En els seus primers contractes com a infermer a Espanya, Guillermo Martín va aprendre a fer les coses de pressa. "Li llances les pastilles, li penges el sèrum: "Bon dia, Paco", i te'n vas volant", resumeix. De fet, no tenia temps ni per preguntar al pacient com es trobava, què sentia, si necessitava res o simplement saber si estava trist o content.
Avui, aquest motrilenc de 27 anys treballa a Noruega i, més enllà del sou, el fred o les hores de sol, una de les coses que més li crida l'atenció del país és el seu mètode assistencial. "En comptes de tenir 12 o 15 pacients en un torn de matí, en tens dos o tres", explica en la seva conversa amb Redacción Médica. Tot i això, la seva marxa d'Espanya no va ser una fugida, sinó que "va ser premeditat".
No el van empènyer unes condicions laborals que, sense arribar a dir-ne "deplorables", sí considera "diferents" de les noruegues. El movien les ganes de provar l'estranger, i com més aviat millor: "Com més jove ets, més facilitat tens per adaptar-te". L'elecció del país tampoc va ser a l'atzar, ja que va estar en un viatge familiar el 2024 i "va ser un país que em va cridar molt l'atenció. Diferent, amb molt bones condicions laborals, bon salari, bona qualitat de vida", explica Martín.
Emigrar sent infermer
La veritat és que a segon de carrera ja tenia clar que volia treballar allà. El senyal definitiu va arribar en plena pandèmia, quan li van començar a aparèixer anuncis per reclutar infermers espanyols amb destí al país escandinau. "No podia haver-hi un senyal més clar", recorda. "Em vaig posar en contacte amb una agència i va ser tot pràcticament sobre rodes, perquè tot quadrés uns mesos després d'acabar la carrera", explica l'infermer.
"A Espanya falten infermers i metges, però el problema és que no es contracta"
Però no només això, sinó que "l'agència em va formar en noruec" i després es va posar en contacte amb una empresa de treball temporal a Noruega, a través de la qual treballa per al sistema sanitari públic. Però abans d'embarcar-se en aquesta aventura, va voler viure l'experiència a Espanya, així que quan va acabar la carrera el juny de 2021, va encadenar els contractes d'estiu i al febrer de 2022 va fer les maletes. No es va presentar a l'EIR, ni pensa fer-ho.
La diferència més gran entre Espanya i Noruega
Des de llavors ha passat per gairebé tots els serveis: atenció domiciliària, residències de gent gran, planta d'hospital i Urgències. La rutina, assegura, no difereix tant de l'espanyola; el que canvia és la càrrega. A Espanya vas "com un pollastre sense cap, extenuat, sense temps ni per menjar ni per parlar amb els pacients", explica. En canvi, a Noruega, la "diferència substancial és que, en comptes de tenir 12 o 15 pacients en un torn de matí, en tens dos o tres".
Això es nota en la qualitat assistencial, ja que a Espanya "no tens temps d'entablar una relació cordial, de conèixer el pacient, de preguntar-li com se sent". Això és important, ja que la cura, sobretot en infermeria, "ha d'anar enfocada al pacient de manera integral", no només a nivell mèdic. Al país nòrdic, tens temps per "fer la teva feina amb calma, entaular una relació amb el pacient i enfocar l'assistència també cap al vessant psíquic".
Guillermo Martín, l'infermer espanyol treballant a Noruega
Aquesta és "una de les majors diferències que trobo entre Noruega i Espanya", destaca l'infermer. El canvi també es nota en com treballa ell. "A Espanya a vegades anaves en pilot automàtic", recorda. Allà té temps per pensar el que fa. No obstant això, reconeix que el ritme noruec, a vegades, peca de l'altre extrem. "Els noruecs són molt tranquils, això s'ha de dir. A vegades, massa".
"A Noruega els metges saben com es diuen les infermeres"
Una altra diferència que destaca Guillermo és la relació dels infermers amb els metges. A Noruega, aquesta feina "és molt més propera", de fet, a Espanya "gairebé mai parlaves amb el metge. Venia, estava dos minuts a la planta amb el pacient i potser ni sabia com et deies", explica Guillermo. Al país escandinau, en canvi, la relació és diferent, l'infermer s'asseu amb ell, li pregunta com ha vist el pacient, si creu que caldria pujar la dosi o canviar la freqüència.
"Entregues un currículum demà en una planta i tens la teva plaça fixa"
"La teva aportació a nivell de tractament és brutal i la teva figura és molt més important, almenys des del meu punt de vista, que a Espanya", explica Martín. A més, l'infermer destaca, a nivell anecdòtic, que "els metges saben com et dius. A Espanya recordo molt poques vegades que un metge es recordés del meu nom".
Unes condicions laborals millors
D'altra banda, cal parlar de les condicions laborals i, econòmicament, la comparació no admet discussió. Noruega té, gràcies al petroli, un poder econòmic "descaradament superior" al d'Espanya, i tot i que la infermeria no està entre les professions millor pagades del país, el salt és gran. "El doble, a vegades el triple o fins i tot el quàdruple, depèn molt del mes".
Per la seva banda, la jornada és semblant, d'unes 37 hores i mitja setmanals, amb torns de matí, tarda i nit. Però els relleus se solapen i es paguen: res d'arribar una estona abans per una norma no escrita, com recorda d'Espanya. Igualment, les nits solen anar agrupades en cicles de dos o tres, seguides de diversos dies lliures, i en alguns serveis hi ha torns de 12 hores els caps de setmana.
"Això a Espanya no ho he vist mai: sempre són les típiques rodes de tres matins, dues tardes i una nit, o dues matins, dues tardes i una nit, i després tres o quatre dies lliures", explica l'infermer. Però no tot el convenç. Una cosa que diu que no li agrada gens són les "tardes-matí", on "treballes a la tarda i entres al matí següent". "Te'n vas a dormir i no t'adorms, perquè encara tens adrenalina al cos, i després t'has de llevar molt d'hora", detalla.
Un dels aspectes que més sorprenen del sistema sanitari noruec és com s'accedeix a la feina. Allà el grau d'Infermeria dura tres anys, un menys que a Espanya, i es nota que els espanyols arriben "més bregats", amb més pràctiques a l'esquena, però no hi ha oposicions. "Entregues un currículum demà en una planta i tens la teva plaça fixa", assegura.
"Estant a Noruega m'he adonat que les oposicions no són necessàries"
Aquesta estabilitat primerenca, explica, té efectes que van més enllà de la feina. Amb un contracte fix és fàcil aconseguir un préstec, comprar un habitatge i formar una família. "Aquí la gent és pare o mare jove i propietària d'habitatge amb 22 o 23 anys, acabada de sortir de la carrera".
Guillermo Martín, l'infermer espanyol treballant a Noruega
El problema del sistema espanyol
El cas de Guillermo no és un cas aïllat, i la veritat és que Espanya pateix "sense cap mena de dubte" una fuga de talent sanitari. "La gent jove s'està adonant que inserir-se al mercat laboral a Espanya és una quimera". Es tracta d'un sistema amb "moltíssims obstacles", per això "entenc que la gent es cansi, que vulgui una mica més de tranquil·litat, provar coses noves, estalviar, construir-se un futur".
Igualment, "a Espanya falten infermers i metges, però el problema és que no es contracta", sosté. Tant és així, que considera el sistema MIR "molt injust" i assegura que, mentre es mantingui, no es planteja tornar a treballar a Espanya. "No crec que sigui just que per tenir una feina fixa hagis de presentar-te a un munt d'exàmens", argumenta. "Hi ha gent de 40 o 50 anys que encara no té plaça, i això va en contra de qualsevol principi per tenir una vida tranquil·la".
Tant és així que "estant a Noruega m'he adonat que les oposicions no són necessàries". A més, al país nòrdic, tothom diu que els metges, infermers i auxiliars espanyols "som unes màquines". "Estem millor valorats els sanitaris espanyols fora d'Espanya que al nostre propi país". Al seu parer, és "un error de base del sistema", que està provocant que marxi cada cop més gent, "i cada cop més jove".
Les conseqüències, adverteix, no es veuran només en les xifres d'emigració. La generació gran es jubila i qui hauria de rellevar-la és fora. "Molts tornaran, evidentment, però molts seguiran a l'estranger, i aquí es va perdent la qualitat del sistema". Demana reformes institucionals que facin que Espanya "canviï el xip" a nivell administratiu i obri oportunitats als sanitaris joves, tot i que reconeix que no està a les seves mans. "Em fa molta pena, però al final un s'ha de mirar el melic".
No és desafecció. Troba a faltar Espanya i defensa la seva qualitat de vida. "M'agradaria viure-hi si pogués", admet. Però fa comptes i li surten en contra: a nivell laboral i de futur, creu que Espanya no li aportaria "ni la meitat" del que té ara. Així que, mentre sigui jove i tingui ganes, seguirà fora. I si algun dia sent que no pot més, diu, serà llavors quan decidirà tornar a casa.