Amando Martín Zurro y Andreu Segura Benedicto
Opinió

Recertificació de la competència professional: una iniciativa per garantir la viabilitat del sistema sanitari

Amando Martín Zurro és especialista en Medicina Familiar i Comunitària i Andreu Segura Benedicto, epidemiòleg i especialista en Medicina Preventiva i Salut

Publicada

Encara que bona part dels experts i, sens dubte, la majoria dels residents forans continuen considerant envejable el nostre sistema sanitari públic, cada vegada són més presents les seves insuficiències i limitacions, indicis inequívocs del risc del seu ensorrament com a pilar fonamental de l'estat del benestar del qual encara gaudim.

Encara que ningú posa en dubte el dret a una atenció sanitària tan competent com sigui possible, aquest objectiu exigeix garantir que les actuacions dels professionals s'ajustin tan estretament com sigui possible al progrés científic-tècnic i als canvis sociològics i culturals. Els ocupadors sanitaris i els mateixos professionals estan obligats a facilitar i utilitzar, respectivament, els mitjans necessaris per aconseguir-ho. Una obligació deontològica, moral i política que, a Espanya, recullen múltiples disposicions legals, així com les propostes emeses des de fa dècades pels col·legis de metges i l'Organització Mèdica Col·legial, així com per FACME (Federació d'Associacions Científic Mèdiques Espanyoles) o el mateix Ministeri de Sanitat.

En aquesta perspectiva, sembla raonable preguntar-se per les raons que impedeixen que es desenvolupi a Espanya un sistema obligatori de recertificació periòdica de la competència professional. Sobretot quan ja fa vint-i-tres anys de l'aprovació de la LOPS (Llei Orgànica de les Professions Sanitàries) que, encara que de manera genèrica, ja es feia ressò d'aquesta obligació.

Malgrat la notòria casuística forana al respecte i, el que encara és més important, de l'existència de multitud d'arguments a favor de la implantació d'un sistema universal de recertificació de la competència, entre els quals destaca la seguretat del pacient i la prevenció de la iatrogènia que, com és sabut, no és només conseqüència d'errors i negligències, sinó que també requereix d'una atenció sanitària tan actualitzada com sigui possible.

Aquests i altres arguments a favor de la implantació de la recertificació obligatòria no han d'ignorar els riscos i problemes que poden dificultar-ne el desenvolupament. I que cal evitar a tota costa, particularment el d'un eventual increment de la burocratització, resultat que els criteris d'avaluació es basin exclusivament en documentació, certificats i acumulació de crèdits, cosa que la convertiria en un procediment administratiu sense valor afegit.

Tampoc no s'han d'obviar les dificultats per avaluar determinats components de la competència, per exemple, els relatius a la comunicació, als processos de presa de decisions en contextos d'incertesa o al cost-oportunitat de determinades decisions diagnòstiques i terapèutiques.

En un altre ordre de coses, s'haurien de clarificar les interaccions entre la recertificació periòdica i la carrera professional, per evitar interferències i superposicions entre ambdues i definir amb precisió el procés a seguir quan la qualificació que mereixi un professional sigui desfavorable en la seva recertificació, incloent-hi els mecanismes de correcció dels dèficits competencials detectats.

En qualsevol cas, la recertificació no hauria de limitar-se a comprovar que el metge ha realitzat determinats cursos. Hauria de ser capaç d'avaluar la capacitat de prestar una assistència adequada, segura, actualitzada i ajustada a les necessitats dels seus pacients, cosa que requereix una avaluació prou rigorosa, però també realista, proporcional i compatible amb les condicions exigibles en cada moment a l'exercici professional.

Dificultats que no són insalvables i, sens dubte, més fàcilment esquivables que altres iniciatives més ambicioses per garantir la viabilitat del nostre sistema de sanitat pública. Convendria que els responsables –polítics, científics i professionals— deixessin de mirar cap a una altra banda i posessin en marxa les actuacions precises per aconseguir que la recertificació periòdica de la competència fos una realitat després de tants anys d'ajornament.

Una cosa que l'establiment d'una llargament reivindicada Agència de les Professions Sanitàries, de prestigi científic-tècnic i independent, podria facilitar.