Lúa Porteiro, enfermera en Australia
Infermeria

De cobrar 1.400 euros com a infermera a Barcelona a estalviar-ne 2.000 al mes: "Ara sento que tinc moltíssim prestigi social"

Lúa Porteiro, infermera malaguenya, explica a Redacción Médica què la va motivar a deixar Espanya i treballar a Austràlia i les diferències en el salari i el tracte que existeixen al país oceànic

I a més: Ángel, el metge que va sobreviure la residència i avui ajuda altres MIR: "Vaig patir el meu primer atac d'ansietat en una guàrdia"

Llegir en Català
Publicada

Contractes que es renoven mes a mes, sous que no arriben per a l'entrada d'un habitatge i un sistema de borses, punts i oposicions per aconseguir una plaça estable. Aquestes són algunes de les raons que porten professionals sanitaris espanyols a cercar feina fora. En aquesta recerca, Austràlia, situada a l'altra punta del món, s'ha convertit en un destí molt atractiu. De fet, des de 2025 té una via ràpida de registre per a infermeres i infermers formats a Espanya.

Lúa Porteiro coneix bé aquest camí. Aquesta malaguenya de 30 anys ha treballat a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona amb contractes mensuals i, en els mesos fluixos, acabava cobrant "uns 1.400 euros". Avui és infermera d'Endoscòpia en un hospital de Brisbane, treballa 32 hores a la setmana i estalvia entre 1.500 i 2.000 euros al mes. "M'he acostumat a estalviar diners cada mes, i encara que a Espanya això pugui semblar un privilegi, crec que hauria de ser una cosa normal", explica en la seva entrevista amb Redacción Médica.

Una incertesa que pesava

Tant és així, que el que més li pesava a Espanya no era el sou d'un mes concret, sinó la incertesa i el futur. "Sentia que, per molt que treballés, mai aconseguiria estalviar prou per a l'entrada d'un habitatge", recorda. Per comprar-se una casa, veia que calien "dues feines" o l'ajuda dels pares, i aquesta opció no la tenia. "Em semblava molt trist que tants joves, tot i tenir feina, tinguessin tantes dificultats per independitzar-se".

La idea de marxar, però, venia de lluny. "Des dels 16 anys ja tenia clar que volia viure a l'estranger", explica. Ve d'una família amb molta història d'emigració i va créixer veient la inestabilitat que va deixar la crisi de 2008. Quan va començar Infermeria i va descobrir el sistema de borses, punts, cursos i oposicions, aquella sensació que l'esforç no es recompensava es va reforçar. "No volia resignar-me a una vida en què, tot i treballar i esforçar-me, sentís que les meves possibilitats de progressar econòmicament eren tan limitades".

"La principal diferència està en la quantitat de personal disponible per atendre aquests mateixos pacients"

La idea de fer vida fora d'Espanya estava clara, però el destí no tant. Els països europeus amb millors sous, com Alemanya, Irlanda, Regne Unit o Noruega, no tenien el clima que buscava, i els mediterranis no li oferien "una millora econòmica tan clara". Ja havia provat sort a Alemanya, on va passar un any després de la pandèmia, i l'experiència va ser "bastant difícil a nivell emocional".

La veritat és que la Lúa buscava un destí amb sol i de parla anglesa, i els Estats Units no la convencia, ja que "qüestions com la cultura de les armes" li generaven inquietud. Austràlia, en canvi, li transmetia "una sensació de més seguretat i tranquil·litat". L'espurna va arribar amb els vídeos d'una youtuber que viatjava pel país. Em va fascinar. Sobretot perquè sóc una enamorada dels animals i de la natura". Quan va començar a investigar, va trobar el que buscava: "Bon clima, oportunitats laborals, bons salaris i la possibilitat de treballar menys hores".

Lúa Porteiro, infermera a Austràlia

Lúa Porteiro, infermera a Austràlia / Cedida

L'idioma i la burocràcia australiana

Lúa va arribar a Austràlia a l'octubre de 2022 amb un visat d'estudiant. Durant els primers mesos va estudiar anglès i després un any de disseny gràfic, mentre treballava a temps parcial i preparava el seu registre com a infermera davant de AHPRA, l'agència que regula els professionals sanitaris australians. Haver estudiat a Espanya li va permetre no haver-se d'examinar d'infermeria, però sí acreditar un C1 d'anglès, quan tenia un B2. Després va venir la burocràcia: títol, certificat de bones pràctiques, hores treballades, traduccions certificades. Va aconseguir el registre a l'octubre de 2023, un any després d'aterrar.

El camí avui és una mica més curt, ja que des de 2025, Austràlia té una via ràpida de registre per a infermeres de diversos països, entre ells Espanya, que exigeix almenys 1.800 hores d'exercici professional. Tot i així, la Lúa insisteix en una distinció que molts passen per alt: "Una cosa és aconseguir el registre per exercir com a infermera i una altra molt diferent és tenir una via migratòria que et permeti treballar i establir-te a Austràlia". Ella va aconseguir la residència permanent per una altra via i ara espera la ciutadania.

Però no tot va ser senzill, ja que al principi l'idioma es va complicar una mica. En la seva primera feina van ser "molt pacients i comprensius". "Recordo que la meva supervisora i jo ens posàvem a obrir els calaixos del carretó d'infermeria i jo anava apuntant els noms en anglès de tots els materials que no coneixia", explica. "Era com tornar a estudiar, però directament a la feina". Però més enllà d'això, l'altre gran problema és el "paperam".

A Austràlia hi ha més registres, més protocols i més controls. Un exemple que sempre sorprèn les seves companyes: allà, el diazepam i el tramadol es guarden en una caixa forta. Als serveis on va treballar a Espanya, "aquests mateixos medicaments podien estar al carretó d'infermeria o en un armariet de la paret sense clau".

Menys mans per als mateixos pacients

En el seu dia a dia alterna dues funcions: instrumentista, al costat de l'endoscopista, i circulant, pendent de la sala i de la via aèria del pacient sedat. Atén entre 6 i 20 pacients per torn, segons duri la jornada. Una xifra que, assegura, no és gaire diferent de la d'Espanya. "La principal diferència està en la quantitat de personal disponible per atendre aquests mateixos pacients".

A Brisbane hi ha dues infermeres a cada quiròfan d'Endoscòpia, mentre que al seu hospital a Espanya n'hi havia una. Tanmateix, on més ho nota és a la sala de recuperació. A Espanya, per als pacients de quatre quiròfans hi havia una infermera i dues auxiliars. Ara, amb només dos quiròfans, tenen "tres o quatre infermeres en recuperació". Moltes vegades és gairebé una infermera per pacient i, en els dies de més càrrega, una per cada dos. "La diferència en la càrrega de treball es nota moltíssim".

"Valorar una professió no hauria de quedar-se únicament en paraules boniques, sinó que també hauria de reflectir-se en el salari i les condicions laborals"

Per a ella, aquesta és l'explicació de tant protocol. "No és que a Espanya ens preocupéssim menys per la seguretat, sinó que moltes vegades havíem de repartir el nostre temps entre més tasques i pacients". I també la del seu benestar: "Sento que aquí tinc més suport i menys risc d'acabar patint esgotament professional o burnout". Ho resumeix en una frase: "No es tracta només de quants pacients atens, sinó de quants professionals tens per cuidar-los adequadament".

Un reconeixement a la professió

Però més enllà de la càrrega de pacients, a Austràlia els professionals d'infermeria tenen menys competències. La Lúa adverteix que al seu servei, les vies les canalitzen els anestesistes, que també preparen la seva pròpia medicació; les extraccions les fan ells o els phlebotomists, i les sondes, els metges. Tècniques que a Espanya feia diàriament. A això s'hi suma la doble comprovació: "Fins i tot per administrar un paracetamol oral, hem de comprovar-ho i signar-ho entre dues infermeres".

Matisa que parla d'Endoscòpia i que a Urgències o a la UCI, segons li expliquen, les infermeres fan moltes més tècniques. Però on no té dubtes és en el reconeixement. “Aquí sento que ser infermera té moltíssim prestigi social”, afirma. "Quan li dius a algú que ets infermera, perceps un respecte, una credibilitat i fins i tot una admiració que personalment no sentia de la mateixa manera a Espanya", explica.

I aquest reconeixement també s'ha de veure a la nòmina. "Valorar una professió no hauria de quedar-se només en paraules boniques, sinó que també hauria de reflectir-se en el salari i les condicions laborals", destaca Porteiro.

Gemini_Generated_Image_ym75lnym75lnym75.jpeg

Gemini_Generated_Image_ym75lnym75lnym75.jpeg

Unes condicions laborals clares

Les condicions del conveni a Austràlia també marquen unes pautes molt clares. En un torn de 10 hores té 30 minuts per dinar i dos descansos de 10 minuts, i si no la deixen descansar abans de les sis hores, aquestes hores es paguen al 200%. El torn de tarda es paga un 12% més i els festius, al 200%. Té cinc setmanes de vacances, que poden ser sis si fa prou guàrdies localitzades, la part de la feina que menys li agrada.

També hi ha formació obligatòria: 20 hores a l'any per mantenir el registre, amb cursos que van des de la seguretat del pacient fins a la història dels pobles aborígens. Però el que més valora no està al conveni i "no té a veure amb els diners, els descansos ni les vacances. És el tracte humà que he rebut per part dels meus responsables".

Pel que fa al sou, la Lúa comparteix a les xarxes socials quant guanya, quant gasta i quant estalvia, i no tothom ho entén. "Sabia que parlar del meu sou generaria bastanta repercussió i que podia ajudar-me a créixer a les xarxes socials", admet. Però defensa que hi ha alguna cosa més: "Crec que parlar de salaris amb transparència és important, especialment quan estem comparant quant es valora una mateixa professió en diferents països".

Un sistema espanyol més accessible

Però no tot és millor a Austràlia que a Espanya, ja que l'accessibilitat del sistema públic espanyol i l'atenció primària són millors que al país oceànic. De fet, allà el més habitual és anar a clíniques privades de medicina de família, gratuïtes només si treballen amb bulk billing, i per anar a l'especialista i que Medicare ho reemborsi cal una derivació. "Personalment, em resulta més còmode el sistema espanyol en aquest aspecte", assenyala la Lúa.

Tanmateix, també defensa els seus companys, els quals són "professionals increïblement preparats, resolutius i capaços d'adaptar-se a situacions complicades". Tot i això, afegeix un matís: "Aquesta capacitat d'adaptació no hauria de servir com a excusa per no invertir més en sanitat". D'altra banda, ambdós sistemes fallen en la manera d'incorporar-se a un servei, ja que a Espanya "moltes vegades t'incorpores a un servei i pràcticament et deixen perquè t'adaptis com puguis".

A Austràlia, en canvi, hi ha un període de supervisió que valora, tot i que creu que "a vegades porten aquesta supervisió a l'extrem" amb qui ja té experiència. "Austràlia a vegades peca d'excés de supervisió i burocràcia, mentre que Espanya pot pecar d'exigir massa autonomia sense oferir prou acompanyament", resumeix.

Tornar, però no a qualsevol preu

Coneix unes cinc infermeres espanyoles a Austràlia, però cada cop li escriuen més des d'Espanya, moltes ja amb els tràmits en marxa. No li sorprèn, ja que "quan descobreixes que pots exercir exactament la teva mateixa professió en un altre país, amb millors condicions econòmiques, més capacitat d'estalvi i una major sensació de reconeixement professional, és normal que et plantegis la possibilitat d'emigrar", detalla la professional.

Ella tornaria? Sí, però d'aquí a molts anys i amb condicions. La primera és econòmica: calcula que necessitaria "uns 3.000 euros mensuals" per mantenir el seu nivell de vida i seguir estalviant. La segona, la seguretat. A Barcelona va patir una agressió durant un intent de robatori i la tranquil·litat que sent avui a Austràlia "és una cosa a la qual no m'agradaria renunciar". "Per a mi, tornar hauria de ser una decisió presa perquè realment ho vull, no perquè ho necessiti".

A qui s'ho estigui plantejant li recomana informar-se bé, tenir expectatives realistes i pensar quina vida vol. I li treu un pes de sobre. "Emigrar no ha de ser una decisió per a tota la vida", recorda. Si després d'uns anys algú decideix tornar, "no vol dir que hagis fracassat. Simplement vol dir que les teves prioritats han canviat", conclou.