Durant els anys posteriors a la pandèmia, moltes famílies van incorporar al seu vocabulari paraules com contagi, aïllament, PCR o risc sanitari. També va augmentar una preocupació concreta: si els animals de companyia podien participar en la transmissió del SARS-CoV-2 dins la llar. Aquesta inquietud va donar lloc a conflictes molt diferents, des de dubtes raonables fins a acusacions directes contra residències canines, criadors o veïns. Un d'aquests suposats va arribar a consulta pericial quan una treballadora d'una residència d'animals va atribuir el seu contagi a un gos que havia estat allotjat allà després de conviure amb una persona positiva.
L'animal, un gos mestís anomenat Bruno, no presentava signes respiratoris rellevants. Havia arribat a la residència perquè la seva propietària estava ingressada i la família no podia fer-se'n càrrec. Dies després, una treballadora va donar positiu en Covid-19 i va sostenir que el centre no havia adoptat mesures suficients per evitar el risc. L'assumpte no era menor: podia afectar la responsabilitat de l'establiment, la seva assegurança i la reputació d'un servei essencial per a moltes famílies durant situacions de malaltia.
El perit veterinari que va intervenir no partia d'una conclusió prèvia. La clau era reconstruir temps, contactes i mesures de maneig. El peritatge veterinari va començar amb una cronologia: data d'ingrés del gos, informació disponible sobre la propietària, persones que van manipular l'animal, protocols d'higiene, ventilació de les instal·lacions, ús d'equips de protecció, símptomes de la treballadora i altres possibles contactes laborals o familiars.
L'enfocament One Health resultava imprescindible. No es tractava només de preguntar si un gos pot infectar-se, sinó de valorar la probabilitat tècnica que aquell gos hagués estat l'origen del contagi concret. Les autoritats sanitàries internacionals han reconegut que algunes espècies poden infectar-se per SARS-CoV-2, especialment després de contacte estret amb persones infectades, però la investigació d'un cas exigeix prudència: presència d'un agent no equival a causalitat, i la sospita no substitueix la prova.
En l'expedient hi havia un element rellevant: no s'havia realitzat prova diagnòstica al gos en el moment de la seva entrada ni durant la seva estada. Tampoc existien signes clínics específics. La treballadora, a més, havia compartit torn amb una altra persona que va començar amb símptomes dos dies abans. Al seu domicili convivía amb un familiar que també havia desenvolupat febre. Aquestes dades no descartaven cap hipòtesi completament, però debilitaven l'afirmació que Bruno fos l'origen més probable.
L'informe pericial va revisar els protocols del centre. Es va comprovar que els animals procedents de llars amb persones malaltes eren allotjats en una zona separada, que es reforçava la neteja de superfícies i que el contacte directe es limitava al personal imprescindible. Tanmateix, la cartelleria i les instruccions internes eren poc clares. El centre actuava de manera raonable, però no havia documentat prou cada mesura. De nou, en matèria sanitària, la diligència no només es practica: també ha de poder acreditar-se.
El perit veterinari va concloure que no existien dades suficients per atribuir el contagi al gos. La hipòtesi era biològicament possible en abstracte, però no estava demostrada en aquell cas. Hi havia contactes humans alternatius, absència de prova a l'animal, manca de símptomes compatibles i una cronologia que no permetia establir un nexe causal sòlid. L'informe sí que va recomanar millorar els protocols escrits per a animals procedents de llars amb malalties transmissibles, incloent registre de procedència, mesures d'aïllament funcional, neteja i comunicació al personal.
Aquest supòsit il·lustra una qüestió essencial: la por social pot convertir els animals en sospitosos injustos. En salut pública, les decisions han de basar-se en evidència i no en intuïcions. Un animal que ha conviscut amb una persona malalta pot requerir mesures prudents, però això no vol dir que sigui responsable d'un brot. El peritatge veterinari ajuda precisament a ordenar el risc, evitant tant l'alarmisme com la minimització.
També demostra el valor del treball conjunt entre medicina humana, veterinària, prevenció de riscos laborals i dret. Quan una malaltia circula entre persones i pot afectar animals, l'anàlisi no pertany a una sola disciplina. El veterinari aporta coneixement sobre espècies, comportament, maneig, bioseguretat i transmissió potencial. El metge valora la malaltia humana. El jurista ordena la responsabilitat. I l'informe pericial permet que aquesta informació arribi de manera comprensible a qui ha de decidir.
Per a residències, clíniques, protectores i centres d'animals, l'ensenyament és clar: davant episodis de malaltia transmissible a l'entorn humà, convé disposar de protocols escrits i adaptats. La improvisació genera inseguretat i pot obrir la porta a reclamacions. Per a les famílies, el missatge és igualment important: la convivència amb animals s'ha de gestionar amb higiene i sentit comú, però sense convertir-los en culpables automàtics.
La investigació també va servir per dissenyar un protocol de comunicació. El centre va incorporar una fitxa específica per a animals procedents de llars amb malalties transmissibles, amb instruccions per a recepció, allotjament, neteja, identificació de cuidadors i avís al personal vulnerable. La mesura no pretenia assenyalar els animals com a amenaça, sinó gestionar amb ordre una situació sanitària complexa.
L'informe va recomanar, a més, evitar missatges absoluts. Dir que “els animals no contagien” pot ser tan imprecís com afirmar que “són un perill”. La comunicació correcta ha d'explicar nivells de risc, incertesa i mesures raonables. En salut pública, el llenguatge importa: una frase mal formulada pot provocar abandonaments, por injustificada o reclamacions innecessàries.
El cas de Bruno va mostrar que el perit veterinari pot ser útil fins i tot quan la conclusió és negativa. Descatar, matisar o reduir una hipòtesi també aporta valor. La funció del dictamen no sempre és confirmar una sospita; moltes vegades és impedir que una sospita es converteixi en veritat jurídica sense dades suficients.
Des de PERIVET elaborem informes en situacions on es creuen salut animal, salut humana i responsabilitat. El nostre equip de perits veterinaris aplica criteris de peritatge veterinari i enfocament One Health per valorar zoonosis, sospites de transmissió, protocols de maneig i nexe causal. Si sorgeix un dubte sobre animals de companyia, centres veterinaris o riscos sanitaris compartits, comptar amb un perit veterinari permet respondre amb rigor, prudència i una base tècnica defensable.
María Fernández, Directora Veterinària a Perivet. Graduada en Veterinària per la Universitat Complutense de Madrid, Doctora (PhD) en Veterinària per la Universitat Complutense de Madrid, Experta universitària en Peritatge veterinari per la Universitat Camilo José Cela