Juan de Dios Molina Martín, nuevo presidente de la Sociedad Española de Psiquiatría Clínica.
Societats científiques

"La Psiquiatria espanyola ha de revisar amb urgència la resistència dels tractaments"

Juan de Dios Molina, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria Clínica, analitza a Redacción Médica els principals reptes que afronta l'especialitat

I a més: La prevenció del suïcidi mèdic passa per establir "cribratges de salut mental i grups de gestió del malestar"

Llegir en Català
Publicada

"La tecnologia avança, però l'escolta segueix sent insubstituïble". Així s'adreça el nou president de la Societat Espanyola de Psiquiatria Clínica (SEPC), Juan de Dios Molina, a les properes generacions de professionals després d'iniciar aquesta nova etapa. "L'especialitat està canviant ràpidament, però seguim treballant amb persones les històries de les quals no caben en un qüestionari", resumeix en declaracions a Redacción Médica. "Assumeixo el càrrec amb il·lusió i responsabilitat", reconeix, alhora que assenyala l'aplicació de la recerca i "els avenços científics en la part més clínica" com a principals línies de treball per a aquesta nova etapa. "El que ens interessa és que la recerca acabi aplicant-se a la consulta".

Doctor en Medicina i especialista en Psiquiatria, De Dios Molina s'endinsa en aquest camí després d'haver estat vicepresident. Una etapa en la qual assegura haver après "el valor de construir consensos i de treballar amb col·legues de diferents àrees". Ara, confessa, busca "aprofundir en l'àrea de la neuromodulació, impulsar documents pràctics en línies de recerca i obrir més espais als psiquiatres joves".

Quin balanç fa de la seva etapa anterior i quins nous objectius es planteja per a aquesta nova que comença?

Com a vicepresident he après el valor de construir consensos, de treballar amb col·legues de diferents àrees. La Societat durant aquesta etapa anterior ha desenvolupat una activitat científica on ha destacat la neuromodulació. La idea seria aprofundir en aquesta àrea, impulsar documents pràctics en línies de recerca i obrir més espais als psiquiatres joves. Una altra línia que estem impulsant té a veure amb la prescripció de l'exercici físic en el malalt mental, sobretot en el greu. Ens agradaria donar visibilitat a una qüestió que ens sembla, des d'un punt de vista clínic, molt important: els problemes cardiovasculars i els problemes metabòlics de les persones que tenen malaltia mental greu. És a dir, que l'activitat psiquiàtrica no estigui desconnectada dels problemes físics.

Entre les prioritats de la nova Junta Directiva es troba la salut física de persones amb trastorns mentals, la formació de professionals joves i la col·laboració entre especialitats. Com actuaran en aquestes línies de treball?

En salut física necessitem passar de revisar la tensió, el pes, la glucosa, el tabaquisme, etc. a definir qui són els responsables de cada control. L'Organització Mundial de la Salut estima que hi ha una reducció de 10 a 20 anys de vida en poblacions amb trastorns mentals greus, i que en bona part és amb malalties físiques. En aquest sentit, no podem tractar la psicosi o la depressió major sense oblidar el cor, sense oblidar el síndrome metabòlic. I aquí una integració dels processos assistencials, una millor coordinació amb els professionals que s'hi dediquen, és important a l'hora de fer propostes de treball, consensos, de definir la via assistencial. De cara als joves, promoure la formació científica i espais on se sentin còmodes per poder promoure nous projectes sota l'empara de la societat.

Com pot contribuir la Societat a millorar la col·laboració entre psiquiatres i altres especialistes, especialment en un context en què els problemes de salut mental estan cada cop més presents en altres àrees de la medicina?

La salut mental està molt present en altres àrees de la Medicina i això genera situacions o problemes que han de ser abordats multidisciplinàriament i de manera transversal. Per exemple, una idea és la necessitat de col·laboració en les baixes laborals per salut mental, que és un autèntic problema de salut pública en aquest moment perquè ha augmentat considerablement.

En aquests casos, el metge d'Atenció Primària pot assumir la qüestió de la incapacitat temporal mentre que el psiquiatre participa del diagnòstic, del tractament, però no sempre hi ha una comunicació suficient. Des de la Societat Espanyola de Psiquiatria Clínica estem fent sinergies amb altres societats, com per exemple Semergen, per avançar cap a models de responsabilitat compartida amb circuits de coordinació que permetin valorar no només els símptomes, sinó la capacitat funcional del pacient, l'exigència del lloc de treball, etc. En aquest cas concret hi ha especialistes, com els metges de treball, els metges de família, els inspectors, els psiquiatres, que estan abordant des de diferents perspectives un problema. És a dir, són situacions en què cal una coordinació entre especialitats i on les societats professionals crec que tenen molt a dir. La baixa laboral per salut mental ha de formar part del tractament, no limitar-se a un tràmit administratiu que està compartimentat.

Considera, al seu parer, que el sistema sanitari actual està preparat per respondre a la demanda d'atenció en salut mental?

La salut mental ha guanyat molta visibilitat, però l'assistència segueix sent desigual. Hi ha llocs en funció del districte sanitari al qual pertanys en què pot haver-hi demores més importants per a psicoteràpia, per a dificultats de seguiment... Cal una atenció esglaonada on s'ordenin les diferents activitats, una Atenció Primària recolzada per interconsulta ràpida, una psicologia clínica accessible i dispositius comunitaris capaços de mantenir la continuïtat. No n'hi ha prou amb obrir una primera cita per fer-nos càrrec de la llista d'espera si després el pacient no pot rebre una intervenció indicada.

Un tema important també en la Psiquiatria és el reforç dels recursos socials i de rehabilitació. Hi ha aspectes molt biològics, però també hi ha aspectes molt psicològics i socials que requereixen d'inversió, coordinació amb altres xarxes. La llista d'espera no acaba amb la primera cita i hauríem d'intentar recolzar-nos en models esglaonats i de continuïtat comunitària que incloguin els recursos psicològics i socials.

Com a nou president de la SEPC, quins aspectes de la pràctica psiquiàtrica creu que cal reforçar o actualitzar amb més urgència?

La primera urgència seria revisar amb rigor la resistència dels tractaments. Hi ha depressions aparentment resistents en què existeixen problemes associats psicològics o socials que estan sense tractar. La segona, seria intentar integrar sistemàticament la salut física dins del tractament psiquiàtric. I, possiblement, un tercer aspecte seria facilitar combinacions raonables de psicoteràpia, de medicaments i de neuromodulació. La societat científica podria ajudar a distribuir recomanacions sòlides per ordenar els tractaments.

Vostè ha participat en treballs sobre neuromodulació. Quin potencial tenen aquestes tècniques en el tractament dels trastorns mentals?

La neuromodulació actua en circuits cerebrals mitjançant diferents tècniques. Una d'elles és la estimulació magnètica transcranial repetitiva, que té una sèrie d'indicacions consolidades en determinats quadres depressius, en el trastorn obsessiu compulsiu. També hi ha la teràpia electroconvulsiva, que conserva una eficàcia molt important per a algunes depressions greus. S'estan investigant protocols accelerats, dianes personalitzades amb connectivitat. S'estan obtenint resultats interessants tant per al tractament de la depressió resistent com per al trastorn obsessiu compulsiu, on hi ha evidència i utilitzacions específiques d'estimulació profunda.

Hem fet una guia d'estimulació magnètica transcranial i d'estimulació elèctrica que ajuda a separar una mica la tècnica, la indicació i el nivell d'evidència per garantir l'accessibilitat, l'equitat i, d'alguna manera, garantir la necessitat de formació i d'accessos professionals a aquest tipus de tècniques. És a dir, la neuromodulació ja és medicina, requereix indicacions i cal anar-la incorporant al sistema públic de salut perquè hi hagi equitat en l'accés a aquest tipus de tècniques.

De cara a la nova era de professionals, quin missatge donaria als joves especialistes que construiran el futur de l'especialitat?

La tecnologia avança, però l'escolta segueix sent insubstituïble. Els diria que conservin la curiositat i la capacitat d'escoltar. L'especialitat està canviant ràpidament en neurociència, en farmacologia, en psicoteràpia, però seguim treballant amb persones les històries de les quals no caben completament en un qüestionari. Convé qüestionar les pròpies hipòtesis, llegir críticament la literatura i aprendre a treballar amb altres professionals, amb altres col·legues, amb altres especialitats. També és important reconèixer la incertesa, de manera que el professional no es cremi, sinó que és part de la feina. El futur de la nostra especialitat necessita ciència i humanitat, i no és una elecció entre una o altra, sinó és la capacitat d'integrar els aspectes biopsicosocials.