Publicada

Aconseguir un diagnòstic més precoç és el principal repte per millorar la supervivència del càncer de pàncrees, i les tècniques d'imatge són una peça clau per aconseguir-ho, segons Lourdes del Campo, especialista en radiologia d'abdomen de la Societat Espanyola de Radiologia Mèdica (Seram) i cap de Secció de radiologia abdominal de l'Hospital de La Princesa, amb motiu del Dia Mundial del Càncer de Pàncrees, que se celebra el 19 de novembre. Es tracta d'un dels tumors amb pitjor pronòstic: la majoria dels pacients es diagnostiquen en estadis avançats, quan les opcions de tractament són més limitades, i la supervivència global a cinc anys se situa aproximadament entre el 10 i el 12 per cent. "El gran desafiament continua sent aconseguir un diagnòstic precoç", afirma del Campo.

Un tumor silenciós

El mal pronòstic del càncer de pàncrees s'explica, en gran mesura, perquè dona poques senyals al principi. "En les seves fases inicials sol ser asimptomàtic o produeix símptomes molt inespecífics que poden confondre's amb altres malalties benignes". Tot i que els avenços diagnòstics i terapèutics han permès millorar gradualment els resultats, la supervivència continua sent baixa.

Més de 10.000 casos a l'any i una incidència que no deixa de créixer

Segons les estimacions de la Xarxa Espanyola de Registres de Càncer (Redecan) i la Societat Espanyola d'Oncologia Mèdica (SEOM), publicades al novembre de 2025, el càncer de pàncrees és el vuitè més freqüent en homes i el cinquè en dones a Espanya, amb 10.338 casos nous estimats per al 2025: 5.283 en homes i 5.055 en dones. Entre 2004 i 2025 ha augmentat cada any un 1,5 per cent en homes i un 2 per cent en dones.

Per la seva elevada letalitat, és el quart càncer més mortal tant en homes com en dones, amb 7.973 defuncions el 2022, més del 7 per cent del total de morts per càncer, segons aquestes mateixes fonts. "La incidència continua augmentant progressivament a causa de l'envelliment de la població i a altres factors epidemiològics", assenyala del Campo.

La cirurgia, l'única opció curativa, només és possible en una minoria de pacients

Extreure el tumor completament mitjançant cirurgia continua sent l'únic tractament amb intenció curativa, però només una proporció limitada de pacients arriba al diagnòstic amb un tumor operable. Quan el tumor envaeix vasos sanguinis importants o ja s'ha estès a altres òrgans (metàstasis), la cirurgia curativa generalment no és possible i el tractament se centra en teràpies que actuen a tot l'organisme.

Avui l'abordatge és multidisciplinari. "En molts pacients amb tumors resecables o borderline resecables s'administra quimioteràpia abans de la cirurgia (tractament neoadjuvant) amb l'objectiu d'augmentar les probabilitats d'aconseguir una resecció completa i millorar els resultats a llarg termini". La quimioteràpia després de la cirurgia també té un paper fonamental.

Sense cribratge per a tota la població, però amb vigilància per a qui té alt risc

Malgrat la seva agressivitat, no es recomana un cribratge poblacional general. "El càncer de pàncrees presenta una incidència relativament baixa en la població general i no disposem d'una prova única amb sensibilitat i especificitat suficients per aplicar-la de manera massiva", argumenta del Campo. A més, un cribatge massiu podria generar falsos positius que portarien a proves invasives innecessàries. Per això, la vigilància es reserva per a les persones amb un risc significativament elevat.

Entre elles es troben les persones amb antecedents familiars de càncer de pàncrees i els portadors de determinats síndromes hereditaris o mutacions genètiques, com BRCA1, BRCA2, PALB2, ATM o CDKN2A. També algunes lesions del pàncrees que poden malignitzar-se, com les lesions mucinoses intraductals, la pancreatitis hereditària i alguns casos de diabetis d'aparició recent poden associar-se a un major risc. "És important recordar que el tabaquisme constitueix el principal factor de risc modificable per desenvolupar càncer de pàncrees, a més de l'obesitat i alguns trastorns metabòlics", subratlla del Campo.

Ressonància magnètica i ecoendoscòpia, les eines clau per a la vigilància

Les principals proves per al diagnòstic i la vigilància són l'ecoendoscòpia (ecografia realitzada a través d'un endoscopi), la ressonància magnètica i la tomografia computada (TC). L'ecoendoscòpia és una de les tècniques més sensibles per detectar lesions petites i permet, a més, prendre mostres de teixit quan és necessari. La TC multidetector i la RM ofereixen una elevada precisió per detectar, caracteritzar i determinar l'extensió de la malaltia, i són fonamentals en l'avaluació inicial i en la planificació del tractament.

Per al seguiment de les persones d'alt risc no existeix una única tècnica ideal: les principals guies internacionals recomanen programes basats en ressonància magnètica, ecoendoscòpia o una combinació d'ambdues. "La ressonància magnètica presenta avantatges importants per al seguiment periòdic, ja que no utilitza radiació ionitzant i proporciona un excel·lent contrast de teixits tous, cosa que facilita la detecció de lesions quístiques i alteracions subtils del pàncrees", detalla la Dra. del Campo.

El radiòleg, present en totes les fases del procés

El radiòleg ocupa una posició clau en tot el procés diagnòstic: identifica troballes precoces, moltes vegades subtils, caracteritza les lesions del pàncrees i valora l'extensió del tumor. A més, participa en els comitès multidisciplinaris que decideixen el tractament més adequat per a cada pacient, inclosa la valoració de si el tumor pot operar-se i la indicació de quimioteràpia prèvia a la cirurgia. "La detecció de signes radiològics subtils en estudis realitzats per altres motius pot ser determinant per aconseguir un diagnòstic precoç", destaca la professional.

Intel·ligència artificial: resultats encoratjadors que encara s'han de validar

L'intel·ligència artificial i la radiòmica, que extreu gran quantitat d'informació quantitativa de les imatges mèdiques, són àrees de recerca molt prometedores per millorar la detecció precoç, la caracterització del tumor i la predicció de la resposta al tractament. Diversos sistemes basats en aprenentatge profund s'estan investigant per identificar alteracions subtils del pàncrees en proves d'imatge realitzades anys abans del diagnòstic clínic.

"Tot i que els resultats preliminars són molt encoratjadors, la majoria d'aquestes aplicacions encara requereixen validació en estudis prospectius amplis abans d'incorporar-se de manera rutinària a la pràctica clínica", adverteix.

Sumar estratègies per arribar a temps

Identificar les persones amb risc elevat, optimitzar els programes de vigilància, desenvolupar biomarcadors en sang més sensibles i específics i incorporar noves eines d'intel·ligència artificial són algunes de les estratègies més prometedores. "La millora del pronòstic del càncer de pàncrees dependrà probablement de la combinació de totes aquestes aproximacions, juntament amb els avenços terapèutics que continuen desenvolupant-se, per aconseguir detectar la malaltia en fases potencialment curables", conclou.