L'experiència atorga aquell ‘ull clínic’ que fa a un bon professional sanitari. La Veterinària, per descomptat, no n'és una excepció. Però per obtenir-lo cal temps i coneixement, i en ocasions, el salt de l'acadèmic al pràctic suposa un petit ‘xoc’ per als recent graduats, sobretot en les urgències.
“La universitat proporciona una base científica molt sòlida, però enfrontar-se a un pacient inestable, prioritzar diversos casos simultàniament, comunicar-se amb una família preocupada i prendre decisions amb rapidesa requereix competències que s'adquireixen fonamentalment mitjançant la pràctica supervisada”, recalca Pedro Mayoral, director mèdic d'Iberia a IVC Evidensia, que encapçala un projecte de col·laboració (Vetstarter) amb diferents universitats d'Espanya i Portugal per ‘acompanyar’ els recent titulats de Veterinària en la seva primera etapa com a professionals.
L'última en interessar-se ha estat la facultat de Veterinària de Lleó. "Inicialment volem desenvolupar-ho amb candidats que provenen d'acords amb universitats i centres d'Espanya i Portugal, començant per aquells amb els quals hem tingut contacte previ per pràctiques i estades, encara que estem rebent moltes sol·licituds de veterinaris que estan en actiu però volen participar en el programa formatiu", subratlla.
Afirma el mateix Mayoral que la iniciativa neix per pal·liar aquella “distància important entre la formació universitària i el que un veterinari recent graduat troba durant els seus primers torns d'urgències”. En aquest sentit, sosté que el major ‘cop de realitat’ que reben els titulats és el de “descobrir que no sempre existeix temps per assolir un diagnòstic definitiu abans de començar a actuar”.
“A la universitat aprenem a construir diagnòstics diferencials molt complets, però en una emergència la primera pregunta no és necessàriament quina malaltia té l'animal, sinó si està estable, què pot comprometre la seva vida durant els propers minuts i què hem de fer immediatament -detalla-. A això s'afegeixen altres factors com la pressió de prendre decisions, la responsabilitat, la comunicació amb les famílies, les limitacions econòmiques i la necessitat de treballar coordinadament amb tot l'equip. Aquest conjunt sol representar el veritable cop de realitat”.
D'aquí la importància que els primers torns “no s'afrontin en solitud, sinó amb protocols, tutors i una estructura que permeti consultar, aprendre i assumir responsabilitats de manera progressiva”.
No dependre exclusivament de la intuïció
Respecte a com es pot ensenyar a un veterinari a desenvolupar aquesta intuïció, Mayoral argumenta que l’‘ull clínic’ no és “una cosa màgica ni una qualitat amb la qual es neix, sinó un “reconeixement de patrons basat en coneixements, experiència i un mètode de valoració ordenat”.
“Al principi ensenyem al professional a no dependre exclusivament de la intuïció, sinó a utilitzar una sistemàtica molt clara: observar el pacient des que entra, valorar l'ABC —via aèria, respiració i circulació—, revisar l'estat neurològic, identificar signes de dolor i reconèixer alteracions que no poden esperar”, apunta. Després es procedeix a “exposar-lo progressivament a casos reals, sempre amb supervisió”. “És molt útil revisar posteriorment quins signes es van detectar, quins van passar desapercebuts i quines decisions es van prendre. Aquesta combinació de mètode, pràctica deliberada i retroalimentació és la que acaba generant el veritable ull clínic”, incideix.
En definitiva, l'objectiu “no és que el recent graduat ho sàpiga tot, sinó que sigui capaç de reconèixer ràpidament quin pacient corre perill, iniciar les primeres mesures i demanar ajuda en el moment adequat”.
Preparar el veterinari per a la “realitat emocional” del sector
El Vetstarter és un programa de quatre mesos que, en paraules de Mayoral, combina formació online setmanal, sessions presencials, tutoria dins del centre i treball clínic real.
“A més, els participants compten amb un contracte indefinit i amb l'acompanyament de professionals experimentats -assenyala-. No busquem simplement impartir coneixements, sinó facilitar una incorporació progressiva, segura i estructurada a la professió”.
El director mèdic d'Iberia a IVC Evidensia destaca que això implica també “preparar-los per a la realitat emocional de la veterinària”. És a dir: conviure amb la malaltia, el patiment, les limitacions econòmiques i, en ocasions, la mort. “Per això necessiten eines de comunicació, capacitat per establir límits, espais on comentar els casos difícils i equips en què demanar ajuda no s'interpreti com una feblesa”, conclou.