Blanca Boné-Bjourson va estar a punt de rendir-se a les poques setmanes d'aterrar al Regne Unit. La seva idea era agafar experiència com a psiquiatra durant un any, però el xoc cultural la va aclaparar tant que es va plantejar agafar un vol i tornar a Espanya. No obstant això, la impossibilitat de pujar la seva mascota a un avió va endarrerir la seva 'fugida' i va decidir esperar un temps fins a tornar-ho a intentar. Aquesta espera forçosa ho va canviar tot: va conèixer el seu actual marit i es va adaptar a un sistema sanitari sense guàrdies de 24 hores, on els salari públics arriben als 190.000 euros anuals. Avui, més d'una dècada després, ha aconseguit desenvolupar la seva carrera dins de la sanitat anglesa i irlandesa, i ocupa càrrecs tan importants com el de directora clínica dels Serveis d'Aguts al Belfast Health and Social Care Trust, així com ser la presidenta de la Facultat de Psiquiatria General d'Adults del Royal College of Psychiatrists, entre altres càrrecs.
Filla d'un oftalmòleg rural a Catalunya, recorda amb precisió com de petita ajudava el seu pare amb la recepció de pacients a la consulta. "Eren sempre molt agraïts i ens portaven regals de les seves granges: des de gelea reial fins a ous o conills", ha explicat a Redacción Médica. Van ser aquestes experiències juntament amb les anècdotes que escoltava dels seus familiars –molts d'ells facultatius– el que va decantar la balança i va decidir ser metgessa.
Ser la primera dona metgessa d'una família de facultatius
Durant la carrera de Medicina, Boné-Bjourson dubtava sobre el seu futur dins de la sanitat. No sabia si seguir els passos del seu pare amb l'Oftalmologia, o virar cap a una altra direcció. Aquells dubtes es van esvair en el moment en què va entrar al projecte Zarademp -un estudi sobre la demència i la depressió en ancians- i va conèixer qui, a dia d'avui, segueix sent el seu referent: el psiquiatra Antonio Lobo. La seva tasca en aquell projecte va ser el detonant de la seva vocació. "M'ho passava fenomenal. Era entrevistadora i anàvem a les cases dels diferents participants per fer-los tota la història i el test Mini-Mental", ha detallat, i afegeix que va ser durant aquell període quan va decidir convertir-se en psiquiatra.
Després de finalitzar la carrera de Medicina, es va convertir en la primera dona metgessa de la seva família i va encarar el MIR amb la màxima il·lusió. Ella sempre havia tingut el somni de viure a l'estranger i, durant l'últim tram de la residència, va tenir l'oportunitat de fer una rotació externa de sis mesos a l'Hospital Cornell de Nova York. L'experiència la va marcar més del que hagués imaginat i, en acabar-la, es va adonar que no volia treballar a Espanya. "Vull viure més experiències i conèixer altres sistemes sanitaris", ha afirmat. A més, els llocs laborals que li oferien no li interessaven, i tenia clar una cosa: "no volia fer la típica feina d'una psiquiatra a la sanitat pública".
Acabar el MIR, viatjar a Nova York i acabar al Regne Unit
Amb el seu visat nord-americà a punt de caducar i sense opcions atractives a Espanya, el destí va aparèixer en forma d'oportunitat exprés a Hongria. "Van sortir unes entrevistes a Budapest per a metges europeus que volguessin treballar al Regne Unit", ha apuntat. Així que, sense pensar-s'ho gaire, va marxar de Nova York a Budapest i va aconseguir la seva primera feina al nord-oest d'Anglaterra, a prop de Newcastle.
El seu pla inicial era treballar un any al Regne Unit per millorar el currículum i, posteriorment, donar una altra oportunitat a Espanya. "Potser hi havia alguna feina que m'interessés més a Barcelona, o fins i tot centrar-me en la sanitat privada", ha explicat. Les primeres setmanes van ser "molt dures". Li va costar adaptar-se principalment per les diferències culturals i es va plantejar tornar a Espanya. "Agafo un avió i els dic que ja no torno més. Ja m'espavilaré al meu país", ha recordat. No obstant això, la companyia li impedia volar amb el seu gos i va pensar: "espero una mica més".
Un gran dilema: amor o somni professional
Va ser aquesta espera la que va fer que es reconciliés amb el Regne Unit. Als tres mesos va conèixer a l'hospital un metge nord-irlandès. Les mirades i els somriures als passadissos van acabar encenent la guspira de l'amor i van començar una relació. Aviat es van anar a viure junts i, precisament en aquell moment vital tan important, va arribar l'oportunitat de, aleshores, la seva vida: un contracte com a investigadora amb el seu antic equip a l'hospital de Nova York.
En aquell instant, a Boné-Bjourson se li va plantejar un gran dilema: perseguir els seus somnis o apostar per la seva relació. "Em va costar molt més triar entre Nova York i ell, que tornar a Espanya. Sempre havia estat un dels meus somnis viure i treballar en aquella ciutat", ha admès. Durant una setmana ho va estar reflexionant; fins i tot van valorar tenir una relació a distància, però al final va prendre una decisió de la qual, a dia d'avui, no se'n penedeix: es va quedar amb la seva parella. "Crec que vaig fer el correcte perquè ara estic molt contenta amb la meva vida i la meva feina", ha enfatitzat a aquest diari.
Blanca Boné-Bjourson a Irlanda.
Com funciona el sistema sanitari anglès?
D'això ja fa gairebé deu anys i ha recorregut un llarg camí dins del sistema sanitari anglès. Un dels aspectes més interessants és que, almenys dins de la Psiquiatria, un especialista sènior no exerceix com un adjunt a l'ús que assumeix tota la càrrega del pacient, sinó que més aviat és com un líder clínic i consultor. "Ets la persona amb més experiència, la que pren les decisions finals, però tens un equip al qual delegar", ha explicat.
Compagina la seva tasca assistencial com a consultant psychiatrist a la unitat d'aguts masculins amb la direcció clínica dels Serveis d'Aguts del Belfast Health and Social Care Trust. A planta la ràtio és més baixa que a Espanya; s'encarrega de vuit pacients i té els cinc dies de la setmana per veure'ls quan ella decideixi. "L'hora que vulgui i el temps que necessiti", ha afirmat. Això li permet aprofundir en les patologies dels pacients i tenir una "bona relació terapèutica".
"Al Regne Unit no existeixen les guàrdies de 24 hores"
Un altre dels aspectes més interessants d'exercir al Regne Unit té a veure amb les guàrdies de 24 hores. Allà no existeixen. Tenen torns per relleus de màxim 12 hores. "Els torns llargs van de les 9 a les 21 hores, i les nits al revés. De fet, afegeix que les jornades nocturnes es concentren de dilluns a dijous i garanteixen al professional el cap de setmana lliure. A més, en el cas de Psiquiatria, les seves guàrdies són localitzades i tenen per llei un descans mínim obligatori de sis hores consecutives.
A aquestes condicions envejables s'hi suma un factor determinant: la retribució econòmica. Segons detalla l'especialista, el sou públic base per a un consultant en el sistema sanitari anglès comença per sobre dels 118.000 euros i pot arribar fins als 189.000 euros anuals depenent de l'antiguitat.
Experiència mèdica a Irlanda
Durant aquesta dècada a les illes britàniques, Boné-Bjourson també va viure un curiós 'parèntesi' professional a la República d'Irlanda. El motiu va ser purament familiar: el seu marit va obtenir una plaça formativa en Cirurgia que l'obligava a rotar sis mesos a Belfast i altres sis a Derry, una ciutat fronterera amb Irlanda. Durant el temps a Belfast va descobrir la figura del metge locum, una modalitat eventual a través d'agències mèdiques en què cobren per hores treballades —una tarifa que actualment ronda entre les 115 i 120 lliures l'hora—.
En traslladar-se a Derry, on no va trobar vacants, va decidir tramitar la seva col·legiació al país veí, cosa que li va suposar un gran xoc tecnològic en comparar ambdós sistemes sanitaris. "Al Regne Unit tot és digital, però on jo vaig estar a Irlanda tot era manual. Encara escrivíem les notes a boli i dictàvem amb un casset perquè ho escrivís la secretària; va ser com tornar enrere en el temps", ha recordat amb curiositat, encara que admet que segueix mantenint la seva col·legiació irlandesa activa per fer peritatges judicials.
Boné-Bjourson durant uns premis sanitaris.
Consell per als MIR que volen migrar
Tot i el benestar dels facultatius, Boné-Bjourson adverteix que el sistema britànic no és ni de bon tros perfecte i també s'enfronta a la saturació. A la seva àrea, una consulta normal de Psiquiatria arrossega una llista d'espera d'entre sis i set mesos, però el veritable coll d'ampolla es troba en els diagnòstics de TDAH i autisme. "La llista d'espera a Belfast per tenir aquest examen és d'uns set anys", ha alertat. Aquesta demora ha impulsat les assegurances privades i les consultes amb modalitat online.
Després de reflexionar sobre els avantatges i els aspectes negatius del Regne Unit, aquesta psiquiatra llança un missatge clar als MIR que dubten sobre migrar després d'acabar la residència. "Cal fer-ho. Recomano a la gent marxar", ha ressaltat. Tot i que guarda un gran record de la seva etapa a Espanya, considera que el sistema formatiu del Regne Unit permet formar-se en àrees molt més concretes. A més, el títol MIR allà convalida directament el títol per exercir al Canadà, Austràlia i Nova Zelanda.
Per tots aquests motius, a la pregunta sobre què hauria de canviar a Espanya perquè tornés a penjar-se el fonendo en un dels nostres hospitals, la resposta és taxativa. "Haurien de canviar molt les condicions. Per començar, les guàrdies i la càrrega assistencial, que em semblen descomunals. I òbviament el sou, perquè no tornaràs a Espanya per perdre nivell de vida", conclou.