Per a milers de metges joves, la residència és l'etapa més decisiva de la seva carrera i també una de les més dures. Durant quatre o cinc anys, segons l'especialitat, els residents combinen la formació amb una càrrega assistencial molt alta i amb guàrdies que poden arribar a les 24 hores seguides. Tot això en un període en què encara estan aprenent, en què senten que han de demostrar que estan a l'alçada i on s'ha inculcat un pensament que diu que cal superar aquesta etapa com sigui.

Contra aquesta manera d'entendre la formació s'ha pronunciat el cirurgià Ángel Gávila. En un vídeo publicat al seu compte d'Instagram (@angel_gavila) recorda la frase que va escoltar "una i una altra vegada" en el pitjor moment de la seva residència: “Ángel, la residència és així: cal aguantar-la i punt”. Reconeix que qui li ho deia sabia “perfectament” com ho estava passant i que alguns ho feien amb bona intenció.

Tot i així, creu que el consell no li ajudava: “Quan algú s'està ofegant, dir-li que aguanti una mica més no és ensenyar-lo a nedar”. I en el text que acompanya el vídeo resumeix la seva postura en una frase: “Que sigui freqüent no vol dir que sigui normal”.

“Volia ser com el forner”

Que la residència sigui una etapa dura no ha de significar que sigui un lloc on el desgast i el cansament es tornin extrems fins al punt de replantejar-te la teva professió. “Veia el forner preparant el pa i pensava: ‘Vull ser com ell’. Veia un jardiner col·locant unes plantes: ‘Vull ser com ell’”, recorda. “En aquell moment hauria canviat la meva bata per gairebé qualsevol cosa, perquè qualsevol feina em semblava millor que tornar a creuar aquella porta automàtica de l'hospital”.

Tanmateix, el cirurgià explica que el més greu no era sentir-se així, sinó assumir que era el normal. “Suposo que dormir malament és normal. Suposo que viure amb ansietat és normal. Suposo que deixar de cuidar-me és normal. Suposo que no veure la teva gent és normal. Suposo que cal aguantar”, enumera, en referència als pensaments que va arribar a interioritzar. “Avui sé que no”, afirma.

Però això no vol dir que calgui restar exigència i importància a la formació. “La residència pot ser exigent, sí; pot haver-hi guàrdies duríssimes”, admet. Però subratlla que aquesta exigència no hauria de costar-li la salut a qui la travessa: “No cal que desapareguis tu per convertir-te en un bon metge. És que és incoherent, és que no té sentit”.

La necessitat d'eines

A tot això s'hi sumen els consells genèrics i els intents d'ànim que solen rebre els residents. “Tampoc crec que la solució sigui dir-li a un resident: ‘Sigues més resilient’, ‘organitza't millor’, ‘intenta descansar’”, assenyala, i apunta amb ironia a la proximitat entre ambdues paraules: “Per què serà que resilient rima amb resident?”. En el seu lloc, defensa la necessitat d’“eines concretes” per dormir quan es pot dormir, fer un bon ús de la cafeïna, recuperar-se després de les guàrdies, alimentar-se millor durant aquestes, posar límits i gestionar “tot el que passa pel teu cap mentre intentes aprendre medicina”.

El missatge final de Gávila s'adreça a qui avui travessa aquesta etapa amb la idea que ja recuperarà la seva vida quan acabi. “Si fa mesos que penses: ‘Això és el que hi ha, ja aguantaré, quan acabi la residència recuperaré la meva vida’. Vull dir-te una cosa que a mi m'hauria agradat escoltar aleshores”, diu. I conclou: “No has d’esperar a acabar la residència per començar a viure millor dins d’ella”.