D'una plaça fixa com a infermera a posar rumb a Austràlia: "Estem millor valorades"

L'Alicia acaba d'aconseguir una plaça fixa com a infermera a l'hospital de la seva ciutat. Però la notícia ha estat una mica agredolça. El seu veritable somni implica fer les maletes i treballar com a infermera fora d'Espanya. "De tota la vida he volgut anar a viure a l'estranger", assenyala a Redacción Médica. Després d'un viatge a Nova York, l'Alicia va posar el focus en el sistema sanitari estatunidenc. Va homologar el seu títol gràcies a una agència, es va treure l'examen d'anglès i va estar vuit mesos preparant l'examen per poder exercir. "És bastant més complicat del que estem acostumats aquí", detalla. Però, tot just unes setmanes abans de començar a preparar les entrevistes amb diversos hospitals, va rebre una notícia que li va caure com una galleda d'aigua freda. "Havia d'esperar tres anys perquè em donessin el visat", recorda.

L'Alicia ja feia dos anys que intentava complir el somni que tenia des de petita. "Va acabar convertint-se en un procés interminable", afegeix. Per això, va decidir que seguir esperant no entrava dins dels seus plans. "Em vaig posar a buscar una altra alternativa i va aparèixer Austràlia. Té un sistema sanitari i unes condicions laborals semblants a les dels Estats Units", explica. Comenta que, per a ella, començar de nou els tràmits no va ser cap problema. Fins i tot assegura que ha estat "més fàcil" que en el cas estatunidenc. Ara està a l'espera que s'obrin els visats i preparada per marxar, d'un moment a l'altre, a complir el somni de la seva vida.

El somni de treballar com a infermera als Estats Units

Des que té ús de raó, l'Alicia ha tingut clar que volia viure fora d'Espanya. "A l'ESO vaig anar una temporada a viure a Irlanda i després vaig estar d'au pair a Itàlia. Sempre he estat de moure'm molt", relata. Però, quan va arribar a la carrera, es va quedar a les portes de poder fer un Erasmus i allà va començar la seva inquietud. "Vaig començar a investigar. A més, infermeres fan falta a qualsevol part del món", assegura. Explica que "les opcions típiques", com Noruega, Suïssa o Alemanya, no li cridaven l'atenció. "Però Estats Units sí, i especialment per les seves condicions laborals", afegeix. Només acabar la carrera, va començar amb els tràmits amb el suport d'una agència, després d'haver-ho intentat pel seu compte.

"Hi ha molt poques agències i el problema és que et demanen moltíssims diners", adverteix la infermera, que afegeix com la majoria venen el procés "com una cosa molt fàcil". En aquest sentit, l'Alicia es lamenta de no haver rebut "cap explicació", una cosa que, segons la infermera, va contribuir a que els tràmits s'allarguessin tant. Cal tenir l'homologació del títol, que va aconseguir en tres mesos, acreditar un cert nivell d'anglès i obtenir el visat. Però aquest darrer requisit va acabar de 'matar' la il·lusió d'exercir al país nord-americà. Segons explica la sanitària, va rebre la notícia que havia d'esperar tres anys per aconseguir-lo i que, a més, "havia d'aconseguir un sponsor".

D'entre les condicions laborals que més cridaven l'atenció a la infermera, destaca especialment el salari. "La primera és el sou, es triplica en comparació amb el d'Espanya", subratlla. També parla d'una visió de la Infermeria molt més valorada i que es materialitza "en una major responsabilitat". "A Espanya he arribat a portar 12 o 13 pacients en planta quirúrgica, que, si se't complica un, ja no pots veure la resta", afegeix. Als Estats Units, l'Alicia assegura que se solen portar entre quatre i sis pacients.

"La primera és el sou, es triplica en comparació amb el d'Espanya. Les ràtios també són d'entre quatre i sis pacients"

Quines condicions laborals té un infermer a Austràlia?

Però, malgrat la major qualitat de vida com a sanitària allà, l'Alicia estava aclaparada per haver d'esperar tant. "No sabia com abordar-ho", reconeix. Per això, va decidir buscar altres alternatives. "La meva idea era acabar la carrera i marxar, però el temps passava i jo seguia aquí", reconeix. Austràlia va aparèixer en aquell moment com una alternativa viable i amb unes condicions "semblants" a les estatunidenques.

En el cas australià, la infermera assenyala que "es valora força la formació", les ràtios també són de quatre a sis pacients i, encara que no es cobra com als Estats Units, "el nivell de vida compensa molt bé amb la qualitat de vida".

Tampoc ha suposat cap problema començar de nou tot el procés, que ara assegura que "és molt més fàcil". El que sí que costa, segons reconeix, és registrar-se al sistema sanitari australià. "Vaig anar al notari a validar el meu títol quatre vegades perquè no els semblava bé on estava col·locat el segell", recorda. Tot i que "el bo", apunta l'Alicia, és que no cal fer cap examen per poder exercir com a infermera.

Una plaça fixa d'infermera mentre espera el visat australià

I, enmig de tot el procés, l'Alicia també va aconseguir una plaça fixa a l'àrea quirúrgica de l'hospital de la seva ciutat. "Va ser una cosa inesperada", comenta la infermera, que, davant la incertesa, va decidir "provar" amb les oposicions. Ara assegura que, en cas d'aconseguir el seu somni de marxar a Austràlia, haurà de replantejar-se si demanar una excedència o tornar a la seva ciutat natal. La seva vida, igual que la del seu marit, sempre ha estat condicionada per la possibilitat de marxar a l'estranger. Mentrestant, segueix compaginant "com pot" la jornada completa amb un màster en Infermeria Dermoestètica, i a l'espera del visat australià. "Espero que tampoc s'allargui gaire", afegeix.

Estant tan a prop de complir el seu somni, tampoc vol pensar massa en on es veu d'aquí a uns anys. "Tinc un problema i és que m'agrada tot: m'encanta la Infermeria de planta, la dermoestètica, la UCI, l'atenció primària...", explica. Encara que sí que li agradaria acabar exercint en una clínica de dermoestètica a Austràlia. Així mateix, afirma que és un dels pocs camps que "permeten escalar força en els sous".