En Medicina, encertar no sempre basta. Podem desenvolupar un algoritme capaç de predir amb una precisió extraordinària quins pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica tornaran a ingressar a l'hospital durant els trenta dies posteriors a l'alta i, tot i així, no aconseguir evitar cap d'aquests ingressos. Haurem après a anticipar un problema, però encara haurem de demostrar que som capaços de fer alguna cosa útil amb aquesta informació. Aquesta distància entre predir correctament i millorar l'atenció em sembla una de les qüestions més importants que planteja la incorporació de la intel·ligència artificial a la pràctica clínica.
Estem assistint a avenços que fa pocs anys haurien semblat difícils d'imaginar. En Pneumologia, per exemple, alguns sistemes d'intel·ligència artificial ja ofereixen resultats comparables als d'especialistes experimentats en tasques concretes d'anàlisi d'imatges toràciques, especialment en l'àmbit de les malalties pulmonars intersticials. És raonable pensar que durant els propers anys veurem progressos similars en la interpretació de proves funcionals respiratòries, estudis del son o proves d'esforç, així com en la capacitat d'integrar informació clínica per estimar l'evolució de diferents malalties respiratòries.
Davant d'aquest escenari, bona part de la discussió s'ha concentrat a determinar si la intel·ligència artificial acabarà substituint el metge. Comprenc la inquietud, encara que crec que a vegades ens porta a defensar determinades capacitats professionals com si el seu caràcter exclusivament humà estigués garantit. Parlem del judici clínic, de la intuïció o fins i tot de l'empatia com si sabéssim fins on podrà arribar aquesta tecnologia. I, senzillament, no ho sabem.
Personalment, no em preocupa que una eina pugui arribar a fer millor que jo algunes de les tasques que avui realitzo. Si demostra que interpreta determinades proves amb més precisió o que identifica riscos que se m'haurien escapat, tindré bons motius per utilitzar-la. La qüestió serà establir en quines condicions podem confiar en els seus resultats i com els hem d'incorporar a les nostres decisions.
"Personalment, no em preocupa que una eina pugui arribar a fer millor que jo algunes de les tasques que avui realitzo"
Perquè la Medicina rarament consisteix a escollir una resposta entre diverses alternatives clarament delimitades. A la consulta tenim davant persones amb malalties que se superposen, circumstàncies personals molt diferents i preferències que no sempre coincideixen amb el que recomanaríem a partir de l'evidència disponible.
Pensem en una dona de més de vuitanta anys, fràgil, amb fibrosi pulmonar idiopàtica i altres malalties associades. Un sistema podria recomanar un tractament antifibròtic perquè existeix evidència que pot alentir la pèrdua de funció pulmonar. La recomanació seria clínicament raonable, però potser aquesta dona valori especialment el seu benestar quotidià i no vulgui assumir determinats efectes adversos. Necessitem conèixer què espera del tractament, què està disposada a acceptar i quines conseqüències tindria cada alternativa en la seva vida. L'evidència és imprescindible per decidir, encara que per si sola no sempre resol la decisió.
Tampoc crec que haguem d'utilitzar aquests exemples per donar per fet que la intel·ligència artificial mai podrà incorporar adequadament les preferències dels pacients. Potser hi arribi. I convé recordar que els metges també ens equivoquem, tenim biaixos i podem passar per alt informació rellevant. L'experiència clínica és fonamental, però no ens converteix en infal·libles.
Si una eina em proposa una decisió diferent de la que jo hauria pres, intentaré comprendre primer per què. Pot ser que hagi considerat una dada que jo no havia tingut en compte o que estigui aplicant una recomanació general poc adequada per a aquell pacient. En qualsevol dels dos casos, l'important serà poder valorar críticament la seva proposta i justificar la decisió que finalment adoptem. La responsabilitat clínica continua exigint aquest exercici, encara que les eines amb què treballem estiguin canviant.
Aquesta transformació també ens obligarà a revisar la formació dels futurs especialistes. Em preocupa que els residents s'acostumin a obtenir respostes abans d'haver après a formular les preguntes. Durant la nostra formació havíem de cercar informació, revisar proves, elaborar diagnòstics diferencials i discutir els casos amb companys i adjunts. Era un procés més lent, però ens obligava a construir un raonament propi. Avui una eina pot oferir-nos en segons una proposta diagnòstica i terapèutica aparentment raonable. La seva utilitat és evident, sempre que sapiguem identificar-ne les limitacions.
Per això crec que la intel·ligència artificial s'ha d'incorporar a la formació mèdica des del principi, però sense renunciar als espais d'aprenentatge en què el resident hagi de pensar per si mateix. Em sembla interessant demanar-li primer que analitzi un cas i expliqui les seves conclusions, per després contrastar-les amb les propostes d'una IA. I també fer l'exercici contrari: presentar-li una recomanació generada pel sistema i demanar-li que en trobi els punts febles. Aprendre a utilitzar aquestes eines serà tan necessari com conservar la capacitat de qüestionar-les.
On veig un potencial especialment interessant és en l'organització assistencial. A Balears compartim comitès multidisciplinaris de malalties pulmonars intersticials entre diferents hospitals. Són reunions que requereixen integrar informació clínica, radiològica i, en alguns casos, anatomopatològica, contrastar interpretacions i acordar opcions de maneig per a pacients que sovint presenten una gran complexitat. M'interessa explorar com podria ajudar-nos la intel·ligència artificial a preparar aquesta informació, revisar alternatives diagnòstiques i afavorir una major homogeneïtat entre hospitals, de manera que puguem dedicar més temps als casos que veritablement necessiten una discussió especialitzada.
"A Balears compartim comitès multidisciplinaris de malalties pulmonars intersticials entre diferents hospitals"
No sabem encara quina part d'aquesta feina podrem automatitzar ni fins a quin punt serà convenient fer-ho. Caldrà investigar-ho, demostrar-ne la seguretat i avaluar-ne els resultats. Però crec que és precisament en aquestes aplicacions, vinculades a necessitats assistencials concretes, on hauríem de concentrar bona part dels nostres esforços. La utilitat clínica d'una eina mereix més atenció que la sofisticació de la tecnologia que la fa possible.
Hi ha, a més, una altra transformació que ja estem vivint i que afecta directament a la nostra relació amb els pacients. Cada vegada és més freqüent que arribin a la consulta després d'haver demanat a una intel·ligència artificial pels seus símptomes, la seva malaltia o les alternatives de tractament. A mi això no em molesta. Prefereixo que un pacient tingui interès a comprendre el que li passa, que pregunti i que participi en les decisions.
És cert que aquestes eines poden oferir respostes equivocades amb una seguretat desconcertant. Però també hauríem de reconèixer que els metges no sempre expliquem prou bé les nostres recomanacions, moltes vegades perquè les condicions assistencials amb prou feines ens deixen temps per fer-ho. Si un pacient arriba amb una proposta diferent de la meva, el raonable serà revisar-la junts. Li podré explicar per què hi estic d'acord o per què considero que no és adequada. I potser descobreixi que hi ha alguna cosa que jo mateix hauria de reconsiderar.
Durant molt de temps, la confiança en el metge s'ha recolzat en bona mesura en una diferència de coneixements entre el professional i el pacient. Aquesta relació està canviant i probablement continuarà fent-ho. Haurem d'acostumar-nos a explicar millor les nostres decisions, a reconèixer les incerteses i a compartir amb els pacients una informació a la qual cada vegada tindran més possibilitats d'accedir pel seu compte.
M'agradaria pensar que, d'aquí a uns anys, la intel·ligència artificial ens permetrà exercir una medicina millor informada, més homogènia i amb més capacitat per anticipar complicacions. També espero que aconsegueixi alliberar-nos d'una part de la feina repetitiva i administrativa que avui consumeix tantes hores de la nostra activitat. Si això succeeix, tindrem una oportunitat per dedicar més temps a parlar amb els nostres pacients, comprendre les seves preocupacions i acompanyar-los en malalties que, en ocasions, modifiquen profundament la seva vida.
No sé fins on arribarà la intel·ligència artificial ni quines tasques que avui realitzem els metges acabaran desenvolupant-se d'una altra manera. És probable que ens haguem d'adaptar molt més del que imaginem. Però, a hores d'ara, em sembla més important preguntar-nos quines millores estem aconseguint per als pacients que intentar establir quines capacitats professionals romandran fora de l'abast de les màquines.
Deixar de fer una tasca perquè una eina ha demostrat que pot fer-la millor no hauria de preocupar-nos. El veritablement preocupant seria que, per defensar la nostra manera habitual d'exercir la medicina, acabéssim renunciant a oferir una atenció millor.
