Maricarmen tenia 87 anys i quatre intents de desnonament a l'esquena. Durant els darrers anys, la pressió immobiliària era cada cop més gran i l'impacte sobre la seva salut es va fer evident. El deteriorament va ser molt ràpid, passant de ser una persona completament autònoma a haver de dependre d'una cadira de rodes; ja li havien reconegut una discapacitat del 50 per cent. Va ser el 23 de setembre, fa ara ja més d'un mes, quan Urbagestión, el fons propietari de la casa on feia 70 anys que vivia, va consumar el seu propòsit. La Maricarmen va sortir del seu pis per la força i en llitera. En aquell moment, la Comunitat de Madrid va proposar que se la traslladés a una residència pública de gent gran, però ella volia morir a casa. Un anhel que comparteixen moltes persones grans dependents a Espanya, per a qui una atenció domiciliària integral podria garantir els seus cures sense necessitat d'abandonar la seva llar.
El cas de la Maricarmen, més enllà de la crisi d'habitatge
Cinc dies després del desnonament de la Maricarmen, i després d'una onada de protestes massiva, el cas es va saldar amb un acord històric: anava a signar un contracte per poder tornar a casa seva. Però ja era tard; va morir el 7 d'octubre a l'Hospital Gregorio Marañón. “Una residència és un recurs d'atenció i cures, no una solució habitacional automàtica per raó d'edat, i mai pot convertir-se en una forma d'institucionalització forçosa davant la manca de polítiques públiques d'habitatge”, explica a Redacción Médica Jesús Norberto Fernández, president de la Plataforma de Majors i Pensionistes.
La vulnerabilitat de la Maricarmen obeïa a moltes causes. “S'entrecreuen l'habitatge, la salut, la discapacitat, els ingressos, la solitud, la dependència i l'absència de suports”, diu. Per a ella, la pèrdua final del seu domicili va ser el que ho va precipitar tot. Fernández insisteix que el desnonament no és només perdre un sostre. “Per a una persona gran vulnerable significa perdre de forma abrupta les seves referències, les seves rutines, els vincles amb el veïnat i el sentiment de seguretat construït durant tota una vida. Aquest desarrelament forçós pot generar un estrès intens, desorientació, angoixa i por. També pot agreujar problemes de salut ja existents i accelerar el deteriorament físic i cognitiu”, afegeix.
"No és només una qüestió assistencial, sinó un dret vinculat a l'autonomia"
Des de HelpAge International Espanya afirmen a aquest diari que la majoria de les persones grans prefereixen ser cuidades a les seves llars i així preservar el vincle amb el seu entorn. Les noves lleis de Discapacitat i Atenció a la Dependència volen deixar enrere el model assistencialista de les cures per impulsar l'atenció domiciliària. ”No és només una qüestió assistencial, sinó un dret vinculat a l'autonomia, la dignitat i el projecte de vida de cada persona”, recorden.
Norberto Fernández reconeix que ambdós textos suposen un “avenç important”. “Amplia i flexibilitza els suports, reforça la teleassistència, estén l'ajuda a domicili a l'entorn comunitari i prioritza la voluntat i les preferències de cada persona”, assegura. Això sí, insisteix que romandre a la llar no pot significar que la persona es quedi sola o que la responsabilitat recaigui en la família. “La llibertat d'elecció només és real quan existeixen serveis suficients, atenció sanitària i social coordinada, habitatges accessibles, assistència personal i professionals qualificats”, adverteix. D'altra banda, s'allunya de la falsa disjuntiva entre la llar i la residència. “Necessitem respostes diverses, segures i de qualitat, perquè cada persona pugui triar l'opció que millor s'ajusti a la seva trajectòria vital i a les seves necessitats”, sentencia.
Estan els sistemes de cures preparats per a les necessitats de dependència?
En ambdues organitzacions coincideixen que l'atenció domiciliària ha fet grans passos els darrers anys. Tanmateix, també adverteixen que encara queda molt per fer. “Existeix la necessitat de reforçar els serveis de suport domiciliari, millorar el finançament del sistema i corregir les desigualtats territorials existents en l'accés a prestacions i cures. Així mateix, el desenvolupament dels serveis domiciliaris continua sent insuficient”, assenyalen des d'HelpAge International.
Mentrestant, el president de la Plataforma de Majors i Pensionistes sosté que el repte ara és aconseguir que l'atenció domiciliària sigui una atenció integral. “Cal reforçar els serveis públics i de proximitat i incorporar rehabilitació, fisioteràpia, suport psicològic, productes de suport, adaptació de l'habitatge, teleassistència avançada i acompanyament a les famílies cuidadores”, defensa. “Per descomptat, també es necessiten suficients professionals, qualificats i amb condicions laborals dignes”, afegeix.
Vilma Rodríguez és una d'aquestes treballadores. Ella és gerocultora i té una visió més pessimista sobre la realitat del canvi de model assistencial. “A la vida això amb prou feines es nota. Els serveis no estan preparats per a aquest canvi de model”, critica. Ella treballa a l'Aragó. Aquí, el més habitual en l'ajuda a domicili són dues hores setmanals, un temps que considera completament insuficient. “No tens temps ni per acompanyar-los a comprar. Si fossin de quatre hores en amunt, ja podríem fer un altre tipus d'atenció”, assegura.
L'envelliment demogràfic és un dels grans reptes per a Espanya. Les dues entitats defensen que la longevitat “és un èxit”. Això sí, matisen que no només n'hi ha prou amb viure més anys, sinó que cal fer-ho en millors condicions. Per aconseguir-ho, Norberto Fernández fa una crida a reforçar “l'Atenció Primària, la prevenció de la fragilitat i les caigudes, la salut mental i bucodental, la rehabilitació i la detecció precoç del deteriorament funcional o cognitiu”. Alhora, insten a adaptar els habitatges i els entorns, a combatre la solitud no desitjada i a garantir serveis de proximitat. Per la seva banda, a HelpAge International situen els cures de llarga durada entre les seves prioritats. “L'envelliment de la població incrementarà la necessitat de suports i fa imprescindible enfortir els sistemes de cures de llarga durada, professionalitzar el sector i garantir condicions laborals”, apostillen.
Sobre això, la Vilma posa el focus en les grans necessitats del sector: estabilitat en els contractes, millors salaris i el cobrament de la suspensió dels serveis. “Jo faig uns tres domicilis al dia. Si un em falla perquè la persona ha hagut d'anar al metge, està malalta o ingressada, aquest servei me'l suspenen. Com que el suspenen, jo aquest servei no el cobro. I és difícil que me'n posin un altre per cobrir-lo. Llavors, el meu sou ja no és el mateix de tots els mesos", denuncia.
Les condicions dels professionals, la base d'un bon sistema de cures
És sobre la millora de les condicions del sector des d'on es pot mirar realment a un canvi de model. “Si tinguéssim més hores per atendre cada usuari, podríem arribar i fer molt més. A part de l'acompanyament i fer les seves coses a casa, podríem acompanyar també al metge", argumenta. També parla de la importància de poder caminar amb ells. "Molts no surten per la dificultat mateixa i la por de caure. Al final s'enquisten a casa seva. Amb aquests serveis podem mantenir-los el màxim temps possible als seus domicilis”, argumenta.
Més enllà d'això, la Plataforma de Majors i Pensionistes reivindica la necessitat d'una Estratègia Nacional per a la Nova Longevitat, un pla transversal i amb finançament suficient. Fernández defensa així que, com a mínim, ha d'integrar sanitat, serveis socials i la dependència. A l'equació entren pensions suficients; habitatge accessible; mobilitat i urbanisme; prevenció de la solitud no desitjada; inclusió digital; adaptació al canvi climàtic; cohesió territorial; participació social i aprofitament del talent sènior. A més, en el marc hi ha quelcom essencial: “Les persones grans i les seves organitzacions representatives han de participar des del disseny fins a l'avaluació. La nova longevitat no s'improvisa. Es planifica, es finança i es decideix amb les persones grans”, conclou.