Les clavegueres del Ministeri de Sanitat
Rafael Matesanz Acedos és nefròleg, i fundador i exdirector de l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT)
Recentment, a Redacción Médica es recollia una notícia, la veritat és que força estranya, per la qual el Ministeri de Sanitat havia demandat l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) davant del Tribunal de Comptes per una presumpta justificació deficient d'uns cursos de formació de coordinadors.
Atès que com a conseqüència d'aquesta demanda m'he vist involuntàriament implicat en el tema, m'ha semblat pertinent narrar la meva versió dels fets per aportar una mica de llum sobre aquest embolic disparatat que no resulta gens fàcil d'entendre per als no iniciats.
Imagineu-vos que, després de treballar més d'un quart de segle per al Ministeri de Sanitat, un bon dia de 2017, us jubileu amb la pretensió de passar una vellesa tranquil·la després d'una vida professional força intensa. Un mal dia, vuit anys després, us notifiquen que després d'una sèrie d'auditories realitzades al ministeri després de la vostra jubilació i de les quals no heu tingut cap informació per part de ningú, sou responsable d'haver convocat el 2015 unes subvencions per a formació en donació i trasplantament, (tal com es fa des dels anys vuitanta) i després, de no haver reclamat a una sèrie d'hospitals i comunitats, que pel que sembla no van justificar adequadament algunes de les despeses incorregudes en els cursos subvencionats (que això sí, es van dur a terme amb total aprofitament i sense que es malversés o es malgastés ni un sol euro). Pel que sembla, reclamar als hospitals o conselleries que van justificar deficientment les despeses, és una cosa que hauria d'haver fet fins al 2020, quan vencia el termini i que òbviament no vaig fer, primer perquè ningú em va dir res i segon perquè ja feia tres anys que estava jubilat i per tant sense cap capacitat d'acció administrativa.
Tant se val, el ministeri emet una sèrie d'informes en què obvia que la competència de convocar aquestes subvencions i per tant la responsabilitat de reclamar durant el temps considerat no era de l'ONT sinó dels successius secretaris generals i/o secretaris d'estat del propi ministeri que per allà han passat (això sí, tots alts càrrecs amb carnet del seu partit) i els advocats de l'estat fan la feina que els manen posant-me en el punt de mira juntament amb l'actual directora de l'ONT i el secretari general de la mateixa (de qui depèn l'advocacia de l'estat? Doncs ja està!, que diria el president).
Cal insistir que, com reconeix el mateix ministeri i el tribunal de comptes, en aquestes subvencions no s'ha defraudat ni un sol euro, a diferència del que cada cop és més habitual en la nostra vida pública amb molts milions d'euros defraudats a l'erari públic. Els cursos i altres activitats es van dur a terme sense cap problema i a satisfacció de tothom excepte de la interventora que va trobar “problemes administratius” en la seva justificació.
El resultat de les accions del que he denominat “clavegueres del ministeri” (creieu-me, sé de què parlo després de 28 anys de supervivència en aquella santa casa, a vegades amb personatges veritablement sinistres de tots els partits) és una remissió de l'expedient al tribunal de comptes (que no havien de fer a la vista de la poca entitat del tema) perquè aquest d'entrada i a l'espera del que pugui passar procedeixi a exigir-me un aval equivalent a gairebé tres anys de la meva pensió (i la mateixa quantitat a la resta dels denunciats).
A què s'ha degut aquesta inquina? És difícil entrar a la ment atrabiliària de l'actual ministra i la seva cort, més dedicada a les seves cuites polítiques que als problemes sanitaris. Personalment no crec haver estat l'objectiu principal d'aquestes maquinacions sinó més aviat un dany col·lateral, cosa que evidentment no alleuja gens la meva indignació. Crec que més aviat els trets anaven dirigits primàriament contra l'actual directora de l'ONT per assumptes interns, òbviament indemostrables, però que en no poder individualitzar el tret s'ha acabat enduent per davant uns quants més. No s'entén si no que de sobte es recordin d'algú que no ha trepitjat el ministeri en més de 9 anys.
En qualsevol cas, és evident que portar al Tribunal de Comptes els dos directors de l'ONT que hi ha hagut durant gairebé 30 anys, constitueix un cop molt important per a aquesta organització. És possible que trobar-se amb l'única porció del ministeri que genera sempre notícies positives en clar contrast amb la resta de les seves desastroses polítiques sigui més del que han pogut suportar les seves delicades sensibilitats. Ja se sap que l'enveja no és bona consellera. També és cert que els antecedents bloguers del secretari d'Estat (de qui depèn directament l'ONT) posen de manifest que forma part del grupuscle de negacionistes del trasplantament que de tant en tant salten als mitjans de comunicació i que en suma argumenten que en una sanitat com l'espanyola amb tants problemes, es trasplanta massa, tot i que mai els he sentit especificar amb nom i cognoms a qui i quant hem de deixar de trasplantar perquè la sanitat funcioni millor segons ells. És molt possible que per aquí vagin els trets, si no de l'origen, sí de l'evolució del tema.
Sigui com sigui, el mal ja està fet i només espero que a tots aquells que els importi que l'ONT continuï sent una organització modèlica la continuïn donant suport com han fet sempre. L'actual equip afortunadament passarà en unes setmanes i ningú es tornarà a recordar d'ells en el sector sanitari, però els malalts que necessiten un trasplantament per seguir vivint continuaran sent-hi.
