El 13 de novembre de 2026 el Ministeri de Sanitat va publicar les llistes provisionals d'admesos al MIR, l'examen nacional que dona accés a la formació especialitzada: 21.668 metges admesos provisionalment per a 9.676 places (1). Davant la convocatòria anterior, els admesos provisionals han augmentat un 35,3 % i les places, un 4,3 %. Sostinc que Espanya està fabricant, sense que ningú ho hagi decidit ni avaluat, un embut del qual sortiran milers de metges sense especialitat, i que el sistema sanitari, en lloc d'ajudar-los, se'n servirà. Ho sostinc perquè ja ho vaig veure una vegada.

Em vaig fer metge a l'Espanya dels anys vuitanta. Érem molts i les places, molt poques. Vaig veure companys magníficament preparats repetir l'examen any rere any, encadenar substitucions i guàrdies soltes, i acostumar-se a una precarietat que va estar a punt de semblar-nos normal. Com tants metges de la meva generació, també vaig conèixer una realitat les conseqüències de la qual encara recordo. Hospitals públics necessitats de mans contractaven llicenciats sense títol d'especialista per fer feina d'especialista. I, si a més permetien reduir costos i evitar el pagament de diumenges i festius, tant millor per als qui els contractaven. Se'ls va anomenar MESTOS (metges especialistes sense títol oficial), i encara el 1999 es va haver d'aprovar un procediment excepcional per reconèixer-los el que feien des de feia anys (2). Aquell sistema, lluny d'oferir-los les oportunitats que mereixien, va trobar en la seva precarietat un avantatge i en la seva necessitat de treballar, una manera d'obtenir professionals qualificats a baix cost. No va resoldre el seu problema; va aprendre a beneficiar-se'n. No afirmo que la història es repetirà punt per punt; no tinc dades per fer-ho, i aquesta manca forma part del problema. Però reconec un risc semblant, i m'alarma que qui decideix no doni mostres de reconèixer-lo. Mónica Lalanda, metgessa i il·lustradora, ho ha dibuixat amb més eficàcia que qualsevol estadística a la seva vinyeta 'Allau d'homologacions. Tornada als 90': un sistema amb les seves entrades i sortides (3). Llavors l'embut el van omplir les nostres pròpies facultats, que llicenciaven sense mesura. Avui l'omplen dos aixetes alhora, obertes per administracions que no es parlen.

La primera és la de les homologacions. A l'abril de 2026, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats va presentar com un èxit les 30.303 homologacions favorables de títols estrangers de Medicina emeses el 2025, va subratllar que la xifra era un rècord i la va comparar amb els prop de 7.000 metges que surten cada any de les nostres facultats (4). En dotze mesos es van homologar més de quatre títols per cada metge graduat de les nostres facultats, encara que algunes de les resolucions corresponien a expedients acumulats d'anys anteriors. Posar fi a una acumulació injustificada d'expedients era una obligació administrativa, però celebrar-ho com una política sanitària exitosa és, gairebé, un oxímoron. Quants d'aquests metges s'incorporaran al nostre sistema? On? Per fer què, i sota la supervisió de qui? Ningú ho ha explicat perquè, com es veurà, ningú ho sap.

La segona aixeta és la nostra, i prefereixo dir-ho abans que m'ho recordi algun company. Espanya ha multiplicat facultats i places de Medicina mentre alguns especialistes en educació mèdica advertien dels riscos que aquesta expansió planteja per a l'equitat, per a la disponibilitat de professorat, per fer pràctiques clíniques de qualitat i per als propis alumnes (5). Però mentre alguns degans han alçat la veu, bona part de les universitats, en canvi, han estat més diligents per ampliar la seva oferta que per preguntar-se què serà dels qui en surten. Obrir una facultat de Medicina permet inaugurar edificis, pronunciar discursos sobre l'excel·lència i celebrar l'arribada de nous estudiants. Preguntar-se quines oportunitats professionals trobaran sis anys després sembla despertar força menys entusiasme institucional.

Siguem precisos, perquè precisió és el que reclamo. Aquestes xifres no signifiquen que més de la meitat dels nous graduats espanyols es quedaran sense especialitat. En aquest examen MIR concorren metges de promocions anteriors i professionals de trajectòries molt diferents. Tampoc proven que tot l'augment es degui a les homologacions de 2025. I el contingent extracomunitari, aquest 10 % que tants invoquen per tranquil·litzar-nos, és un màxim d'adjudicacions per a determinades situacions administratives, no una reserva separada de la resta. En aquest sentit, ni tots els estrangers estan subjectes a ell ni tots els espanyols s'han format a les nostres facultats (6). La precisió no altera el fet principal: en l'últim any, el creixement relatiu dels admesos provisionals ha estat més de vuit vegades superior al de les places, sense que existeixi una avaluació pública integrada de l'efecte conjunt de les homologacions, els graduats i l'oferta de formació especialitzada.

El que em preocupa, a més, no és l'examen; és el que passa després de l'examen. Encara que es cobreixin totes les places, prop de dotze mil dels admesos es quedaran sense cap. És aritmètica, no pronòstic. On aniran? La resposta l'ha donada el mateix Ministeri de Sanitat. Miguel Ángel Máñez, director general d'Ordenació Professional, sosté que les homologacions no causaran dificultats al MIR i, tot seguit, adverteix que s'està formant una bossa de metges disposats a treballar sense especialitat reconeguda, que considera «un repte i un problema» (7). Llegeixo ambdues declaracions i em costa creure que procedeixin de dos ministeris del mateix Govern. El que un celebra com un èxit, l'altre ho contempla com un problema. I el més desconcertant no és la contradicció, sinó l'aparent naturalitat amb què ambdós semblen conviure-hi. Si el risc és la contractació sense especialitat, el problema mai no va estar a l'examen. Està en qui no aconsegueixi plaça, més de la meitat dels admesos provisionals, i en qui després els contracta, les nostres administracions públiques. Perquè algú els contractarà. Els contractarà una administració pública amb guàrdies sense cobrir, un centre privat amb la plantilla justa, un servei d'urgències en ple agost, una mútua amb necessitats no cobertes. Els donarà feina de metge sense itinerari de metge: sense tutela, sense formació especialitzada reglada, sense horitzó, i amb horaris i honoraris miserables. Més metges no significa més especialistes; la manca d'aquests obeeix en bona part a la seva distribució territorial i a les condicions que se'ls ofereixen. Per això un excés de metges sense especialitat conviu sense dificultat amb serveis incapaços de completar les seves plantilles. Una bossa creixent de candidats sense plaça mai no ha millorat les condicions laborals de ningú. Les abaratix, les empitjora i, amb això, degrada la professió. Això vull dir quan afirmo que el sistema no els ajuda, però se n'aprofita. Ho dic dels graduats de les nostres facultats i ho dic, amb el mateix èmfasi, dels metges formats fora: arriben amb un títol reconegut i una promesa implícita, i poden acabar a la mateixa bossa, amb menys xarxa que ningú.

A Espanya s'homologa, en essència, un expedient, no s'exigeix sistemàticament una avaluació clínica pràctica de les competències. Es revisen sobre el paper els estudis cursats, la seva durada i els seus continguts. La norma permet exigir proves d'aptitud o pràctiques quan es detecten mancances, però no estableix per a tots els sol·licitants una prova clínica individual objectiva i estructurada (8) tal com ha proposat l'Organització Mèdica Col·legial (9). Dit sense embuts, comprovem l'equivalència documental de la formació, no les habilitats clíniques mitjançant una prova pràctica comuna. A les nostres facultats, aquesta avaluació forma part de l'avaluació final del grau; en l'homologació de títols extracomunitaris no s'exigeix, de manera general, una prova pràctica equivalent. Aquesta exigència no té res a veure amb la nacionalitat, i qui vulgui llegir-la així s'equivoca de text. Molts metges formats fora d'Espanya tenen una preparació extraordinària i han estat decisius en la nostra assistència, la nostra recerca i les nostres universitats. Són, de fet, els primers perjudicats per un procediment incapaç de distingir-los. La paraula «excel·lència» no falta en cap discurs ministerial. Però és un discurs buit, vacu i sense significat, quan no s'acompanya de procediments capaços d'acreditar les competències que proclama.

Hi ha un aspecte encara més inquietant i el mateix Estat admet el que desconeix. El Ministeri de Sanitat reconeix en un informe de 2026 que no sap quants professionals amb títols homologats s'incorporen al mercat laboral sanitari, quants treballen al sector públic o al privat i quants utilitzen l'homologació com a via de pas cap a altres països (10). Convé llegir-ho dues vegades: l'Estat que ha homologat més de trenta mil títols de Medicina en un any admet per escrit que ignora què passa després amb els seus titulars. El Registre Estatal de Professionals Sanitaris va néixer el 2012 precisament per planificar. Però un informe de l'any 2024 reconeixia que seguia incomplet i que les seves xifres no reflectien amb precisió els recursos humans del sistema (11). Catorze anys després! No és que no disposem d'un tractament adequat, és que no coneixem ni la història natural ni el pronòstic de la malaltia. En la nostra pràctica clínica habitual no ho toleraríem a un resident de primer any. Les comunitats autònomes tampoc no són espectadores innocents. Contracten, contribueixen a decidir l'oferta formativa i determinen bona part de les condicions que fan atractiu, o no, romandre en un servei. Després de l'adjudicació extraordinària de juliol de 2026 encara quedaven 213 places de formació sanitària especialitzada vacants, 120 d'elles de Medicina Familiar i Comunitària (12). Places buides i milers d'aspirants sense plaça, el mateix any i al mateix país. Qui reclama més metges al Govern central mentre manté places formatives sense cobrir hauria de preguntar-se quines condicions expliquen aquest desajust.

Altres països han decidit no esperar. El Regne Unit va aprovar al març de 2026 una llei que dona prioritat en l'accés a determinats programes de formació mèdica en funció del lloc de formació i d'altres circumstàncies professionals (13). El seu marc jurídic és diferent i els seus efectes s'hauran d'avaluar; no proposo copiar-la. Allà, almenys, hi va haver debat parlamentari i una resposta legislativa, encara que els seus efectes encara s'hauran d'avaluar. Aquí ni tan sols ho hem debatut on correspon.

Però no escric només per descriure el problema. Hi ha solucions, cap no és original i totes estan ajornades sine die. La primera és tan elemental com inajornable: una comptabilitat única i una responsabilitat compartida. Els Ministeris implicats han de publicar conjuntament, cada any, quants metges surten de les nostres facultats i quants títols estrangers s'homologuen; quants accedeixen a la formació especialitzada, quants queden sense plaça i quin destí professional segueixen. I cap nova facultat s'ha d'obrir, ni pública ni privada, ni una sola ampliació de places s'ha d'autoritzar, sense conèixer abans aquestes xifres i assumir públicament les seves conseqüències. El Ministeri ja disposa de models sobre l'oferta i la necessitat d'especialistes amb horitzó el 2035 (14). El model estima un dèficit global del 3 % el 2023 i projecta, amb les incerteses pròpies de tota previsió i grans diferències entre especialitats, un equilibri el 2032 i un lleuger superàvit a partir de llavors. La segona consisteix a establir una avaluació clínica objectiva i independent, amb garanties de proporcionalitat, per als títols homologats que no estiguin emparats pel reconeixement automàtic previst en el dret europeu (15), en la línia del que proposa l'Organització Mèdica Col·legial (9). I la mateixa vara per a nosaltres: no podem exigir que es comprovin les competències adquirides fora i desentendre'ns de la qualitat, els recursos i els resultats de les nostres pròpies facultats. La tercera és la que més m'importa, perquè és la que no van tenir els meus companys. Cap contracte a un metge sense especialitat sense un estatut que l'empari: funcions delimitades, supervisió efectiva, durada limitada i una via reconeguda cap a la formació. Si el sistema necessita aquests metges, que ho digui i els formi. Si no els necessita, que no els faci servir. La quarta correspon a les comunitats autònomes. Han d'ajustar l'oferta formativa a les necessitats que els models assenyalen i fer habitables les places que avui ningú tria. I la cinquena, completar d'una vegada el registre de professionals: quants exerceixen, on, en quines condicions i quants han marxat. I, per què no, ajornar les futures homologacions fins que disposem de la informació prèvia, que s'hauria d'obtenir per via d'urgència en un període no superior a 6 mesos i donar lloc a una normativa ad hoc. És probable que sis mesos siguin pocs; però trenta mil homologacions es van resoldre en dotze.

Les facultats, els professors, tampoc no en sortim indemnes. Hem ensenyat una professió amplíssima i hem identificat l'èxit amb un camí molt estret: obtenir una especialitat i fer una carrera assistencial, amb més o menys futur. La recerca, la docència i la innovació ofereixen altres camins, i hauríem d'ajudar a explorar-los sense que això serveixi d'excusa per a la manca d'oportunitats clíniques.

Torno a la pregunta del títol. No podem prometre als nostres estudiants una vida professional sense dificultats, ni hauríem de fer-ho. Però què els diem quan preguntin per què a ells se'ls examina i a d'altres se'ls coteja? Què els direm quan preguntin qui va calcular les conseqüències? I si descobreixen que ningú no va avaluar conjuntament aquestes decisions, com els ho expliquem? Als meus companys d'aleshores ningú no els va dir res. Ho van anar descobrint sols, convocatòria rere convocatòria. Tant de bo que els metges que ens han de cuidar en el futur no ho descobreixin de la mateixa manera. Els hem demanat durant anys que siguin excel·lents i que entenguin que la responsabilitat professional comença per respondre de les pròpies decisions. És hora de demanar el mateix a qui decideix sobre el seu futur. Als estudiants els exigim excel·lència. A les institucions, de moment, els n'hi hauria prou amb responsabilitat.

----

Bibliografia

1. Ministeri de Sanitat. Un total de 40.474 persones han estat admeses per optar a les 12.850 places de Formació Sanitària Especialitzada 2026-2027. Madrid; 13 novembre 2026.

2. Espanya. Reial Decret 1497/1999, de 24 de setembre, pel qual es regula un procediment excepcional d'accés al títol de Metge Especialista. BOE. 1999;230. https://www.boe.es/eli/es/rd/1999/09/24/1497

3. Lalanda M. Allau d'homologacions. Tornada als 90 [vinyeta]. Redacció Mèdica. 15 novembre 2026.

4. Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. El MICIU va aconseguir resoldre el 2025 més de 85.000 expedients d'homologació i equivalència de títols universitaris estrangers. Madrid; 14 abril 2026.

5. Rodríguez de Castro F, Carrillo Díaz T, Gual i Sala A, et al. Recursos humans del Sistema Nacional de Salut. Formació. Informe SESPAS 2024. Gac Sanit. 2024;38(Supl 1):102380.

6. Ministeri de Sanitat. Ordre SND/854/2026, de 4 d'agost, per la qual s'aprova l'oferta de places i la convocatòria de proves selectives 2026 per a l'accés el 2027 a la formació sanitària especialitzada. BOE. 2026;195.

7. García J. Sanitat no preveu «problemes» al MIR per les homologacions, però adverteix: «El risc és la contractació sense especialitat». Redacció Mèdica. 13 novembre 2026.

8. Espanya. Reial Decret 889/2022, de 18 d'octubre, pel qual s'estableixen les condicions i els procediments d'homologació, de declaració d'equivalència i de convalidació d'ensenyaments universitaris de sistemes educatius estrangers. BOE. 2022;251.

9. Organització Mèdica Col·legial. De l'Homologació Mèdica Administrativa actual a l'Homologació Clínica Reforçada futura. Anàlisi de la situació d'Espanya en el context europeu i proposta d'ECOE prèvia a la col·legiació. Madrid: Consell General de Col·legis Oficials de Metges; 2026.

10. Ministeri de Sanitat. Fidelització i retorn de talent en Atenció Primària: anàlisi de situació i estratègies per al Sistema Nacional de Salut. Madrid; 2026.

11. Ministeri de Sanitat. Informe anual del Registre Estatal de Professionals Sanitaris. Any 2024. Madrid; 24 abril 2025.

12. Ministeri de Sanitat. Sanitat adjudica 228 places en el procediment extraordinari de Formació Sanitària Especialitzada. Madrid; 9 juliol 2026.

13. United Kingdom Parliament. Medical Training (Prioritisation) Act 2026. Chapter 7. London; 5 March 2026.

14. Barber Pérez P, González López-Valcárcel B. Oferta i necessitat de metges especialistes a Espanya, 2023-2035. Madrid: Ministeri de Sanitat; 2024.

15. Parlament Europeu i Consell de la Unió Europea. Directiva 2005/36/CE, de 7 de setembre de 2005, relativa al reconeixement de qualificacions professionals. DOUE. 2005;L 255:22-142.