taxativa: "El primer és atendre els ferits i, en segon lloc, informar les famílies. Sé que des de fora és molt difícil de comprendre, però estant dins només penses en els accidentats".
Carlos creu que és aviat per mesurar l'impacte real que una tragèdia així deixarà en la població, ja que "dependrà molt de la procedència de les persones accidentades". Tanmateix, ell mateix s'ho porta al terreny personal després del pessic de saber que la seva pròpia filla recorre sovint aquesta mateixa línia ferroviària. "Fa el trajecte de Còrdova a Madrid amb freqüència i és clar que t'afecta. No pots deixar de viure, però et fa pensar moltes coses", confessa. Per aquest motiu, el metge vol acabar amb una reflexió profunda sobre la vida i la pròpia professió:
"La rutina del dia a dia a vegades et treu perspectiva. És en situacions d'aquestes característiques on aprens de cop quines són les veritables prioritats", conclou.
