En medicina parlem molt del temps. Quant dura una cirurgia, quant triga una prova, quants pacients atenem en un matí. Ara també comencem a comptar els minuts que ens estalvia la intel·ligència artificial: històries clíniques que s'escriuen soles, informes preparats en segons, consultes transcrites mentre parlem amb el pacient. I està bé. Després d'anys mirant massa una pantalla, qualsevol tecnologia que ens tregui burocràcia sembla una bona notícia. Però hi ha quelcom que m'interessa més que saber quant temps recuperarem: saber què en farem.
Perquè en un hospital no tots els minuts valen igual. Cinc minuts poden servir per omplir unes caselles o per quedar-se una mica més després d'explicar-li a algú que té càncer. Per revisar un TAC amb un company, trucar a una família o respondre aquella última pregunta que apareix quan el pacient ja té la mà a la porta. Fins i tot per acabar de treballar quan toca. Els primers estudis sobre escribes d'intel·ligència artificial comencen a mostrar que podem reduir el temps dedicat a documentació, però també que part d'aquest estalvi pot traduir-se en més activitat. No ha de ser dolent: hi ha llistes d'espera i persones que necessiten atenció. El problema apareixerà si cada minut recuperat acaba inevitablement convertit en un altre forat a l'agenda.
Potser hauríem de començar a mesurar quelcom que gairebé no apareix als informes d'innovació: on va el temps que recuperem. Si una eina estalvia cent hores al mes, m'interessa saber quantes redueixen demores, quantes eviten que un metge acabi informes a casa i quantes permeten escoltar millor qui tenim davant. No es tracta d'escollir entre eficiència i humanitat. Necessitem totes dues. La intel·ligència artificial podrà escriure les nostres notes i ordenar les nostres dades, però continuarà havent-hi pacients que necessitin uns minuts més per atrevir-se a preguntar. I potser l'autèntic avanç no sigui aconseguir que la màquina acabi abans, sinó que nosaltres no tinguem tanta pressa.