Distingir entre obesitat clínica i preclínica permet millorar el diagnòstic i individualitzar el tractament
Un estudi internacional amb més de 844.000 participants demostra que aquesta comparativa pot ajudar a identificar les persones amb més risc de mortalitat
I a més: La Xina aprova la venda de la pastilla 'competidora' d'Ozempic i Wegovy
Un estudi internacional publicat a la revista Nature ha validat la distinció entre obesitat clínica i preclínica com a eina per millorar el diagnòstic d'aquesta malaltia i avaluar-ne les conseqüències per a la salut. La recerca, que analitza dades de 844.108 adults de la Xina, el Regne Unit, els Estats Units i Espanya, conclou que l'obesitat clínica s'associa amb un risc de mortalitat un 69 per cent superior, enfront de l'increment més moderat del 19 per cent observat en les persones amb obesitat preclínica.
El treball, titulat 'Validation of clinical and preclinical obesity across global cohorts', dona suport així al nou marc diagnòstic proposat el 2025 per una Comissió de The Lancet Diabetes & Endocrinology. Aquest model diferencia entre l'obesitat clínica, caracteritzada per un excés d'adipositat que provoca alteracions en el funcionament dels òrgans o limita les activitats quotidianes, i la preclínica, en què existeix un excés de greix corporal, però es conserva la funció orgànica.
Per validar aquesta classificació, els investigadors van recórrer a quatre grans cohorts internacionals: l'estudi Kailuan de la Xina, amb 137.795 participants; UK Biobank, amb 436.203; el programa estatunidenc All of Us, amb 218.841; i la base de dades espanyola SIDIAP, que va aportar 51.269 persones.
L'IMC no n'hi ha prou per diagnosticar l'obesitat
Una de les principals conclusions de l'estudi és que utilitzar exclusivament l'índex de massa corporal (IMC) pot conduir tant a sobrediagnosticar com a infradiagnosticar l'obesitat. Per millorar-ne la identificació, els investigadors van incorporar altres indicadors antropomètrics, com el perímetre de cintura i l'índex cintura-alçada.
La comparació entre ambdós mètodes va mostrar que l'IMC per si sol sobreestimava l'obesitat entre un 1,2 i un 3,1 per cent dels participants, mentre que deixava sense identificar entre un 5,2 i un 8,6 per cent de persones que sí que presentaven nivells d'adipositat compatibles amb aquesta malaltia.
Amb la incorporació d'aquests paràmetres, la prevalença global d'obesitat va augmentar entre un 3,3 i un 7,4 per cent respecte a la classificació basada exclusivament en l'IMC. L'increment va ser del 3,5 per cent a la Xina, del 3,3 per cent al Regne Unit, del 5,6 per cent als Estats Units i del 7,4 per cent a Espanya.
La majoria dels casos preclínics no evolucionen
Un altre dels descobriments rellevants té a veure amb l'evolució de l'obesitat preclínica. Els resultats mostren que entre el 77,4 i el 91,3 per cent de les persones que presentaven aquesta condició a l'inici del seguiment no van progressar cap a l'obesitat clínica durant els deu anys posteriors.
Pel que fa a la seva distribució, l'obesitat clínica va representar entre el 22,7 i el 31,3 per cent de tots els casos d'obesitat en les quatre cohorts. La seva prevalença en la població general es va situar entre el 5,6 i el 10,9 per cent.
Les diferències també es van reflectir en els resultats de mortalitat. L'obesitat clínica va presentar una associació amb un risc de defunció per qualsevol causa un 69 per cent superior al del grup de referència (HR: 1,69). En l'obesitat preclínica, l'increment va ser del 19 per cent (HR: 1,19).
Els autors subratllen que aquests resultats donen suport a la utilitat de diferenciar ambdós estats per orientar l'atenció sanitària. Mentre que l'obesitat preclínica requereix un abordatge principalment preventiu, la presència d'alteracions orgàniques associades a l'excés d'adipositat justifica una major intensitat terapèutica.
En les seves conclusions, els investigadors sostenen que "la integració d'altres mesures antropomètriques, com l'índex cintura-alçada i el perímetre de cintura, juntament amb criteris clínics que reflecteixin la funció dels òrgans, millora la detecció de l'obesitat". Per això, consideren que el marc diagnòstic de la Comissió de The Lancet pot contribuir a millorar l'atenció a aquests pacients i la planificació de les polítiques sanitàries.
