La nova incapacitat temporal (IT) per a patologies limitants associades a la menopausa obre un debat entre els professionals sanitaris sobre la seva aplicació en la pràctica clínica. És cert que Família considera positiu que es reconeguin les situacions en què els símptomes poden impedir treballar, tot i que reclamen criteris homogenis per avaluar les pacients. Mentrestant, Ginecologia, per la seva banda, qüestiona la necessitat de crear una categoria específica, entenent que les patologies incapacitants ja poden justificar per si soles una baixa mèdica sense tenir en compte l'etapa fisiològica de la dona. Així, Miguel Ángel Rodríguez Zambrano, vicepresident de la Societat de Ginecologia i Obstetrícia de Madrid (SGOM), assegura a Redacción Médica que aquesta proposta és "un tema més polític que mèdic".
La mesura, aprovada pel Govern mitjançant el Reial decret llei 31/2026 -que haurà de ser validat per la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats- incorpora com a situació especial d'incapacitat temporal la patologia limitant per trastorn menopàusic secundari codificat específicament. Per accedir-hi, la dona ha de rebre assistència sanitària pel sistema públic de salut i estar incapacitada per treballar com a conseqüència d'aquesta patologia. La norma estableix, a més, una protecció econòmica específica i elimina el període mínim de cotització exigit en altres supòsits.
Una mesura positiva, però no per a totes les dones
Des d'Atenció Primària es dona suport a que es doni visibilitat als problemes de salut relacionats amb la menopausa que poden afectar la vida quotidiana i el desenvolupament professional. Mariló Gallego, membre del Grup de Treball d'Atenció a la Dona de la Societat Espanyola de Metges d'aquest nivell assistencial (Semergen), considera que la mesura respon a una necessitat que "no sempre s'ha tingut en consideració", ja que alguns símptomes "s'han normalitzat" i s'ha esperat que les dones els suportin sense que es valori prou el seu impacte.
"No es tracta de donar una baixa a totes les dones que passen per la menopausa, sinó de protegir aquelles que presenten símptomes o trastorns que realment els impedeixen treballar amb normalitat durant un temps", assegura, assenyalant que aquesta mesura és "un avanç en el reconeixement de la salut femenina".
En aquest escenari, Mariam de la Poza, presidenta de la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG) a Catalunya, també veu "positiu" aquest reconeixement, tot i que recorda que la menopausa "és una etapa fisiològica, no una malaltia". "La majoria de dones poden continuar desenvolupant la seva activitat professional amb tota normalitat. Per tant, hauria d'haver-hi una regulació o una explicació clara en què basar-nos per posar-ho en marxa", defensa.
És aquí on Rodríguez Zambrano qüestiona que l'etapa vital sigui l'eix d'una nova categoria d'incapacitat temporal. "No ho entenem. És com donar incapacitat temporal per adolescència o per joventut", afirma. Al seu parer, una dona no ha de rebre una baixa pel fet d'estar en la menopausa, sinó quan una patologia concreta li impedeixi treballar: "Als 51 anys de mitjana afegim la patologia normal que pugui tenir qualsevol població a aquesta edat, que pot ser de diferents tipus com cardiovascular, oncològica, traumatològica...".
El ginecòleg reconeix que símptomes intensos poden arribar a ser incapacitants, però considera que ja existeixen mecanismes per justificar l'absència laboral quan es compleixen els criteris clínics: "Això ja s'estava fent, si una pacient pateix una depressió en menopausa lògicament té dret a la seva incapacitat temporal, igual que si pateix síndrome de maximotors molt potents". Per això, entén que la nova figura "no canvia la pràctica mèdica" i que la seva aprovació respon a "un tema més polític que mèdic".
De fet, l'especialista assegura que, fins on sap, les societats científiques "no han estat consultades" per valorar els criteris de la mesura: "Simplement sembla que és una mesura una mica improvisada". Així, defensa que els símptomes incapacitants s'han d'avaluar amb les eines clíniques ja existents.
La gravetat dels símptomes i el lloc de treball, claus
Més enllà, els professionals coincideixen que no totes les dones experimenten la menopausa de la mateixa manera i que la decisió s'ha d'individualitzar. Entre els símptomes que poden afectar la feina hi ha els fogots, les alteracions del son i les dificultats de concentració, la repercussió dels quals depèn tant de la seva intensitat com de les tasques que desenvolupa cada pacient.
"Aquestes valoracions sempre han de ser individualitzades, tenint en compte la patologia que presenta la dona amb menopausa, la gravetat dels seus símptomes i com repercuteixen en el seu lloc de treball", apunta de la Poza. La facultativa posa com a exemple els torns nocturns, que poden agreujar les dificultats relacionades amb el descans i repercutir de manera diferent segons l'activitat professional.
Gallego coincideix que el diagnòstic, per si sol, no ha de justificar una baixa. El facultatiu ha d'analitzar "la intensitat" i durada dels símptomes, la resposta al tractament i les exigències del lloc, incloses les necessitats d'"atenció constant o concentració". "Cal comprovar que els símptomes tenen una repercussió real sobre la seva capacitat per realitzar les tasques habituals. La baixa estarà justificada quan hi hagi una limitació suficient que impedeixi desenvolupar la feina de manera adequada i segura durant un període determinat", afirma.
Protocols homogenis per evitar diferències entre metges
Un dels principals punts de trobada entre les metgesses de Família és la necessitat d'establir criteris concrets per traslladar la nova mesura a les consultes. De la Poza considera fonamental que els professionals disposin de "protocols comuns a tot el Sistema Nacional de Salut (SNS)" i que la seva aplicació informàtica faciliti el procés.
Gallego també reclama "instruccions clares" sobre quines patologies o trastorns s'inclouen i "com s'han de registrar" amb l'objectiu d'"evitar dubtes i diferències de criteri entre els centres de salut". "També crec que és important que aquest requisit no es converteixi en un obstacle burocràtic. La codificació és necessària, però ha de servir per reflectir correctament la situació de la pacient i no dificultar l'accés a una prestació quan hi ha una justificació mèdica", afegeix.
Per a de la Poza, abans de plantejar una baixa, Atenció Primària ha de fer un diagnòstic diferencial, valorar altres possibles causes dels símptomes i abordar el tractament que correspongui: "No tot acabarà en una baixa, perquè hi haurà un diagnòstic diferencial, abordatge terapèutic i tractament quan sigui necessari". Si, després d'aquestes actuacions, la patologia continua limitant la capacitat laboral, es podria justificar la IT.
A més, la formació dels metges i la coordinació entre nivells assistencials són altres de les necessitats que destaquen Gallego i de la Poza. Totes dues consideren que els professionals d'Atenció Primària han de comptar amb eines suficients per reconèixer els símptomes, avaluar-ne l'impacte i decidir el tractament o la derivació quan sigui necessari. De la Poza insisteix que "la formació i la coordinació" amb Ginecologia són dos elements fonamentals per aplicar la mesura. Gallego, per la seva banda, assenyala que l'atenció especialitzada pot ser útil davant símptomes complexos, dubtes diagnòstiques o manca de resposta al tractament, però no hauria de convertir-se "en un requisit obligatori" per a tots els casos.