"La salut del poble és la suprema llei", sentenciava Marc Tul·li Ciceró fa més de dos mil·lennis. Tanmateix, quan la burocràcia suplanta l'excel·lència clínica i els atalls administratius substitueixen el rigor formatiu, aquest principi fonamental corre el risc de trencar-se. En els darrers anys, el sistema sanitari espanyol s'enfronta a un fenomen inèdit que ha encès totes les alarmes en la professió mèdica: l'increment exponencial de les homologacions de títols estrangers de Medicina. El que en aparença podria interpretar-se com un alleujament davant el dèficit de facultatius s'ha convertit, en la pràctica, en un coll d'ampolla formatiu i en l'avantsala d'una vulneració legal preocupant: la contractació de metges sense especialitat oficial per exercir llocs que la llei reserva exclusivament a especialistes.

Per comprendre la magnitud del problema convé observar les dades recents. Segons informes vinculats a l'àmbit ministerial, Espanya va resoldre més de trenta mil homologacions de títols bàsics de Medicina en un sol exercici, una xifra que multiplica per més de set els registres de només cinc anys enrere. Aquesta allau respon en gran mesura a plans de xoc administratius destinats a desencallar expedients acumulats. No obstant això, el procediment actual a Espanya presenta una singularitat respecte a altres països del nostre entorn europeu: es tracta d'un tràmit merament documental i administratiu. A diferència de sistemes que exigeixen proves clíniques objectives o avaluacions pràctiques per verificar competències reals abans d'autoritzar l'exercici, al nostre país n'hi ha prou amb la validació burocràtica del grau universitari.

Aquí rau el primer gran equívoc. Homologar el títol de grau en Medicina acredita exclusivament la formació bàsica generalista, però en cap cas equival al títol de metge especialista. A Espanya, el sistema de Formació Sanitària Especialitzada (MIR) constitueix la pedra angular que garanteix la qualitat assistencial del Sistema Nacional de Salut. Mentre les homologacions de títols bàsics es compten per desenes de milers, els reconeixements oficials d'especialitats extracomunitàries amb prou feines arriben a uns pocs centenars l'any. Aquesta abismal asimetria genera una bossa creixent de professionals habilitats com a metges generals que no disposen ni de plaça MIR —un embut cada cop més estret davant el rècord d'aspirants— ni d'una especialitat reconeguda en territori espanyol.

La conseqüència directa d'aquest desequilibri és una temptació perillosa per a les administracions autonòmiques i determinats centres sanitaris: recórrer a aquesta bossa de metges sense especialitat per cobrir vacants estructurals a l'Atenció Primària, urgències hospitalàries o especialitats deficitàries. Cal dir-ho amb total claredat: contractar un metge sense el títol oficial d'especialista per ocupar una plaça que exigeix aquesta titulació vulnera l'ordenament jurídic espanyol. La Llei d'Ordenació de les Professions Sanitàries (LOPS) i la normativa europea sobre qualificacions professionals estableixen de manera taxativa que l'exercici com a especialista requereix haver completat la formació reglada corresponent o haver obtingut la seva homologació expressa.

El recurs reiterat a suposades «necessitats assistencials extraordinàries» o a figures contractuals ambigües no converteix en legal una pràctica que voreja l'intrusisme professional institucionalitzat. Quan una administració pública contracta un facultatiu sense especialitat per exercir funcions pròpies d'un metge de família o d'un pediatre, no només trenca el principi d'igualtat d'oportunitats davant aquells que superen una exigent oposició i quatre o cinc anys de residència, sinó que introdueix un greu factor d'inseguretat jurídica i clínica. En cas d'error diagnòstic o mala praxi, la responsabilitat patrimonial i penal recau sobre un sistema que ha permès l'exercici sense les garanties exigides per la seva pròpia legislació.

Així mateix, aquest fenomen erosiona els fonaments del model MIR, reconegut internacionalment per la seva equitat i excel·lència. Si el missatge que cala en el sistema és que l'escassetat de plantilles justifica prescindir del requisit de l'especialitat, es desincentiva l'esforç formatiu i es precaritza la medicina pública. En lloc d'abordar les causes profundes de la manca d'especialistes —com la planificació demogràfica deficient, la sobrecàrrega assistencial o la fuga de talent—, s'opta per un pedaç administratiu que trasllada el risc directament a la consulta i al pacient.

Organitzacions col·legials i societats científiques han insistit que la solució no passa per tancar portes al talent internacional, sinó per exigir idèntiques garanties de qualitat i rigor. Això implica implementar avaluacions clíniques estructurades en el procés d'homologació, dotar de transparència els registres sobre on exerceixen els professionals homologats i complir escrupolosament la llei en matèria de contractació sanitària.

L'agilitat administrativa mai no s'ha de confondre amb la relaxació dels estàndards professionals. Un sistema sanitari sòlid es sosté sobre la confiança que qui atén el ciutadà posseeix la qualificació exacta que la llei exigeix. Permetre que l'excés d'homologacions derivi en contractacions il·legals sense especialitat no resol la crisi de la sanitat espanyola; al contrari, compromet la seva legalitat, en debilita el prestigi i posa en joc el més valuós que tutela: la seguretat dels pacients.