El temps es va aturar el matí del 28 d'octubre a la planura toledana. Quan el rellotge marcava les 08:53, un tren AVE col·lidia amb un comboi d'Iryo a la línia d'alta velocitat que uneix Madrid amb Andalusia, a l'alçada del municipi d'Urda. L'accident ferroviari, un dels més grans de la història d'Espanya, deixava desenes de morts i ferits. Minuts després del succés, es va activar la resposta sanitària. Metges, infermeres, tècnics d'Emergències i psicòlegs es desplaçaven a la zona per atendre les víctimes del xoc, procedents de les plantilles del Servei de Salut de Castella-la Manxa (Sescam) i homòlegs d'altres comunitats autònomes. També hi arribava el personal assistencial de la Unitat Militar d'Emergències (UME).
Entre ells, Pablo Montilla, encarregat de l'actuació dels sanitaris dependents del Ministeri de Defensa al lloc de la tragèdia. El metge és el cap de sanitat del Batalló d'Intervenció en Emergències (BIEM) I, focalitzat en incidències a Madrid, Castella-la Manxa i Extremadura. Curtit en situacions similars -com la resta del seu equip-, fa del desordre el seu escenari de treball. "Una emergència d'aquest calibre sempre és caòtica, però cal procurar que sigui un caos gestionat", comparteix amb Redacción Médica. "Cal intentar portar l'ordre de tornada", afegeix.
Així, la organització s'intueix fonamental per a l'aprofitament complet dels recursos disponibles. Montilla va arribar a Urda amb cinc ambulàncies amb suport vital avançat, les quals va posar a disposició del Sescam. "Ens vam posar sota les ordres del coordinador assistencial allà per poder començar a fer els trasllats. No tenia sentit que jo gestionés res, ja que també es requerien les meves mans en les tasques sanitàries", puntualitza. En aquell moment, la missió era portar el major nombre de ferits possible als hospitals universitaris de Toledo i Mancha Centro (Alcázar de San Juan). "Cal saber identificar molt bé quina és la necessitat en cada moment", apunta.
D'aquesta manera, l'equip mèdic es va dedicar al trasllat de ferits complexos amb la màxima celeritat possible durant tota la jornada. El seu rol és clau, ja que els sanitaris de la UME estan preparats per intervenir en terrenys complicats. No s'ha d'oblidar que el succés va ocórrer en una àrea aïllada de la campinya castellano-manxega. "Estem ensinistrats per actuar en aquest tipus de zones i comptem amb el material necessari. De fet, les nostres ambulàncies són tot terreny. Estem fets a ambients de treball que van més enllà d'un carrer empedrat", ressalta.
Calma i sentiment de victòria
A més de la coordinació i el coneixement mèdic, la calma és l'altre pilar requerit per donar resposta a situacions d'aquest tipus. Montilla assenyala la serenitat i la seguretat durant l'actuació assistencial, dues característiques que aporta la planificació prèvia. "Quan anem de camí sempre anem planejant els escenaris que ens podem trobar, les estratègies que farem servir o el material que farem servir", enumera. A més, assegura que la sensació d'equip unit resulta imprescindible. "Si alguna cosa bona té la UME és que som grups consolidats, que treballem cada dia colze a colze. Això és un avantatge, ja que a la sanitat civil és més fàcil que el personal roti per diferents unitats", explica.
Igualment, el cap de sanitat del BIEM I recorda que sempre cal mantenir-se positiu. "Sempre dic al meu equip que cal sortir a guanyar", sosté. "En aquest tipus d'escenaris, per desgràcia, el que està perdut ja ho està, i cal intentar no perdre més", continua. L'actitud del sanitari suposa un factor diferencial en la supervivència de les víctimes. "Si anem amb por o sensació de derrota no aconseguirem canviar res", afegeix.
Necessitats a la zona de l'accident
Montilla ressalta que els sanitaris sobre el terreny han disposat "de recursos en tot moment". Només a l'inici de l'assistència hi havia una major manca. "Al final, els mitjans triguen una mica a mobilitzar-se i nosaltres a les ambulàncies només podem portar un nombre determinat d'elements", argumenta. No obstant això, passada la fase inicial, els camions farmàcia dels serveis autonòmics han proveït als sanitaris allà presents.
Quant al material més demandat, el metge militar remarca la medicació analgèsica i anestèsica i els instruments per a la immobilització de la persona. Per la seva banda, la sang no és tan necessària a la zona zero. Montilla insisteix en la importància de la donació per a les reserves sanguínies dels hospitals, però aquest element comporta certes dificultats d'aplicació fora d'espais controlats. "Cal extreure-la amb temps i fer-li proves. A més, la transfusió sol anar unida al requeriment de plasma per afavorir la coagulació", lamenta. "Per desgràcia, les persones que es troben en aquest estat difícilment es poden salvar", afegeix.
Fins al final
La majoria de rescats ja s'han realitzat. En aquest moment, els operaris treballen en la retirada dels vagons afectats. La possibilitat de trobar supervivents es redueix notablement. Tanmateix, la UME no es mou del lloc. Ara, el seu personal se centrarà en l'atenció de les persones que treballen a la zona del xoc ferroviari. Des del mareig d'una infermera fins al tall d'un bomber. "La feina als centres del Sescam és frenètica ara mateix. No podem afegir-hi un pacient més", sosté Montilla.
D'aquesta manera, l'equip del BIEM I seguirà a Urda, on els rellotges es van aturar a les 8:53. "Nosaltres tornarem amb l'últim home", sentencia Montilla. En el seu cas, l'activitat mai arriba a aturar-se.