Cada dilluns, Pablo Plaza creua la frontera. Surt de Pamplona, passa tot el dia en consulta a Bordeus, hi dorm i dimarts combina consulta i quiròfan abans de tornar a casa. Són dos dies d’agenda atapeïda que concentren tota la seva activitat com a oftalmòleg, ja que la resta de la setmana viu a Navarra, amb la seva família.
Aquest pamplonès de 37 anys és especialista en retina i té una plaça pública a Navarra, però està en excedència des del gener de 2025. No és que treballar a Espanya el fes infeliç, sinó que des que va conèixer el model francès, li costa acceptar l’espanyol. "A Espanya soc molt poc eficient per al temps que hi vaig; podria fer molt més, però no em deixen", resumeix en la seva conversa amb Redacción Médica. Tanmateix, la seva sortida no va ser planificada, ja que va estudiar Medicina a la Universitat de Navarra, va fer l’especialitat a Pamplona i portava dos anys com a adjunt quan, el 13 de març de 2020, se li va acabar el contracte: la vacant que ocupava va passar a un trasllat.
En aquell moment, l’alternativa que li quedava era un hospital comarcal, el d’Estella, on gairebé no s’operava i a nivell professional no el satisfacia. Així, va decidir fer el pas que ja feia temps que pensava, gairebé des de petit, quan ja havia viscut dos anys a França i un a Irlanda. A més, la cultura francesa també li va arribar des de petit, ja que la seva mare és professora de francès i ell va estudiar al Liceu Francès de Pamplona. "Sempre he estat molt mogut", diu. Amb el suport de la seva dona, també metgessa, dermatòloga, va decidir provar sort a l’altra banda dels Pirineus i al novembre de 2020 es va instal·lar a Bordeus.
Una oposició que no estava als plans
Després d’un any a Bordeus i un altre a Biarritz, la seva història va donar un gir inesperat. Animat per la família, sobretot pels seus sogres, es va presentar a la oposició d’especialistes a Navarra, i la seva dona també. "No és el MIR: és l’examen que fas quan ja ets especialista, per tenir una plaça en propietat", detalla Plaza. Això era quelcom que "no estava als meus plans, però vam treure tots dos plaça". Per no perdre-les, el 2022 van tornar a Pamplona, però l’oftalmòleg no va voler renunciar a França, on tenia "unes condicions molt bones" i un bon equip.
"Poso els meus horaris, els meus pacients, decideixo absolutament tot"
D’aquesta manera, va negociar repartir el seu temps i des de 2022 fins al gener de 2025 va estar "combinant les dues coses: la meva plaça a Estella i la meva feina a França, on anava dilluns i dimarts". Aleshores estava "una mica cremat" de l’hospital comarcal i la família havia crescut. La seva dona el va animar a fer el pas: "Si vols, agafa una excedència al públic, si no t’està aportant res a nivell professional". Avui dia, Pablo està en excedència a l’hospital d’Estella i viatja dilluns i dimarts a Bordeus, on exerceix d’oftalmòleg, seguint les condicions i el sistema sanitari francès.
Sense plaça, però amb llibertat
La veritat és que a França no existeix un sistema d’oposicions i de places com a Espanya. "El model és molt diferent, no tens una plaça en un hospital, tens un contracte de treball, o pots posar-te pel teu compte, perquè un gran percentatge de la sanitat està liberalitzada", assenyala Plaza. De fet, el metge obre la seva pròpia consulta, s’associa amb altres o treballa per a una empresa, i atén pacients de la Seguretat Social, en un sistema que compara amb els concerts espanyols.
"A França acceptes pacients de la Seguretat Social, com si fos un concert aquí, és a dir, els pacients són públics, però tu t’ho muntes pel teu compte a nivell privat. El pacient paga la consulta i l’Estat li reemborsa el que la Seguretat Social té pactat", destaca l’especialista. De fet, ell treballa ara com a assalariat d’una empresa, però la diferència està en el que pot decidir. "Poso els meus horaris, els meus pacients, decideixo absolutament tot. El metge té moltíssim més poder", explica. "No vas a fitxar ni hi ha un horari; l’horari te’l poses tu".
"El pacient t’escull a tu, així que et sents totalment responsable d’ell"
L’exemple més clar és al quiròfan. "Tinc un quiròfan i vull fer deu cataractes, però si tinc molta llista d’espera i a un pacient l’he d’operar ja, en faig dotze. I si en un altre moment no tinc tant volum, en faig vuit". A Espanya, en canvi, se sentia lligat a agendes i espais de quiròfan marcats per un gestor. "Tot això ho posa un gestor polític". Alhora, el sou va en funció del que faig, i això també li permet adaptar el ritme a cada etapa de la seva vida: apretar més o afluixar, segons el moment.
Pablo Plaza, l’oftalmòleg que viu a Pamplona però treballa a Bordeus
"Els meus pacients venen perquè els agrado jo"
El canvi no és només per al metge. A França, subratlla, és el pacient qui tria a qui acudeix. "Els meus pacients venen perquè els agrado jo, no perquè els toqui el meu cupo", afirma. Tot i que treballa a Bordeus, atén pacients que arriben des de Pau, Montauban o Limoges. Això canvia la relació completament. "El pacient t’escull a tu, així que et sents totalment responsable d’ell". I té conseqüències: "Si els tractes malament i ets mal metge, en tindràs cada cop menys i et anirà pitjor. Si ets millor professional, normalment et anirà millor".
Tanmateix, per a Pablo, el model francès es diferencia de l’espanyol principalment en tres pilars. El primer, la despolitització. "A Espanya la sanitat està polititzada: els polítics ho decideixen tot, horaris, sou, condicions, agendes". El segon, l’autonomia del metge, lligada a la seva responsabilitat. I el tercer, la liberalització: davant d’un model espanyol que defineix com a hospitalocèntric, a França "tot el que pot estar fora de l’hospital està fora", i a l’hospital s’hi va per al que és greu.
Tanmateix, Espanya compta amb un avantatge clar davant el sistema francès. La capacitat de l’Administració per cobrir zones rurals o poc atractives creant places allà. A França, el metge tria on treballar, i quan falten professionals, aquestes zones ho noten. "Quan falten metges, França pateix a les zones rurals, i potser Espanya pateix menys".
Un sistema sostingut per la vocació
La fuga de metges a altres països és, de fet, el tema central del llibre que acaba de publicar, La millor sanitat del món. La seva tesi és que Espanya ha tingut una bona sanitat, però a un preu que ja no es pot sostenir. "Espanya ha estat un sistema molt eficient perquè ha pagat molt malament el metge", sosté. "Ens hi hem acostumat i s’han servit del vessant vocacional per pal·liar-ho tot".
Amb un mercat globalitzat i menys por de marxar, creu que la sortida de professionals anirà a més i entén els qui marxen. El metge jove, descriu, mira els seus companys de 50 anys lluitant per fer hores extres per pagar la hipoteca o la universitat dels fills i no vol això per a ell. "No necessito ser milionari, però vull viure bé", resumeix posant veu a aquesta generació. "És normal que la gent marxi. Em sembla totalment lícit".
El llibre, que va escriure el 2025 mentre cursava un màster de gestió, compara el model espanyol, d’origen britànic, amb el francès, d’inspiració alemanya, i proposa aprendre de països com Alemanya, França o Suïssa. Va dirigit a la societat i, sobretot, als polítics. "El problema és que fiquen mà a tot", critica. El que demana és que es deixi al metge decidir el seu propi camí.
És per això que per a Pablo, tornar a treballar a Espanya no està als seus plans immediats. No perquè li desagradi el país: viu a Pamplona, prefereix "el mode de vida espanyol" i reconeix que a Estella treballava a gust. El problema és un altre. "Quan proves el model francès, és molt difícil tornar-hi a acostumar", admet. "A curt termini et diria que no m’ho plantejo. Però no ho sé, la vida dóna moltes voltes".