Eduardo López Collazo.
Opinió

Dos assaigs negatius que obliguen a repensar el risc cardiovascular

Eduardo López-Collazo és científic

Publicada

La ciència mèdica acaba de rebre dues respostes que no esperava. Totes dues mereixen ser escoltades.

El 7 de novembre, The New England Journal of Medicine va publicar dos grans assaigs clínics que avaluaven tractaments dirigits a mecanismes relacionats amb la malaltia cardiovascular. Un pretenia reduir dràsticament una lipoproteïna associada al risc d'infart. L'altre, bloquejar una de les principals senyals d'inflamació de l'organisme.

Els dos medicaments van aconseguir modificar els seus objectius biològics. Cap va demostrar reduir els esdeveniments cardiovasculars que pretenia prevenir.

El primer és l'assaig Lp(a)HORIZON. Hi van participar 8.350 persones amb malaltia cardiovascular establerta i concentracions elevades de lipoproteïna(a), una partícula el nivell de la qual depèn fonamentalment de la nostra genètica i que s'associa amb un risc més gran d'aterosclerosi.

Els investigadors van administrar pelacarsen –un oligonucleòtid antisentit que redueix la producció d'apolipoproteïna(a) al fetge—. L'estratègia és elegant: intervenir sobre l'ARN missatger per disminuir la fabricació d'una proteïna implicada en la formació d'una partícula aterogènica.

De fet, el resultat molecular va ser espectacular.

Al cap de dotze mesos, la concentració de Lp(a) havia descendit fins a 64,4 nmol/l en el grup tractat, enfront de 233,4 nmol/l en els qui van rebre placebo. Una reducció relativa propera al 72%.

No obstant això, després d'una mediana de seguiment de 4,7 anys, els esdeveniments cardiovasculars majors van ocórrer en el 12,3% dels tractats i en el 12,1% dels controls. Ergo, la diferència no va ser estadísticament significativa.

La molècula havia respost. El desenllaç clínic esperat, no.

Podríem pensar que es tracta d'una peculiaritat d'aquesta estratègia farmacològica. Però el mateix dia va aparèixer un altre assaig que convida a examinar el problema des d'una perspectiva diferent.

L'estudi ZEUS va avaluar ziltivekimab, un anticòs monoclonal dirigit contra la interleucina-6, dit d'una altra manera, una de les principals citocines implicades en la resposta inflamatòria.

Hi van participar 6.376 pacients amb malaltia cardiovascular ateroscleròtica, malaltia renal crònica i inflamació sistèmica. Es tractava d'una població especialment apropiada per investigar si bloquejar aquesta via podia reduir el risc cardiovascular.

El medicament va aconseguir una reducció molt important de les senyals inflamatòries. Als 24 mesos, la diferència en el canvi percentual de proteïna C reactiva ultrasensible respecte al placebo va arribar als 64 punts percentuals.

Però tampoc hi va haver una reducció significativa de l'objectiu clínic principal: mort cardiovascular, infart no mortal o ictus no mortal.

Els esdeveniments van ocórrer en el 17,6% dels pacients tractats i en el 17,7% dels qui van rebre placebo.

A més, les infeccions greus van ser més freqüents amb ziltivekimab: 20,4% enfront de 17,9%.

Convé aturar-se en aquest segon resultat.

L' inflamació participa en el desenvolupament de l'aterosclerosi. Hi ha evidències experimentals, genètiques i clíniques que en recolzen la importància. No obstant això, el sistema immunitari no té interruptors que puguem apagar sense conseqüències.

La interleucina-6 intervé en nombrosos processos fisiològics. Modificar la seva activitat pot produir efectes que van molt més enllà del fenomen patològic que pretenem controlar.

El que passa dins d'una placa ateroscleròtica no es pot comprendre únicament mesurant una citocina circulant.

El mateix passa amb la Lp(a). La seva associació causal amb el risc cardiovascular està recolzada per abundant evidència genètica i epidemiològica. El resultat de Lp(a)HORIZON no invalida automàticament aquest coneixement. Demostra quelcom més específic: reduir-la mitjançant pelacarsen, en les condicions estudiades, no va produir el benefici clínic esperat.

Aquesta distinció importa.

Identificar un mecanisme implicat en una malaltia no garanteix que puguem modificar-ne l'evolució actuant-hi. El moment de la intervenció, la durada, els mecanismes compensatoris i les característiques dels pacients poden transformar profundament el resultat.

També importa l'instrument utilitzat. Un medicament no representa necessàriament totes les possibilitats terapèutiques d'una diana molecular.

D'aquí que aquests dos assaigs constitueixin una informació científica valuosa.

En recerca biomèdica tenim una inclinació comprensible cap als resultats positius. Els articles que anuncien una nova estratègia, una molècula prometedora o una intervenció eficaç reben atenció immediata. Resulten atractius per als investigadors, les companyies farmacèutiques, els mitjans i els mateixos pacients.

Els resultats negatius solen tenir menys recorregut.

I, tanmateix, un assaig ben dissenyat que no confirma la seva hipòtesi pot ensenyar-nos tant com un que la demostra. A vegades, fins i tot més.

Ens obliga a revisar els nostres models biològics. Permet descartar estratègies que semblaven convincents. Evita que resultats intermedis s'interpretin prematurament com a beneficis terapèutics i proporciona informació per dissenyar investigacions posteriors.

Naturalment, tampoc no hem d'exagerar aquests fracassos. Cap dels dos estudis demostra que les seves respectives dianes manquin d'interès terapèutic. Les seves conclusions corresponen a intervencions, poblacions i períodes de seguiment concrets.

El que sí que ens recorden és una exigència que hauria d'acompanyar cada innovació biomèdica: un mecanisme plausible necessita confirmació clínica.

Als nostres hospitals mesurem centenars de variables. Algunes permeten diagnosticar, d'altres estimar pronòstics i moltes ajuden a orientar tractaments. Però els marcadors intermedis també poden seduir-nos amb una precisió que no sempre representa fidelment la complexitat de la malaltia.

Per això necessitem assaigs que vagin més enllà de demostrar que una substància modifica allò per al que va ser dissenyada.

Els pacients no acudeixen a la consulta per aconseguir una concentració perfecta de Lp(a) ni una disminució espectacular de proteïna C reactiva. Ho fan perquè volen evitar un infart, sobreviure a un ictus, conservar la seva autonomia i continuar vivint.

Els dos estudis publicats per NEJM ens deixen una lliçó exigent per a la recerca, la pràctica clínica i l'avaluació de les noves teràpies.

La medicina també progressa quan té la capacitat d'acceptar que una hipòtesi prometedora no ha funcionat.

Perquè conèixer una malaltia i aconseguir tractar-la millor són conquestes diferents. I la segona continua sent la nostra veritable obligació.