María Torres Lacomba, catedràtica de Fisioteràpia de la Universitat d'Alcalá i presidenta de l'Associació Espanyola de Fisioterapeutes en Salut de la Dona i Salut Pèlvica (AEF-SAMU), ha estat reconeguda el 2026 amb un premi de 'World Physiotherapy Europe Region' per la seva trajectòria i contribució al desenvolupament de la professió. Amb una àmplia experiència clínica, docent i investigadora, defensa la necessitat d'avançar cap al reconeixement oficial de l'especialitat i garantir una atenció especialitzada, equitativa i basada en l'evidència científica.
En aquesta entrevista a Redacción Médica, Lacomba aborda les principals mancances assistencials en l'àmbit de la salut de la dona i la salut pèlvica, així com els reptes per integrar aquesta fisioteràpia en el Sistema Nacional de Salut:
El document parteix d'una anàlisi de les desigualtats i bretxes assistencials en salut de la dona i salut pèlvica a Espanya. Quines són, al seu parer, les principals mancances actuals del SNS en aquest àmbit i quin impacte tenen en la pràctica clínica diària?
La principal mancança és l'absència d'una integració estructurada, homogènia i equitativa de la Fisioteràpia en Salut de la Dona i Salut Pèlvica en el Sistema Nacional de Salut. Comptem amb professionals altament qualificats i amb experiències assistencials de gran valor, però l'accés a aquests serveis continua sent desigual i, en molts casos, depèn del territori, del centre sanitari o dels recursos econòmics de cada persona.
Aquesta situació té conseqüències directes sobre la salut i la qualitat de vida de la població. Problemes com la incontinència urinària, el dolor pèlvic persistent, les disfuncions sexuals o les seqüeles de determinats tractaments oncològics no sempre reben una atenció fisioterapèutica especialitzada, primerenca i continuada.
És important aclarir que la Fisioteràpia en Salut de la Dona no es limita a l'abordatge de les disfuncions del sòl pèlvic. Comprèn també l'atenció a problemes de salut que afecten de manera específica o diferencial les dones al llarg del seu cicle vital, incloent-hi determinades malalties cardiovasculars, processos oncològics, malalties autoimmunes, alteracions musculoesquelètiques i situacions de dolor persistent, entre d'altres. Incorporar l'enfocament de sexe i gènere permet reconèixer aquestes necessitats i oferir intervencions fisioterapèutiques més individualitzades, adequades i basades en l'evidència científica.
A això s'afegeix una qüestió especialment preocupant: la normalització de determinats problemes de salut, particularment entre les dones. No podem continuar acceptant que les pèrdues d'orina després del part, el dolor durant les relacions sexuals o les limitacions funcionals associades a determinades etapes de la vida es considerin conseqüències inevitables que simplement cal assumir.
Aquestes necessitats no les identifiquem únicament des de la pràctica clínica o la investigació. Al Document Marc hem incorporat les veus de pacients, associacions i professionals sanitaris que descriuen les dificultats d'accés, els retards en l'atenció i l'impacte que aquestes situacions tenen en la seva vida quotidiana. Els seus testimonis ens recorden que darrere de cada disfunció hi ha persones l'autonomia, benestar i qualitat de vida de les quals poden veure's profundament afectades. Escoltar aquestes experiències és imprescindible per identificar les prioritats assistencials i orientar les respostes del sistema sanitari.
Des d'AEF-SAMU defensem que l'atenció fisioterapèutica especialitzada s'ha d'integrar en els diferents nivells assistencials, amb criteris de qualitat, continuïtat i equitat.
L'especialització no respon únicament a una reivindicació professional; respon, fonamentalment, a una necessitat assistencial que el sistema sanitari encara no està atenent de manera suficient.
Un dels objectius clau és el reconeixement oficial de l'especialitat. Quines implicacions reals tindria per als fisioterapeutes que ja treballen en aquest camp i per als que vulguin formar-s'hi?
El reconeixement oficial suposaria un avenç important en la definició, acreditació i desenvolupament de competències clíniques avançades en Fisioteràpia en Salut de la Dona i Salut Pèlvica.
Actualment existeixen fisioterapeutes amb una àmplia trajectòria assistencial, docent i investigadora en aquest àmbit, que han adquirit competències altament especialitzades mitjançant formació de postgrau, experiència clínica i actualització científica continuada. No obstant això, encara no existeix un títol oficial d'especialista que permeti reconèixer aquestes competències dins d'un marc comú.
Per a aquests professionals, seria fonamental establir mecanismes de reconeixement de l'experiència i la formació prèviament adquirides, amb criteris rigorosos, transparents i equitatius. No tindria sentit desenvolupar una especialitat sense considerar la trajectòria de qui ha contribuït durant dècades a construir aquest camp de coneixement.
Per a les noves generacions, el reconeixement permetria disposar d'itineraris formatius definits, competències clíniques clarament establertes i estàndards homogenis de qualitat.
A més, facilitaria una millor identificació dels perfils professionals necessaris per organitzar els serveis sanitaris i desenvolupar llocs assistencials d'acord amb la complexitat de l'atenció.
Però convé recordar que l'objectiu últim d'una especialitat sanitària no és reconèixer el que sap un professional, sinó garantir que la població rebi una atenció segura, eficaç i prestada per professionals amb les competències necessàries.
Des del punt de vista normatiu i polític, en quin punt real es troba la creació de l'especialitat en Fisioteràpia en Salut de la Dona i Salut Pèlvica i quin marge a curt o mitjà termini existeix actualment perquè es materialitzi?
Ens trobem en una fase de fonamentació i desenvolupament de la proposta d'especialització. Des d'AEF-SAMU hem realitzat una important tasca científica i tècnica que ha culminat en la publicació, al setembre de 2025, del Document Marc per a l'Especialització en Fisioteràpia en Salut de la Dona i Salut Pèlvica.
Aquest document constitueix una proposta integral que identifica les necessitats assistencials, delimita l'àmbit competencial, desenvolupa els fonaments científics, planteja itineraris formatius i proposa un model d'organització i implementació de l'atenció especialitzada. Una de les seves principals fortaleses és que incorpora, a més de l'evidència científica i l'experiència professional, les aportacions de pacients, associacions i professionals de diferents àmbits sanitaris. Hem volgut que no sigui únicament un document elaborat des de la professió, sinó una proposta construïda també des de les necessitats i experiències de qui rep l'atenció i de qui hi participa.
A més, el Document Marc compta amb un important suport institucional, tant nacional com internacional. Entre les entitats que han expressat el seu aval i suport es troben l'Associació Espanyola de Fisioterapeutes (AEF), el Consell General de Col·legis de Fisioterapeutes d'Espanya (CGCFE), la Conferència Nacional de Degans i Deganes de Facultats de Fisioteràpia d'Espanya (CNDFF), la International Organization of Physiotherapists in Pelvic and Women’s Health (IOPPWH) i World Physiotherapy. Aquest suport, que reuneix organitzacions professionals, acadèmiques i científiques de referència, reforça la solidesa i rellevància de la proposta i posa de manifest la importància d'avançar cap a una atenció fisioterapèutica especialitzada que respongui a les necessitats de la població.
Des del punt de vista normatiu, la Llei 44/2003, d'ordenació de les professions sanitàries, i el Reial decret 589/2022 estableixen el marc general per a la creació de títols oficials d'especialista en Ciències de la Salut. No obstant això, disposar d'aquest marc jurídic i d'una proposta tècnicament fonamentada no significa que l'especialitat ja estigui reconeguda ni que la seva creació sigui automàtica.
Cal avançar en els procediments institucionals corresponents, acreditar les necessitats del sistema sanitari i assolir els consensos necessaris entre les administracions i els agents implicats.
Per responsabilitat, no considero adequat establir terminis que encara no podem garantir. L'important és que estem contribuint a construir una base científica, competencial i assistencial sobre la qual pugui sostenir-se aquest reconeixement.
L'especialitat encara no és una realitat normativa, però la necessitat assistencial que la justifica sí que és una realitat. I aquesta necessitat ha de formar part del debat sobre el futur del nostre sistema sanitari.
El document planteja dues vies d'accés a l'especialització (acadèmica i professional). Com es garantirà que ambdues mantinguin estàndards homogenis de qualitat i competència clínica?
La premissa essencial és que totes les persones que obtinguin el reconeixement oficial d'especialista acreditin les competències professionals exigides, independentment de la seva trajectòria formativa i professional.
El Document Marc contempla la formació sanitària especialitzada i el reconeixement de la trajectòria dels professionals que ja desenvolupen la seva activitat en aquest àmbit. L'objectiu és avançar cap a un sistema regulat que garanteixi estàndards homogenis de qualitat, sense deixar de reconèixer l'experiència clínica, docent i investigadora acumulada durant dècades.
Però també considero imprescindible destacar el paper dels màsters universitaris especialitzats en Salut de la Dona i Salut Pèlvica. No parlem d'una possibilitat futura, sinó d'una via de formació avançada que ja existeix, està consolidada i fa anys que contribueix a la capacitació de fisioterapeutes en aquest àmbit. Els màsters universitaris oficials, sotmesos a procediments de verificació i garantia de qualitat acadèmica, ofereixen una formació estructurada que integra coneixements científics, raonament clínic, pràctica especialitzada i recerca. Constitueixen, per tant, una alternativa formativa rigorosa i de gran valor, la contribució de la qual ha de ser reconeguda i tinguda en compte en el desenvolupament futur de l'especialització.
Per la seva banda, el reconeixement de la trajectòria professional haurà de basar-se en criteris objectius i transparents que permetin acreditar la formació, l'experiència assistencial i les competències clíniques adquirides.
En qualsevol cas, és important distingir entre la formació universitària avançada, que ja és una realitat, i el reconeixement oficial d'una especialitat sanitària, que requereix el seu corresponent desenvolupament normatiu. Ambdós àmbits poden contribuir al desenvolupament de la Fisioteràpia en Salut de la Dona i Salut Pèlvica, encara que les seves titulacions i efectes jurídics siguin diferents.
El veritable repte és construir un model d'especialització que garanteixi competències clíniques homogenies i sàpiga aprofitar tant l'experiència professional acumulada com la formació universitària de qualitat que ja existeix, posant sempre al centre la seguretat i la qualitat de l'atenció a les persones.
Es proposa la creació d'Unitats de Salut de la Dona i Salut Pèlvica amb estàndards específics d'acreditació. Quin paper hauria d'assumir el fisioterapeuta dins d'aquests equips multidisciplinaris i com s'articula la coordinació amb ginecologia, urologia, llevadores o salut mental?
El fisioterapeuta especialitzat s'ha d'integrar en aquests equips com un professional sanitari amb competències pròpies i autonomia en el seu àmbit d'actuació, participant en la promoció de la salut, la prevenció, la valoració, el diagnòstic fisioterapèutic, el tractament i el seguiment.
La seva intervenció no s'ha de limitar a les disfuncions ja establertes ni a situacions en què altres opcions terapèutiques han fracassat. S'ha d'incorporar des de les primeres fases de l'atenció, incloent-hi la prevenció i l'acompanyament durant les diferents etapes del cicle vital de les dones, especialment en l'embaràs, la preparació al part, el postpart, la transició menopàusica i l'envelliment.
A més, aquestes unitats han de donar resposta a les necessitats fisioterapèutiques relacionades amb problemes de salut específics o que afecten de manera diferencial les dones, més enllà de les disfuncions del sòl pèlvic. Això exigeix integrar l'enfocament de sexe i gènere i establir una coordinació efectiva amb els serveis implicats en la seva atenció, des de la prevenció fins a la recuperació funcional.
L'organització s'ha de basar en models interdisciplinaris, amb circuits de derivació definits, protocols compartits i comunicació fluida entre Ginecologia, Urologia, obstetrícia, llevadores, Medicina de Família, Infermeria, Psicologia i altres especialitats. Aquesta coordinació és especialment rellevant en situacions complexes, com l'endometriosi, el dolor pèlvic persistent, les disfuncions sexuals o les seqüeles dels tractaments oncològics.
D'altra banda, la salut pèlvica també comprèn l'atenció a homes i població infantil, amb necessitats específiques, com les disfuncions urinàries i sexuals després de tractaments prostàtics, l'enuresi o l'estrenyiment funcional. Per tant, l'organització assistencial ha de contemplar aquestes poblacions i facilitar el seu accés a professionals amb les competències necessàries.
El Document Marc recull, a més, les aportacions de professionals de diferents disciplines sanitàries, que subratllen la importància de millorar la coordinació assistencial, reconèixer les competències especialitzades i facilitar l'accés a aquestes intervencions. No es tracta de crear estructures aïllades, sinó d'enfortir la capacitat de resposta del sistema sanitari.
L'interdisciplinarietat no consisteix simplement a reunir professionals de diferents disciplines, sinó a organitzar una atenció coordinada i continuada, en què cada professional aporti les seves competències i les decisions s'adoptin en funció de les necessitats de cada persona.
Des del punt de vista d'altres professionals sanitaris, què aporta la integració estructurada de la fisioteràpia especialitzada abans de recórrer a tractaments farmacològics o quirúrgics?
Aporta una alternativa terapèutica conservadora, fonamentada en l'evidència científica, que pot resultar eficaç com a intervenció inicial o com a part d'un abordatge combinat, depenent del problema de salut.
Disposem d'evidència sòlida sobre l'eficàcia de la rehabilitació de la musculatura del sòl pèlvic en determinades disfuncions, especialment en la incontinència urinària d'esforç. Però l'evidència va molt més enllà. L'exercici terapèutic individualitzat i supervisat, juntament amb altres intervencions fisioterapèutiques, ha demostrat beneficis en l'abordatge de nombrosos problemes de salut, entre ells la fibromiàlgia, determinades alteracions musculoesquelètiques, la prevenció de la pèrdua de massa òssia i la millora de la capacitat funcional i cardiovascular. La Fisioteràpia també té un paper rellevant en la prevenció i el tractament de complicacions associades al càncer de mama, com el limfedema, així com en determinades disfuncions anorrectals i prolapses d'òrgans pèlvics. A això s'afegeix la seva contribució en l'àmbit de la salut mental, on l'exercici terapèutic pot ajudar a millorar els símptomes de depressió i ansietat, la funcionalitat i la qualitat de vida. Tot això exigeix considerar les diferències de sexe i gènere, individualitzar les intervencions i treballar de manera coordinada amb la resta de professionals sanitaris.
La seva integració estructurada permet identificar precoçment problemes funcionals, millorar els circuits de derivació i oferir intervencions individualitzades abans que determinades alteracions es cronifiquin o augmentin la seva repercussió sobre la qualitat de vida.
Això no vol dir que la fisioteràpia hagi de substituir els tractaments farmacològics o quirúrgics quan estiguin indicats. Vol dir que les diferents opcions terapèutiques s'han d'utilitzar de manera racional, coordinada i basada en l'evidència, evitant tant intervencions innecessàries com retards en tractaments que puguin resultar imprescindibles.
Des de la perspectiva del sistema sanitari, una adequada integració de la fisioteràpia especialitzada també podria contribuir a optimitzar els recursos disponibles, encara que els seus efectes sobre els costos s'han de demostrar mitjançant avaluacions econòmiques rigoroses.
No es tracta d'escollir entre fisioteràpia, tractament farmacològic o Cirurgia, sinó de garantir que cada persona rebi la intervenció més adequada, en el moment oportú i amb la participació dels professionals que realment necessita.
El pla d'implementació contempla un cronograma a cinc anys amb avaluació intermèdia i final. Quins seran els indicadors clau per mesurar si l'especialitat està millorant l'equitat, la qualitat assistencial i la sostenibilitat del sistema?
L'avaluació ha de constituir una part essencial de qualsevol procés d'implementació. No n'hi ha prou amb crear una especialitat o desenvolupar noves estructures assistencials; cal comprovar que aquestes mesures es tradueixen en millors resultats en salut i en una atenció més equitativa i eficient.
En primer lloc, hem d'avaluar l'accés a l'atenció especialitzada: disponibilitat de professionals, distribució territorial dels serveis, temps d'espera i possibles desigualtats relacionades amb el sexe, el gènere, l'edat, l'entorn rural o urbà i la situació socioeconòmica.
En segon lloc, resulta imprescindible mesurar els resultats clínics mitjançant instruments validats que permetin valorar l'evolució dels símptomes, la funcionalitat, la qualitat de vida i la participació en les activitats de la vida diària. També hem d'incorporar les mesures de resultats i experiències comunicades directament per les persones ateses, perquè la seva perspectiva és fonamental per valorar la qualitat assistencial.
Altres indicadors rellevants són la seguretat de les intervencions, l'adequació dels tractaments a l'evidència científica, la coordinació entre professionals i nivells assistencials i el grau de satisfacció de pacients i professionals.
Finalment, hem d'estudiar la utilització de recursos sanitaris, les necessitats de tractaments addicionals i la relació entre els costos i els resultats obtinguts.
El Document Marc proposa una planificació a cinc anys, amb avaluació intermèdia i final, que s'haurà de concretar i adaptar a les decisions institucionals i als recursos disponibles.
El veritable èxit d'una especialitat no es mesurarà únicament pel nombre de professionals acreditats o d'unitats creades, sinó per la seva capacitat per millorar la salut, reduir desigualtats i aportar valor al sistema sanitari.
Finalment, el document insisteix en la perspectiva de gènere i en un enfocament centrat en la persona. En termes pràctics, com es tradueix això a la consulta i quins canvis culturals creu que exigeix dins del sistema sanitari?
Incorporar l'enfocament de sexe i gènere significa reconèixer que la salut està condicionada tant per factors biològics relacionats amb el sexe com per factors socials, culturals i estructurals vinculats al gènere. Aquests factors poden influir en l'aparició de malalties, la seva presentació clínica, l'accés als serveis sanitaris, les decisions terapèutiques i els resultats en salut.
I aquí m'agradaria destacar una qüestió fonamental: l'enfocament de sexe i gènere no s'ha de limitar a la salut de la dona ni a una especialitat concreta. S'ha d'incorporar de manera transversal a tot el sistema sanitari, des de la prevenció i la promoció de la salut fins al diagnòstic, el tractament, la recuperació funcional i el seguiment.
En la pràctica clínica, això implica reconèixer que dones i homes poden presentar diferències en la manifestació de determinades malalties, en les seves necessitats assistencials i en les oportunitats de rebre una atenció adequada. També exigeix identificar els biaixos que poden condicionar les decisions clíniques i evitar que determinats símptomes es minimitzin o es normalitzin per raons relacionades amb el sexe o el gènere.
En l'àmbit de la salut de la dona trobem exemples especialment significatius. Durant massa temps, les pèrdues d'orina, el dolor menstrual incapacitant o determinades disfuncions sexuals s'han considerat conseqüències inevitables de la maternitat, l'envelliment o determinades etapes de la vida. No obstant això, aquesta reflexió s'ha d'estendre a altres àmbits, com les malalties cardiovasculars, els processos oncològics, el dolor persistent o la fisioteràpia neurològica, on les diferències de sexe i gènere també poden tenir importants implicacions assistencials.
L'atenció centrada en la persona exigeix, a més, escoltar les seves experiències, comprendre les seves circumstàncies, respectar les seves preferències i afavorir la seva participació en les decisions clíniques. Precisament per això, al Document Marc hem volgut incorporar les veus de pacients, associacions i professionals sanitaris: perquè una atenció veritablement centrada en les persones no es pot construir sense comptar amb elles.
El canvi que necessitem és, per tant, clínic, formatiu, investigador i organitzatiu. Hem d'integrar l'anàlisi de sexe i gènere en la generació d'evidència científica, la formació dels professionals, els protocols assistencials i l'avaluació de resultats en salut.
La perspectiva de sexe i gènere no és un complement ni una qüestió exclusiva de la salut de la dona. És una dimensió imprescindible de la qualitat assistencial i de l'equitat, que ha d'impregnar tot el sistema sanitari.