Homologacions mèdiques: Espanya necessita alguna cosa més que resoldre expedients
Tomás Cobo Castro és president del Consell General de Col·legis Oficials de Metges d'Espanya
Espanya limita l'accés a les seves facultats de Medicina i disposa d'una capacitat concreta per formar especialistes. Al mateix temps, el 2025 es van resoldre favorablement 25.000 homologacions de títols mèdics estrangers, davant de les 4.474 del 2022. Quina planificació connecta aquestes decisions amb els metges que necessiten els pacients? La resposta importa a qui aspira a exercir la Medicina, però també al conjunt de la societat.
Ningú no pot qüestionar el compliment de la llei, ni el dret dels sol·licitants, ni l'obligació de l'Administració. De fet, molts d'aquests professionals ja atenen avui en el nostre sistema. Tanmateix, aquestes xifres revelen una paradoxa incontestable, que la facultat de Medicina més gran d'Espanya és avui fora d'Espanya.
L'entrada massiva de títols homologats, sense una planificació paral·lela de les places de formació especialitzada, altera substancialment les previsions sobre les quals s'ha construït el nostre sistema formatiu. Homologar un títol no és sinònim de comptar amb un especialista integrat en el sistema assistencial. Per la seva banda, mitjançant un procediment diferent, el Ministeri de Sanitat va reconèixer el 2025 únicament 373 títols estrangers d'especialista.
Complir la llei no eximeix de la responsabilitat de planificar. Resoldre expedients és una obligació administrativa, integrar aquesta activitat en una estratègia sanitària és una responsabilitat de govern. Una magnitud com aquesta exigeix, a més, una estratègia conjunta amb els ministeris de Sanitat i Ciència, Innovació i Universitats.
Ignorar aquest desajust genera incertesa per a tothom. Planteja un problema d'equitat per a milers de joves que han superat una exigent carrera i competeixen per una plaça MIR després d'anys d'esforç extraordinari. També pot deixar sense perspectives professionals clares a qui arriba d'altres països. La manca de planificació no protegeix ningú.
Espanya ja coneix les conseqüències dels desajustos entre la formació universitària i l'accés a l'especialització. Aquesta experiència hauria d'ajudar-nos a procurar un equilibri entre els graduats de les nostres facultats, els titulats que obtenen una homologació i la capacitat docent del sistema, atenent les necessitats per especialitat i territori. Sense oblidar que també existeix una dimensió europea. El rigor de les nostres decisions importa per a la confiança entre els sistemes sanitaris europeus.
La Medicina és una activitat d'enorme responsabilitat. De la preparació dels metges depèn la salut de les persones i, amb ella, la seva capacitat per treballar, aprendre, cuidar i participar en la societat. Planificar els recursos mèdics és protegir el bé comú.
Des de l'OMC urgim els ministeris competents a establir un pla estratègic conjunt amb les comunitats autònomes, les universitats i la professió mèdica. Un pla amb responsables, calendari i avaluació pública, que connecti formació, homologacions i necessitats assistencials.
La llei s'ha de complir. També cal avaluar-ne els resultats i revisar-la quan sigui necessari. Si el marc vigent resulta insuficient per corregir els desajustos, correspon a les administracions promoure les reformes oportunes, amb seguretat jurídica, respecte als drets i garanties de competència professional.
Perquè homologar títols i complir la llei és una obligació. Planificar el futur de la nostra professió i garantir l'equitat d'oportunitats de qui es forma a Espanya és una responsabilitat.
Els ciutadans necessiten la garantia que comptaran amb els metges adequats, amb la formació necessària i allà on facin falta. Aquesta garantia exigeix gestió, planificació i decisions.