Treballar cara a cara amb el dolor humà, el trauma, el dol o la ideació suïcida durant hores alimenta una narrativa molt estesa: la idea que els psicòlegs, pel sol fet d'escoltar el trauma aliè, són immunes a patir psicològicament. No obstant això, Jesús Linares, director del Màster en Psicologia d'Emergències de la Universitat Europea de Madrid i secretari de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid, assegura en el Dia Mundial de la Salut Mental que no hi ha “evidència científica” que ho demostri. “És un mite”. Factors com el trauma vicari poden afectar el professional de la salut mental.
Linares insisteix que aquest plantejament és una teoria tan infundada com suposar que un oncòleg no pot desenvolupar càncer. Les probabilitats de patir un problema de salut mental poden augmentar, però no és una conclusió segura. Per evitar els problemes, el psicòleg analitza a fons els reptes, riscos i realitats de la salut mental en el gremi. Lluny de la imatge del terapeuta infal·lible, la professió s'enfronta a desafiaments estructurals, emocionals i socials que exigeixen replantejar la cura d'aquells que es dediquen a cuidar.
El fals mite de la immunitat i l'estigma professional
El coneixement tècnic no actua com un escut protector. Els psicòlegs comparteixen exactament els mateixos factors de vulnerabilitat que qualsevol altra persona davant les adversitats de la vida. Si bé la seva formació els atorga una major capacitat per identificar processos, emprar estratègies de regulació o detectar senyals d'alarma, aquest mateix domini de la psicopatologia genera sovint una paradoxa perniciosa. "Conèixer molt bé la psicopatologia pot generar l'expectativa que un hauria de ser capaç de gestionar sempre el seu propi malestar", explica Linares.
Aquest fenomen alimenta l'estigma professional: la pressió interna i social de pensar "sóc psicòleg, hauria de saber gestionar això". Aquesta autoexigència retarda en nombroses ocasions la petició d'ajuda. No obstant això, l'expert matisa que, a diferència del que la gent pot pensar respecte a una possible reticència a revelar problemes de salut mental en l'entorn laboral per por a perdre credibilitat, acudir a teràpia individual és una pràctica històricament molt estesa i normalitzada entre els terapeutes.
Més enllà de la consulta: el pes de les condicions laborals
Per entendre què fa vulnerables els professionals, és imprescindible separar dos plans: la càrrega emocional pròpia de la pràctica clínica i les condicions materials en què s'exerceix. L'activitat diària exigeix una atenció sostinguda, una profunda regulació emocional, altes dosis d'empatia i una exposició continuada a problemàtiques complexes (ansietat crònica, depressió severa, abusos o violència).
No obstant això, la recerca científica apunta que els majors predictors del desgast no són purament psicològics, sinó organitzacionals. La sobrecàrrega assistencial, l'elevat nombre i la complexitat dels casos, l'escàs control sobre la pròpia feina i la manca de feina són alguns dels factors més freqüents i tampoc difereixen del que viuen altres treballadors sanitaris.
A més, els estudis assenyalen que els professionals més joves —amb menys recorregut en la pràctica clínica— presenten habitualment una major vulnerabilitat a l'esgotament i a la sobreimplicació amb els problemes dels pacients. Per això, Linares adverteix contra un discurs que responsabilitzi de manera exclusiva l'individu: “L'autocura és necessària, fenomenal, però les condicions laborals que permeten cuidar-se adequadament són igual d'importants o més”.
Desxifrant conceptes: burnout, fatiga per compassió i trauma vicari
En el debat sobre la salut mental del terapeuta sovint es recorre a termes que, tot i estar estretament relacionats, responen a realitats clíniques diferenciades: el burnout, l'estrès traumàtic secundari, el trauma vicari i la fatiga per compassió. L'esgotament laboral “és” fonamentalment un fenomen d'índole ocupacional associat a l'estrès laboral crònic. Es manifesta a través de l'esgotament emocional, el distanciament o desrealització, actituds de cinisme envers la feina i un clar deteriorament de la sensació d'eficàcia professional”.
L'estrès traumàtic secundari agrupa símptomes de caràcter posttraumàtic derivats de l'exposició indirecta al trauma d'altres persones. Això pot generar pensaments intrusius, activació fisiològica o hipervigilància. El trauma vicari defineix modificacions més profundes i progressives en els esquemes cognitius del professional —com la percepció de seguretat, confiança o la pròpia visió de l'ésser humà i del món— després d'una exposició repetida al patiment aliè. Finalment, la fatiga per compassió és un concepte més ampli i transversal que descriu el desgast emocional global associat al cost de cuidar.
Malgrat aquests riscos, l'expert recorda que no tota exposició al patiment desencadena patologia. De fet, la major part dels professionals que treballen en contacte amb el dolor no desenvolupen simptomatologia clínicament significativa. La pràctica clínica també reporta efectes profundament positius, com el creixement personal i professional, una major valoració de la pròpia vida i l'atestació de l'enorme capacitat humana de recuperació.
El 'wounded healer': experiència davant els traumes
Un dels conceptes dins de la professió que parla de la salut mental dels psicòlegs és el de wounded healer o curador ferit. La teoria diu que aquell que aplica la teràpia es guia també a través de les seves pròpies experiències amb els traumes i el patiment. Linares creu que “ben elaborat pot fins i tot en un moment donat convertir-se en una font, jo diria que de sensibilitat clínica, empatia i comprensió”. No obstant això, haver passat per aquests episodis no és obligatori per exercir la professió. “Jo no he de tenir fills per poder ajudar persones que en tinguin perquè el que jo conec, si tinc fills, pot ajudar-me una mica a empatitzar, a comprendre o a saber realment què és el que estem demanant al pacient que faci o deixi de fer per resoldre els seus problemes”.
Estratègies per a una pràctica sostenible: la cura en tres nivells
Garantir la salut mental del terapeuta no és només una qüestió de benestar individual, sinó una condició indispensable per assegurar la qualitat assistencial i la seguretat del pacient. Per sostenir la professió a llarg termini, l'abordatge s'ha d'estructurar en diversos fronts, segons Linares. Des del punt de vista individual, una bona qualitat de son i descans, activitat física, establiment de límits clars entre la vida personal i professional, i la preservació de relacions significatives fora de l'àmbit de la psicologia són claus.
A nivell professional, una de les pràctiques que més pot ajudar és la supervisió entre companys, la creació d'espais de contrast clínic i una distribució equilibrada de la càrrega assistencial, combinant casos de gran complexitat amb altres tasques complementàries com la docència. Tot això s'ha de combinar amb una cura major per part de les Institucions i centres de treball. El seu paper és assegurar ràtios raonables, autonomia, claredat de rols i una cultura empresarial que desterri l'estigma i normalitzi la recerca de suport.
En definitiva, exercir la psicologia no significa patir per sistema, sinó disposar d'eines rigoroses per comprendre el patiment aliè i propi. I una de les eines més valuoses de què disposa el terapeuta és, precisament, reconèixer quan necessita aturar-se i deixar que un altre professional el cuidi a ell.
El paper de les Administracions
Les administracions públiques a Espanya han posat el focus durant els darrers anys en la necessitat de blindar el benestar emocional dels professionals sanitaris, amb especial atenció als especialistes en psicologia i salut mental. En el marc de les estratègies de salut mental impulsades pel Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes, s'estan dissenyant programes específics de suport clínic i prevenció dirigits a aquest col·lectiu. L'objectiu principal és mitigar l'impacte de l'estrès assistencial, la fatiga per compassió i el risc de burnout que pateixen de forma recurrent a causa de la pressió a les consultes públiques.
Aquestes mesures pretenen donar resposta a una demanda històrica dels col·legis professionals i sindicats, que adverteixen que "cuidar qui cuida" és una condició indispensable per garantir la qualitat assistencial dels pacients. Per això, l'Estratègia de Salut Mental del SNS compta amb capítols específics que mencionen la càrrega psicològica dels treballs sanitaris, mentre que el Pla d'Acció de Salut Mental inclou estratègies sobre el reforç en matèria de recursos humans i condicions laborals.