Hi ha quelcom de paradoxal en la nostra professió. Ens preocupa que les xarxes socials estiguin plenes de consells sanitaris sense fonament, falsos experts i tractaments miraculosos. Tanmateix, quan un metge decideix dedicar part del seu temps lliure a divulgar coneixement científic en aquestes mateixes plataformes, no sempre troba el suport dels seus companys.
A vegades troba exactament el contrari: crítiques, comentaris despectius i la sospita que qui es posa davant d'una càmera busca més protagonisme que ajudar els seus pacients.
Des de quan explicar medicina a milers de persones és menys respectable que fer-ho en un congrés davant un centenar? I hi ha una altra pregunta que hauríem de fer-nos: per què els nostres hospitals reconeixen la recerca i la docència, però encara ofereixen tan poc suport a la divulgació sanitària adreçada als ciutadans? El problema no són les xarxes, sinó el que en fem.
Com a cardiòleg, he decidit dedicar part del meu temps a divulgar informació sanitària a través de xarxes socials. No perquè consideri que un vídeo de trenta segons pugui substituir una consulta mèdica, sinó precisament perquè conec la importància que les persones sàpiguen reconèixer determinats símptomes i comprenguin millor les seves malalties.
Explicar quan unes palpitacions poden ser benignes, quins símptomes ens han de fer sospitar un infart o què significa tenir el colesterol elevat pot ajudar a prendre millors decisions. Un vídeo no permet diagnosticar un pacient. Però sí pot aconseguir que una persona consulti quan ho ha de fer, que entengui per què necessita determinat tractament o que deixi de creure en solucions miraculoses. I això també és prevenció.
La ciència té un problema de comunicació. Vivim en un entorn digital en què els missatges senzills, contundents i emocionals solen captar més atenció que les explicacions complexes. És molt més fàcil aconseguir visualitzacions prometent que un aliment neteja les artèries que explicant els mecanismes de l'aterosclerosi i la importància de controlar els factors de risc cardiovascular.
La medicina, però, està plena de matisos. No sempre podem respondre amb un sí o un no. Sovint, la resposta correcta és "depèn". I aquest "depèn" resulta difícil de transmetre en un vídeo de pocs segons. Però no podem permetre que la dificultat d'explicar la ciència es converteixi en una excusa per renunciar a comunicar-la. Qui més sap de salut no sempre és qui millor l'explica. I qui millor l'explica no sempre sap de què està parlant. El nostre repte consisteix a apropar ambdues coses: coneixement i capacitat de comunicació. Quan les crítiques venen dels nostres propis companys
Aquesta paradoxa no es limita als missatges que circulen per internet: també s'aprecia en la manera com a vegades jutgem els qui decideixen divulgar.
Els qui dediquem part del nostre temps lliure a divulgar medicina a les xarxes socials no només hem d'enfrontar-nos als algoritmes, la desinformació o la dificultat d'explicar conceptes complexos. En ocasions també hem de suportar la incomprensió i les crítiques dels nostres propis companys de professió. Sembla que encara existeix cert prejudici envers el metge que decideix posar-se davant d'una càmera per explicar qüestions relacionades amb la seva especialitat. A vegades s'interpreta com una recerca de protagonisme, una activitat poc seriosa o una forma d'autopromoció incompatible amb la medicina tradicional.
I convindria preguntar-nos per què.
Una conferència davant cent persones sol associar-se al prestigi professional; un vídeo educatiu que arriba a milers, en canvi, encara pot despertar recels. No hauríem de revisar aquest doble raser?
Per què valorem la publicació d'articles científics, la participació en congressos i la docència universitària, però en ocasions menyspreem la divulgació adreçada a la població general?
Naturalment, no tota la divulgació és bona. Hi ha continguts mèdics superficials, alarmistes o clarament interessats. I han de ser criticats, especialment quan comprometen la seguretat dels pacients. Però una cosa és qüestionar el rigor d'un contingut i una altra de ben diferent desacreditar un professional simplement per decidir comunicar. La crítica científica és imprescindible. El menyspreu envers qui intenta apropar la medicina a la societat, no. Potser hauríem de preguntar-nos si el nostre problema és realment que alguns metges apareguin a les xarxes socials o que encara no hem après a valorar aquesta manera d'exercir la nostra responsabilitat professional.
I quina responsabilitat tenen els hospitals?
Aquesta reflexió tampoc hauria de limitar-se als professionals individualment. Els hospitals i les administracions sanitàries tenen una responsabilitat que, al meu parer, mereix una discussió molt més profunda. La docència i la recerca són reconegudes com a pilars fonamentals de l'activitat mèdica. Es promou la participació en congressos, la publicació científica i la formació continuada.
Però què passa amb la divulgació sanitària adreçada als ciutadans? No hauria també de formar part de la missió dels nostres centres sanitaris?
Un professional que dedica temps a explicar com reconèixer un infart, prevenir malalties cardiovasculars o utilitzar correctament determinats tractaments està realitzant una activitat amb un evident potencial educatiu i preventiu.
Tanmateix, aquesta tasca continua depenent, en gran mesura, de la iniciativa individual, del temps lliure i dels recursos personals dels qui decideixen realitzar-la.
Potser ha arribat el moment que els hospitals deixin de considerar la divulgació sanitària com una afició personal i comencin a reconèixer-la com una activitat professional que també mereix suport. No parlo de convertir els metges en creadors de contingut per obligació, ni de substituir l'assistència sanitària per campanyes de comunicació. Parlo de facilitar formació, oferir recursos audiovisuals, establir procediments clars per desenvolupar aquestes activitats respectant la confidencialitat i l'ètica professional, i reconèixer aquelles iniciatives que realment aportin valor a la societat.
La comunicació institucional és important, però també ho és permetre que els professionals sanitaris puguin apropar el seu coneixement a la població amb rigor i responsabilitat. Un hospital no només millora la salut dels seus ciutadans quan els atén dins de les seves instal·lacions. També pot contribuir a protegir-los quan els ajuda a comprendre millor la seva salut abans que necessitin acudir-hi. No necessitem més influencers. Necessitem millors referents
L'Organització Mèdica Col·legial ha impulsat iniciatives per facilitar la identificació de professionals mèdics a les xarxes socials i combatre la desinformació sanitària. És un pas en la direcció adequada. Però verificar qui és metge constitueix només una part del problema. També necessitem que el coneixement arribi a la societat de manera comprensible i atractiva, sense perdre el seu fonament científic.
La divulgació ha d'estar sotmesa als mateixos principis que la nostra activitat assistencial: rigor, honestedat, prudència, transparència i respecte pels pacients. Mai no s'hauria d'utilitzar la confiança que genera la nostra professió per difondre missatges alarmistes, oferir diagnòstics individualitzats a través de comentaris o promocionar productes sense prou suport científic.
Tanmateix, exigir responsabilitat és molt diferent de desanimar els qui decideixen participar en aquesta nova realitat. No necessitem metges que vulguin ser influencers. Necessitem metges capaços d'influir positivament en la salut de les persones. I potser hauríem de començar per reconèixer quelcom incòmode: mentre dins de la nostra professió continuem debatent si un metge hauria d'aparèixer a Instagram, altres persones, amb molta menys formació sanitària, fa anys que ocupen aquest espai sense massa complexos.
La conversa sobre salut ja està tenint lloc a les xarxes socials. La pregunta no és si els metges hauríem de ser-hi. La pregunta és si ens podem permetre no ser-hi.