“Com més iguals són les condicions, menys explicacions hi ha per a les diferències que existeixen en la gent; i així, més desiguals es tornen els individus i els grups”
Hannah Arendt
Hem viscut i patit una veritable successió de catàstrofes, gairebé sense interval de reacció i adaptació entre una i una altra. Sens dubte s'ha posat a prova el funcionament i la capacitat de reacció del govern i de la ciutadania, fins a límits insospitats.
Què passa a les nostres ments quan les tragèdies s'acumulen?
Amb una perspectiva científic-tècnica, el primer a considerar consisteix a evitar les fàcils generalitzacions i respostes totalitzadores. Cada esdeveniment, cada circumstància, té les seves pròpies característiques que la defineixen i, per tant, el seu desenvolupament és totalment diferent. Les persones reaccionen adaptant-se o desadaptant-se en funció del seu grau d'exposició al risc i de la seva pròpia vulnerabilitat individual.
Les catàstrofes no poden analitzar-se com si fossin equivalents. Les hem de diferenciar. No és el mateix la DANA que l'accident ferroviari d'Urda. Fins i tot els dos accidents ferroviaris, succeïts aquest any, podrien presentar similituds, però les seves característiques són molt diferents entre si i diferents de les d'una inundació, una erupció volcànica o un apagada generalitzada.
El seguiment d'aquestes catàstrofes ha estat realitzat pels mitjans de comunicació, que ho han fet de manera prolixa i, per tant, han estat la font d'informació prioritària de la societat. Aquesta acció mediàtica obté una resposta individual en la població i depèn de múltiples factors: l'estructura de la personalitat, el desenvolupament personal i social, les experiències afectives i emocionals que s'han viscut, les relacions socials, la contenció familiar i, en definitiva, tota la nostra història prèvia. Aquests elements determinen com reaccionem habitualment davant situacions extraordinàries i com les superem i, en el seu conjunt, vénen definides per la capacitat de resiliència de cada subjecte.
També responem emocionalment als esdeveniments que succeeixen fora del nostre entorn i que no ens afecten directament, però amb els quals ens podem sentir solidaris. Aquesta reacció depèn de la nostra sensibilitat social i de la nostra capacitat d'empatia.
No significa que tots visquem una tragèdia de la mateixa manera. Podem experimentar preocupació, tristesa, pena, ansietat o incertesa, encara que no hàgim patit personalment les seves conseqüències, però també s'hi inclou la capacitat de regeneració després de la catàstrofe i de la seva superació, aquí hi ha la funció mental de la resiliència.
Com podem compartir el dolor de les víctimes sense quedar emocionalment desbordats?
La maduresa emocional juga un paper fonamental, perquè ens permet prendre certa distància mental respecte als esdeveniments catastròfics que interfereixen en la nostra vida. És cert que podem identificar-nos amb el patiment de les víctimes, sentir empatia i commoure'ns davant el que ha passat, però també hem de ser capaços de reconèixer que no sempre estem directament afectats.
Aquesta distància emocional resulta necessària per preservar l'equilibri mental i poder continuar amb la nostra vida, recolzant-nos en les nostres famílies, les nostres amistats i les persones del nostre entorn que tampoc han viscut directament la tragèdia concreta.
L'empatia no exigeix que assumim com a propi tot el dolor aliè. Podem compartir la tristesa i expressar la nostra solidaritat, sense perdre la capacitat de mantenir una distància emocional saludable.
Hi ha formes específiques de reaccionar en l'evolució dels esdeveniments dramàtics que originen crisis vitals i aquesta especificitat defineix les persones. Les persones intel·ligents, davant una crisi, intenten buscar solucions. Es concentren a afrontar els problemes i trobar respostes que permetin superar les dificultats. Per contra, aquells que es dediquen exclusivament a buscar culpables, en lloc de contribuir a solucionar els problemes, demostren una actitud molt diferent, són les persones mediocres o incompetents qui sempre busquen culpables.
Llavors, quina serà la petjada que pot romandre en la nostra memòria després d'una catàstrofe o una tragèdia de tan grans dimensions?
Hem d'acceptar que no tenim capacitat d'endevinació. Podríem hipotèticament anticipar com es produirien determinades respostes humanes davant circumstàncies extraordinàries molt concretes, però no predir exactament com reaccionarà cada persona. La nostra memòria conserva les experiències i els esdeveniments que hem viscut, encara que recordem amb més intensitat aquells en què hem estat més directament involucrats.
Una catàstrofe pot deixar una petjada que depèn de la nostra experiència personal, però també de les nostres circumstàncies vitals. Tenir una vida social plena, unes relacions afectives satisfactòries i un entorn interpersonal adequat influeix en la nostra manera d'afrontar els esdeveniments traumàtics. En nom del rigor de la reflexió, no podem alarmar amb “profecies” d'estrès posttraumàtic o d'una altra catàstrofe mental.
Després d'una situació tan difícil no es pot parlar de normalitzar la inseguretat. Normalitzar-la suposaria renunciar a la nostra consciència crítica, i precisament el que necessitem és mantenir aquesta capacitat d'anàlisi, prendre distància dels esdeveniments i col·locar cada circumstància en el seu veritable context, el context es defineix pel fet en si, que es produeix en un temps, lloc, circumstàncies i es produeix la percepció dels subjectes.
Davant qualsevol situació desfavorable hem d'identificar els factors sobre els quals podem intervenir i buscar solucions que permetin modificar-la, els factors que no són abordables haurien de ser apartats. No es tracta d'acceptar la inseguretat com quelcom inevitable, sinó de comprendre els riscos, avaluar-los i actuar-hi, identificant i desenvolupant l'acció dels factors protectors que possibiliten els desenvolupaments més resilients de les persones exposades.
L'actuació dels responsables polítics és fonamental, resulta nuclear que sàpiguen estar a l'alçada de les circumstàncies. I això significa, en primer lloc, dir la veritat, encara que resulti dura, incòmoda o contrària al que ens agradaria escoltar.
La veritat s'ha de transmetre amb serietat, coherència i claredat. Els governants han d'afrontar els esdeveniments de cara a la ciutadania, explicar què ha passat, reconèixer les dificultats i demostrar que estan treballant per esclarir els fets i trobar solucions. És a dir, s'han de recolzar en dades reals i no en meres interpretacions que podrien incrementar el malestar i la inseguretat.
Podem pensar, per exemple, en les diferències entre la resposta institucional que es va produir davant els atemptats de l'11 de març de 2004 i la que estem observant en l'accident d'Urda. Són circumstàncies diferents que no s'han d'equiparar, però permeten reflexionar sobre la importància de la comunicació política davant una tragèdia.
En el cas d'Urda, els responsables polítics aporten informació des de l'inici i en diverses ocasions, manifestant, els responsables governamentals, la seva voluntat d'assumir les conseqüències, estudiar el que ha passat i esclarir els fets. El fonamental és que aquest compromís es tradueixi en una explicació absolutament clara i rigorosa, per a la qual cosa es necessita un temps suficient de comprovació dels fets i de les dades, així com de la seva coherència.
La ciutadania necessita respostes, però també necessita confiar en qui té l'obligació de proporcionar-les. I aquesta confiança només pot sostenir-se sobre la veracitat, la transparència i la responsabilitat.
En l'àmbit dels mitjans de comunicació existeix el risc del carronyerisme mediàtic. Em refereixo al groguisme, a la tendència a destacar notícies escabroses o detalls morbosos que, en la majoria de les ocasions, manquen d'importància substancial per comprendre el que realment està passant. Per desgràcia, molts “testimonis” es troben plens de ràbia i desorientació i aclareixen poc la situació.
Hem de ser curosos amb aquestes pràctiques. L'obligació és informar, no desinformar, per tant, s'ha de fer a partir de fets comprovats, d'evidències reals i, quan correspongui, dels coneixements científics disponibles.
S'alarma sobre la presentació d'anestèsia emocional en la població, a causa de la successió i sumació de catàstrofes. Aquest articulista no comparteix la idea que l'acumulació de tragèdies ens estigui conduint necessàriament cap a una anestèsia emocional col·lectiva.
L'anestèsia emocional suposaria una disminució o absència de respostes afectives davant esdeveniments que normalment ens haurien de commoure. Però no té per què passar així.
No podem confondre la capacitat de continuar amb la nostra vida amb una pèrdua d'empatia amb les víctimes. Podem sentir tristesa, preocupació i solidaritat davant una catàstrofe i, al mateix temps, continuar desenvolupant les nostres activitats quotidianes.
S'escolta que hi haurà una manca de confiança en el ferrocarril però tots sabem que cada vegada que viatgem assumim determinats riscos. Això forma part de la nostra vida quotidiana. La qüestió fonamental és que aquests riscos estiguin controlats mitjançant sistemes de seguretat, procediments adequats i professionals que compleixin correctament les seves responsabilitats, al cap i a la fi, els treballadors que desenvolupen la seva activitat al ferrocarril també estan exposats a la manca de seguretat en la mateixa mesura que els viatgers.
Precisament aquesta capacitat de controlar els riscos és la que ens permet confiar en els altres i desenvolupar-nos amb normalitat. La vida en societat es sosté sobre aquesta confiança recíproca. Esperem que cada professional, cada institució i cada responsable públic compleixi amb la funció que li correspon, de la mateixa manera que nosaltres hem de complir amb les nostres pròpies obligacions. Quan aquestes responsabilitats s'exerceixen adequadament, podem afrontar els riscos sense viure permanentment dominats per la por.
La població, davant aquestes circumstàncies tan adverses, tenim la responsabilitat de no donar crèdit ni difusió a informacions que manquin de fonament, de contrastar les diferents informacions que rebem i de distingir entre els fets comprovats i les interpretacions segmentades i interessades.
Hem d'aprendre a afrontar les tragèdies des de l'evidència, la responsabilitat i una consciència crítica. Ni la por permanent ni la indiferència representen respostes adequades.
La societat necessita institucions que assumeixin les seves responsabilitats, mitjans que informin amb veracitat i ciutadans capaços de conservar la seva sensibilitat i empatia amb les víctimes, sense renunciar a la seva capacitat d'anàlisi.
La confiança no consisteix a negar els riscos, sinó a saber que existeixen persones i institucions compromeses amb la seva prevenció, el seu control i el seu aclariment quan alguna cosa falla.
