La proteïna que controla quanta greix mengem: falla més en les dones i resisteix pitjor al fàrmac contra l'obesitat
Un estudi publicat a la revista The FASEB Journal explica com la manca d'una proteïna del cervell impulsa els ratolins a menjar més greix i el seu efecte davant un medicament contra l'obesitat
El complex aterratge a les farmàcies espanyoles de la nova píndola de Wegovy per aprimar-se
Una pizza, una hamburguesa o el pollastre fregit són menjars rics en greixos als quals costa resistir-se. Això no és únicament força de voluntat, ja que els productes molt grassos són fàcils de menjar en excés i figuren avui entre els grans sospitosos de l'avenç de l'obesitat, un problema global associat a la diabetis, les malalties cardiovasculars i altres trastorns metabòlics. Encara que moltes persones viuen aquest impuls com quelcom que "neix de l'estómac", la ciència fa temps que situa la gana on realment es regula: al cervell.
Tanmateix, el que seguia sense estar clar era quins mecanismes connecten la maquinària interna d'aquestes neurones amb la quantitat de greix que acabem ingerint. Sobre aquesta incògnita ha treballat un grup de la Universitat Metropolitana d'Osaka (Japó), dirigit pel professor Shigenobu Matsumura, que ha publicat els seus resultats a la revista The FASEB Journal.
Els investigadors han centrat l'atenció en una proteïna anomenada OPA1 (atròfia òptica 1), present en un tipus molt concret de neurones de l'hipotàlem, i han comprovat que resulta determinant per mantenir a ratlla el consum de greix i el pes corporal. El treball s'ha realitzat en ratolins —un matís de pes abans de traslladar res a les persones— i deixa una troballa que els mateixos autors subratllen: el sistema no funciona igual en els mascles que en les femelles.
Una proteïna en el "termostat" de la gana
OPA1 és una proteïna de fusió mitocondrial, és a dir, ajuda que les mitocòndries, les centrals que produeixen l'energia de la cèl·lula, mantinguin la seva estructura i funcionin correctament. L'equip la va estudiar dins de les neurones que expressen el receptor MC4R (melanocortina 4), una població de l'hipotàlem que actua com un dels grans reguladors de la gana i la despesa energètica. La rellevància d'aquesta via no és menor, ja que, tal com recorden els autors, les mutacions en el gen del MC4R són la causa més freqüent d'obesitat monogènica en humans.
Per posar a prova el paper d'OPA1, els investigadors van generar ratolins modificats genèticament perquè manquessin d'aquesta proteïna únicament a les neurones MC4R, i els van comparar amb animals control. Com a font de greix van utilitzar oli de soja, ric en greixos insaturats, d'accés lliure, juntament amb el pinso habitual.
D'aquesta manera, la primera dada rellevant obtinguda és que la manca d'OPA1 era suficient, per si sola, per engreixar. Alimentats només amb pinso estàndard, els ratolins sense la proteïna començaven a guanyar pes de manera significativa a partir de les 18-20 setmanes de vida i menjaven més que els controls, un efecte que s'accentuava amb l'edat. És a dir, el problema no depenia de tenir greix "a mà", sinó de la pròpia peça que faltava en l'engranatge. De fet, quan sí que hi havia oli de soja disponible, el quadre s'agreujava i s'avançava.
Els animals sense OPA1 consumien més oli que els controls i engreixaven abans. L'anàlisi estadística va detectar una interacció significativa entre la manca de la proteïna i la disponibilitat de greix, la qual cosa suggereix que OPA1 no es limita a fixar un pes "de base", sinó que modula la resposta de l'organisme al greix de la dieta. El detall és important perquè, segons treballs previs del mateix grup, aquest oli per si sol no sol engreixar els ratolins sans: aquí, el sobrepès va aparèixer precisament quan faltava la proteïna.
![Los dermatólogos Eduardo López y Jose Luis Martínez.jpg](["https:\/\/s1.redaccionmedica.com\/k\/imgp\/cms\/sanitaria2000\/151130.jpg?p=w:320\/h:240&h=SycEKRQ8"])
Respostes diferents en mascles i femelles
La bretxa entre sexes és, potser, el més cridaner de l'estudi. En els mascles, prendre oli de soja augmentava els nivells d'OPA1 a l'hipotàlem, com si el cervell activés un mecanisme d'ajust davant el greix. Per la seva banda, en les femelles, aquesta resposta adaptativa no apareixia; tanmateix, eren elles les que ho passaven pitjor en perdre la proteïna. Engreixaven més i de manera més primerenca, i les que tenien accés a l'oli arribaven a mostrar augments significatius de glucosa, triglicèrids i àcids grassos lliures a la sang, un perfil metabòlic clarament pitjor.
La diferència també es va comprovar en el terreny farmacològic. L'equip va provar la setmelanotida, un fàrmac contra l'obesitat que actua sobre el receptor MC4R. El medicament va reduir la ingesta en tots els grups, però la seva capacitat per frenar la gana va quedar minvada específicament en les femelles que mancaven d'OPA1. Els autors apunten a les hormones sexuals com a possible explicació, ja que els estrògens intervenen en el metabolisme energètic i en la pròpia dinàmica de les mitocòndries, i influeixen en l'activitat del receptor MC4R.
Què aporta la troballa i fins on arriba?
Més enllà dels resultats, la investigació obre una via poc transitada per entendre l'obesitat, ja que l'estudi del funcionament energètic de les pròpies neurones que generen la gana gairebé no s'ha treballat. "Les nostres troballes aporten claus sobre els mecanismes que subjauen a l'obesitat des de la perspectiva del metabolisme energètic neuronal", resumeix Matsumura en la informació difosa per la seva universitat, on defensa que les diferències entre sexes "podrien ajudar a desenvolupar tractaments que les tinguin en compte, així com futurs enfocaments de medicina personalitzada".
Tanmateix, convé llegir els resultats amb prudència, ja que es tracta d'un estudi preclínic, fet en ratolins, i amb alguna limitació que els mateixos autors reconeixen, com l'anàlisi de teixit hipotalàmic complet, que pot difuminar canvis propis d'un grup tan concret de neurones. És per això que el seu salt a humans exigirà noves investigacions. El que sí que ofereix és una pista sòlida sobre per què el cervell d'algunes persones podria gestionar pitjor la gana pel greix, i per què aquesta gestió, i potser també el seu tractament, no hauria de ser idèntica en homes i en dones.
