Quan un pacient té una dolència o patologia de qualsevol tipus, el metge a consulta estableix un tractament que plasma en una recepta. Amb aquesta indicació, el pacient acudeix a retirar o rebre la teràpia indicada per millorar i abordar els seus símptomes. Amb aquesta descripció, el més natural és pensar en un fàrmac, sigui en una oficina de farmàcia o en un hospital, però, i si apliquéssim aquest mateix model a la prescripció d’activitat física?
En una societat on el sedentarisme i la inactivitat física s’han convertit en una amenaça per a una tercera part de la població mundial, segons xifres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’exercici amb finalitats terapèutiques s’ha convertit en una part indissociable de la pràctica mèdica. Tot i que la indicació de realitzar activitat física fa anys que forma part de l’agenda a consulta dels facultatius, des de la professió apunten a un repte més ambiciós per fer-ho més efectiu: passar de la recomanació general a la prescripció individualitzada. Aquest és un dels objectius que s’ha marcat l’Organització Mèdica Col·legial (OMC), a fi de reconèixer l’activitat física com “una eina terapèutica de primer ordre”.
Per a l’especialista en Medicina de l’Educació Física i de l’Esport Manel González, l’aterratge del model de prescripció farmacològica en l’activitat física és completament factible. “Si en lloc de fàrmac, canviem per un programa d’exercici físic; en lloc de recepta, li diem informe mèdic de prescripció d’exercici, i en lloc de farmacèutic tenim un educador físic, tenim el mateix model”, explica.
“Quan veiem les característiques d’un fàrmac, té exactament els mateixos components que pot tenir un programa d’exercici físic: posologia, durada, contraindicacions, efectes adversos, poblacions indicades…”
Per fer realitat aquesta translació del model, són imprescindibles tres elements: una recepta, una infraestructura organitzativa i un centre on executar aquestes prescripcions d’exercici.
Les ‘farmàcies d’exercici’ com a espai per realitzar activitat física de forma supervisada
En base a l’avenç en el desenvolupament d’iniciatives i protocols a nivell nacional, l’especialista apunta que s’han fet passos decidits que permeten fer viable aquest model. Tanmateix, la barrera més gran es planteja en la disponibilitat d’un espai físic per realitzar aquesta activitat: “Tenim els mètodes i l’evidència per ajustar la prescripció, però no tenim les instal·lacions. No tenim ni gimnasos ni piscines”.
Aquí és on entra en joc el que González denomina com la ‘farmàcia d’exercici’ o tècnicament denominada Unitat Activa d’Exercici Físic (UAEF). “Serien centres on es fa activitat física esportiva en l’àmbit sanitari o comunitari en base a programes coordinats amb l’àmbit sanitari”, exposa.
González concep un model en què al capdavant d’aquestes ‘farmàcies’ hi haguessin educadors físic-esportius, que actuessin en base a les recomanacions del metge prescriptor. És aquí on el sistema entronca amb un altre dels seus punts clau: la recepta. Aquest document, l’informe mèdic de prescripció d’exercici, serviria com la pedra angular per establir un programa adaptat al context i les necessitats del pacient.
Partint de la base de fixar el metge com a responsable únic de la prescripció, la introducció d’aquests educadors planteja un desafiament legal per determinar quina informació sobre el pacient s’emet a aquests professionals fora de l’àmbit sanitari. A més, emplaça a dirimir altres qüestions sobre el repartiment de responsabilitats i funcions, de manera que s’estableixin circuits col·laboratius integrant altres professionals com fisioterapeutes o infermeres.
Aquest enfocament no és completament nou, però sí que busca la seva consolidació definitiva. Després del desenvolupament de l’Estrategia NAOS el 2007, el pla PAFES a Catalunya i el posterior Pla AMASDE, el sector ha evolucionat des del simple "consell mèdic" (implementat en iniciatives com el curs Actívate de 2014) cap a la prescripció tècnica formal. Actualment, els facultatius disposen de guies sanitàries i prospectes estandarditzats per a 75 patologies diferents, amb algoritmes que permeten interconnectar l’àmbit sanitari amb l’esportiu-comunitari.
Quantificar la capacitat física per personalitzar la prescripció
El representant del Col·legi de Metges de Tarragona fa referència a la importància de quantificar la capacitat física del pacient per ajustar la prescripció. Per a González, aquesta és una qüestió en què resulta cabdal apostar per la formació mèdica, ja que són qüestions en què no estan posats els facultatius, més encara en un context en què els pròxims anys es preveu un dèficit d’especialistes en medicina esportiva per la interrupció de la seva participació en la convocatòria MIR. “Hem d’aprendre a mesurar-ho bé per introduir-ho a la història clínica. Cal ajustar la prescripció i la intensitat de l’activitat a la condició física”.
Una tasca per a la qual apunta que existeixen indicadors concrets per mesurar la capacitat cardiorespiratòria o la força, com els METS o els informes de condició física, una mena d’analítica sobre els paràmetres de condició física. Els equivalents metabòlics o METS (per les seves sigles en anglès) són una unitat de mesura per a la capacitat física amb una correlació demostrada sobre la supervivència, de manera que “mantenir una capacitat superior a 10 METS redueix gairebé a la meitat el risc de morbimortalitat en comparació amb nivells de 6 per a totes les patologies cròniques”, explica el doctor.
L’especialista ressalta que l’impacte de la inactivitat va molt més enllà d’un problema de control de pes. Afecta directament la funció pulmonar, cardíaca i vascular, provocant resistència a la insulina, deteriorament sistèmic, dolor crònic, més fragilitat i una dependència progressiva que retroalimenta un cercle viciós. A això s’hi sumen les seves conseqüències en la salut mental, manifestades en altes taxes d’ansietat i depressió, així com un increment en la incidència de càncers i patologies cardiovasculars. Amb un impacte especial en patologies cròniques, metabòliques i musculoesquelètiques, per a González, amb un model interdisciplinari i personalitzat en base a recomanacions clíniques, l’esport pot convertir-se en “la millor medicina”.
La clau de l’exercici resideix en la seva resposta bioquímica. Amb el moviment muscular es alliberen "exerquines", substàncies químiques que actuen sobre el teixit adipós, el sistema nerviós, el fetge i l’aparell cardiovascular.