Un cas recent de mala praxi veterinària ha tornat a demostrar que, davant d'un tribunal, qui perd no és necessàriament qui hagi pogut cometre un error sinó “qui no pot demostrar que va actuar bé”. “Els documents com a elements de traçabilitat de l'actuació professional al llarg de tot el procés són essencials”, resumeix Alfredo Fernández, perit del Consell General de Veterinaris d'Espanya (CGVE), qui insisteix en la necessitat de “conscienciar” els treballadors de la salut animal que necessiten “registrar adequadament tots els seus actes de forma detallada i específica”.
Consultat per Redacción Médica, el perit fa balanç d'una recent sentència d'un Jutjat de Primera Instància de Santander que va condemnar un veterinari a indemnitzar amb 1.430,55 euros la propietària d'un gos (un chihuahua) per les complicacions derivades durant la recuperació d'una cirurgia.
Per accident, l'animal havia patit danys als dits d'una de les seves potes del darrere en unes escales mecàniques, fet que va provocar que hagués de ser intervingut en una clínica veterinària. Es va practicar amb èxit una amputació de falanges i es va iniciar la recuperació postoperatòria.
Va ser llavors quan van començar els problemes. El tribunal considera que hi va haver deficiències en el tractament postoperatori, en la protecció de la ferida i en la col·locació del embenat. La propietària de l'animal es va veure en la necessitat de traslladar el gos a una altra clínica per rebre nous tractaments, i es va haver de fer la amputació d'una altra falange.
La sentència incideix que la prestació de serveis veterinaris constitueix una obligació de mitjans i no de resultats. El professional no està obligat a garantir la curació de l'animal, però sí a proporcionar-li una assistència adequada conforme a l'estat de la ciència i a les exigències de la ‘lex artis’ (el conjunt de tècniques i actuacions exigibles a un sanitari d'acord amb l'evidència científica).
D'altra banda, critica “la inadequació de la documentació confeccionada per la clínica del demandat”, amb “historials mèdics diferents i contradictoris entre si” i l'absència de “claredat de dades”. Sentencia, en aquest sentit, que els historials emesos “no són font fiable”.
Veterinaris sense proves davant del jutge
Segons Alfredo Fernández, el factor documental és clau per entendre el devenir d'aquest tipus de processos. En declaracions a aquest diari, aquest veterinari legal detalla que la sentència aplica la doctrina clàssica, ja citada, d'obligació de mitjans sense presumpció de culpa. “Però en la pràctica opera una inversió material de la càrrega de la prova: en desqualificar els historials com a font fiable, el veterinari es queda sense prova d'exoneració i la versió de la tutora, recolzada en el seu perit, s'imposa”.
“És el patró habitual -continua-. No perd qui actua malament, sinó qui no pot demostrar que va actuar bé”. En aquest sentit, emfatitza que la història clínica “no és un deure accessori sinó la peça central de la resolució”. D'això se'n desprèn novament “la importància dels documents com a elements de traçabilitat de l'actuació professional al llarg de tot el procés”. “És essencial conscienciar els veterinaris que, com a professionals de la salut, necessiten registrar adequadament tots els seus actes de forma detallada i específica al llarg del seu historial”.
"Probablement, la resolució hauria estat diferent"
Detalla Fernández que el retret del tribunal se centra en el postoperatori, no en la cirurgia. En concret, apunta a una antibioteràpia incompleta, una exposició precoç de la ferida, un dispositiu de protecció (collaret) no verificat, i un embenat mal col·locat i no controlat. A això s'afegeix un retret de pauta diagnòstica: davant necrosi amb sospita infecciosa, el jutge exigeix cultiu i antibiograma, i considera insuficient la pomada tòpica.
“És una sentència que converteix el cultiu en estàndard exigible davant d'una ferida que no evoluciona, criteri que convé retenir per a informes de defensa -explica el perit-. Bàsicament el jutjat entén que es va menystenir el curs de les complicacions”.
“A mode de resum, hem de considerar que és molt important desenvolupar els elements documentals propis de qualsevol professió on es recullin tots els aspectes amb una relació cronològica adequada signada i identificada”, conclou Fernández, que apunta, en concret, a la necessitat de l'ús dels informes d'alta escrita amb pautes; el registre de cada revisió clínica, dins de l'historial, amb l'especificació de totes les accions terapèutiques que es facin (en aquest cas, les relatives als canvis d'embenat i del control del collaret); i el cultiu documentat davant de qualsevol ferida que empitjora.
“Amb això, probablement la resolució hauria estat diferent fins i tot amb la mateixa evolució clínica”, augura.