La digitalització ha modificat radicalment les condicions en què ens informem, treballem, ens relacionem i accedim als serveis. En canviar aquestes condicions de vida, també canvia el que afavoreix o perjudica la nostra salut. Les seves conseqüències desborden l'ús d'aplicacions mèdiques o la incorporació d'intel·ligència artificial a la pràctica clínica. Afecten la distribució d'oportunitats, l'exposició a riscos i la capacitat d'exercir drets. Per això, parlar de salut digital exigeix ocupar-se d'alguna cosa més que de la tecnologia que adquireixen els serveis de salut.
La sèrie de The Lancet sobre els determinants digitals de la salut, publicada recentment, proposa abordar aquestes transformacions com una qüestió de salut pública. La seva aportació consisteix a reunir sota un mateix marc les infraestructures, els models de negoci, el disseny de les plataformes i les regles que organitzen l'entorn digital. Llegida en conjunt, convida a examinar qui decideix aquestes condicions i quines responsabilitats se'n deriven dels seus efectes.
El terme suscita una pregunta raonable. Tenen els determinants digitals una entitat pròpia o estem afegint una altra denominació als determinants socials que ja coneixem? Convé aclarir-ho abans d'ampliar el vocabulari sanitari, activitat per a la qual mai ens han faltat recursos.
Una especificitat que convé precisar
Els determinants socials comprenen les condicions de vida i la distribució de poder, diners i recursos que influeixen en la salut. La digitalització participa d'aquest entramat. La possibilitat de disposar de connexió, comprendre una aplicació o rebre ajuda per utilitzar-la depèn, entre altres factors, dels ingressos, l'educació i el lloc de residència. Separar el digital d'aquestes circumstàncies oferiria una explicació incompleta de les desigualtats.
L'OMS ha descrit com les tecnologies poden modificar les relacions entre els determinants socials, polítics i comercials i la salut, a més de generar noves vies d'influència. Aquesta formulació permet reconèixer allò específic sense atribuir-li una independència que no té. Al meu judici, resulta més útil entendre els determinants digitals com una dimensió transversal amb mecanismes propis que com una categoria tancada i aliena a les altres.
Aquests mecanismes mereixen molta atenció. La selecció automatitzada de continguts, l'elaboració de perfils a partir de dades i la personalització de recomanacions permeten organitzar experiències diferents per a cada usuari. La publicitat i la influència comercial existien abans d'internet, però canvien les seves possibilitats quan la informació sobre la nostra conducta serveix per ajustar el que se'ns ofereix. La seva anàlisi necessita coneixements i instruments que no es resolen preguntant únicament pel nivell de renda.
Parlar de determinants digitals de la salut resulta útil quan permet precisar on és el problema i qui pot resoldre'l. La manca de recursos per contractar una connexió i el disseny d'un procediment impossible de completar sense ella poden produir una mateixa barrera, però reclamen actuacions diferents. Una exigeix facilitar l'accés; l'altra obliga a revisar com es presta el servei. Ensenyar al ciutadà a manejar una aplicació no corregeix qualsevol defecte d'aquesta aplicació.
La prevenció més enllà de l'usuari
Els treballs publicats a The Lancet dediquen especial atenció a la salut de nens i adolescents i mostren les limitacions de confiar la prevenció al que cada usuari o família pugui fer. Recomanar horaris, acompanyament familiar i formació digital té sentit. Tanmateix, aquestes recomanacions deixen intactes decisions sobre continguts, dades i funcionament de les plataformes que els usuaris no poden modificar. La responsabilitat de les famílies existeix, però la seva capacitat d'intervenció té límits força concrets.
L'evidència examinada recull beneficis i danys associats a l'ús de mitjans digitals, amb associacions adverses més consistents i diferències segons l'etapa del desenvolupament. Reconeix incerteses causals i les limitacions d'estudiar l'experiència digital principalment a través del temps de pantalla. Seria impropi traduir aquest balanç en una condemna general de la tecnologia o atribuir-li tot el malestar adolescent.
Comptar minuts aporta informació, encara que descriu malament el que passa durant ells. Llegir, aprendre, mantenir contacte amb persones properes o exposar-se repetidament a continguts perjudicials són experiències diferents. La recerca necessita distingir-les i examinar les condicions que afavoreixen unes o altres. També necessita escoltar els joves, la participació dels quals resulta força més útil que presumir que coneixem per endavant tot el que haurien de fer.
L'incertesa requereix respostes proporcionades i avaluables. Podem adoptar precaucions sense presentar com a demostrat allò que segueix obert a discussió. Hem d'exigir a qualsevol mesura que expliciti què pretén evitar, com comprovarà els seus efectes i quines conseqüències indesitjades vigilarà. La popularitat d'una prohibició no certifica la seva eficàcia, de la mateixa manera que la promesa d'autoregulació no acredita que existeixi una protecció suficient.
Entenc que aquí rau una de les conseqüències pràctiques de l'enfocament proposat. La prevenció ha d'abastar aquells que dissenyen i exploten els serveis digitals. L'educació de l'usuari i la seguretat de l'entorn han d'avançar juntes. Si no és així, correm el risc de convertir cada dany en una lliçó pendent del ciutadà, deixant còmodament fora de l'examen les decisions empresarials i institucionals.
Què correspon al sistema sanitari
La sèrie reclama incorporar el govern d'aquests determinants a les funcions de salut pública. Per a Espanya, la qüestió seria concretar com participa el sector sanitari en decisions que solen repartir-se entre política tecnològica, educació, consum i protecció de dades. Proposo que aquesta participació inclogui capacitat per valorar impactes, accés a informació per investigar i responsabilitats clares sobre el seguiment dels resultats.
També correspon revisar el que depèn directament de les nostres organitzacions. Si una persona necessita recórrer a un familiar per aconseguir una cita o consultar un informe, aquesta dependència forma part del resultat del servei. L'existència d'una aplicació no demostra que l'accés estigui resolt. Caldria comprovar qui aconsegueix utilitzar-la, qui abandona i quina ajuda o alternativa rep.
El mateix passa quan traslladem tràmits al pacient i comptabilitzem únicament el temps que estalvia la institució. Per valorar la millora necessitem conèixer l'esforç que exigeix fora d'ella. Amb els professionals cal una comprovació semblant. Una eina hauria de facilitar l'atenció i reduir treball evitable. Afegir funcions resulta senzill; trobar-los temps durant una jornada assistencial sol ser menys agraït.
A les institucions sanitàries els correspon aplicar aquesta exigència a les seves pròpies decisions. Abans de donar per bona una innovació, convindria comprovar qui pot utilitzar-la, a qui ajuda i a qui deixa fora. Perquè el tràmit pot ser digital, però la dificultat per aconseguir una cita continua sent perfectament real. I seria una forma força peculiar de progrés que el sistema aprengués a reconèixer la nostra cara mentre nosaltres seguim sense trobar ningú que ens atengui.
