Poques idees resulten tan intuïtivament atractives en medicina com diagnosticar una malaltia abans que produeixi símptomes. Si podem anticipar-nos a un càncer, una malaltia cardiovascular, una diabetis o una malaltia genètica, semblaria lògic pensar que com més aviat ho fem, millor. Però la medicina preventiva amaga una paradoxa: detectar abans no sempre significa beneficiar abans.

Convé distingir tres conceptes que sovint barregem. Predir significa estimar que una persona té més probabilitat de desenvolupar una malaltia; detectar precoçment significa identificar una malaltia o un procés patològic abans que sigui clínicament evident; i prevenir suposa actuar per evitar que aparegui, retardar-la o disminuir-ne les conseqüències. La distància entre aquestes tres situacions és precisament on es troba bona part del debat actual.

Un exemple especialment interessant és la diabetis tipus 1, perquè està canviant fins i tot la nostra definició de quan comença una malaltia. Tradicionalment es diagnosticava en aparèixer hiperglucèmia, poliúria, polidípsia, pèrdua de pes o, de vegades, una cetoacidosi. Tanmateix, el 2015 un grup conjunt de JDRF, l'Endocrine Society i l'American Diabetes Association va proposar considerar la diabetis tipus 1 com un continu biològic que comença molt abans dels símptomes. Aquesta classificació està avui incorporada als Standards of Care de l'American Diabetes Association. [1,2]

Així, l'estadi 1 correspon a persones completament asimptomàtiques que presenten autoimmunitat persistent contra els illots pancreàtics (habitualment dos o més autoanticossos) però mantenen una regulació normal de la glucosa. En l'estadi 2 continuen sense existir símptomes, però ja comença la disglucèmia. L'estadi 3 correspon a la diabetis clínicament manifesta. És a dir, hem passat de diagnosticar una malaltia quan s'expressa clínicament a reconèixer que la malaltia pot existir abans que el pacient se senti malalt. En l'estadi 2, a més, el risc de progressar a l'estadi 3 és aproximadament del 60% als dos anys i del 75% als cinc. Aquest exemple resulta especialment rellevant perquè obliga a replantejar què entenem per “diagnòstic precoç”. Ja no es tracta únicament de descobrir abans els símptomes, sinó de detectar abans processos biològics presimptomàtics. I aquesta situació probablement es repetirà en moltes malalties a mesura que disposem de millors biomarcadors.

La prevenció clàssica ofereix exemples menys controvertits. Controlar la hipertensió arterial, el tabaquisme o el colesterol disminueix malaltia cardiovascular; la vacunació prevé infeccions i determinats càncers; el cribratge cervical permet tractar lesions premalignes i la colonoscòpia pot eliminar adenomes abans que evolucionin. En genètica, identificar una variant patogènica en els gens principals de predisposició genètica al càncer de mama/ovari (BRCA1 o BRCA2), una hipercolesterolèmia familiar o determinats síndromes hereditaris pot canviar el seguiment d'una persona aparentment sana i també el dels seus familiars.

Però existeix una condició essencial: detectar ha de permetre fer alguna cosa útil. El National Cancer Institute recorda que el cribratge consisteix precisament a buscar malaltia en persones asimptomàtiques, però un resultat positiu no equival necessàriament a un diagnòstic i pot desencadenar noves proves, biòpsies i procediments. Com més sensible sigui la nostra capacitat de mirar, més important serà saber distingir quines troballes mereixen convertir-se en la definició d'una malaltia [3,4].

Aquesta qüestió és avui en primer pla amb els estudis d'ADN circulant. L'ADN tumoral circulant (ctDNA) constitueix una eina enormement prometedora. En pacients que ja han patit un càncer, la seva detecció després d'un tractament potencialment curatiu pot identificar malaltia molecular residual i seleccionar pacients amb més probabilitat de recaiguda o metàstasi. Aquí existeix una base biològica i clínica considerable, encara que la utilitat de modificar tractaments únicament a partir del ctDNA encara depèn del tipus tumoral i continua sent objecte de molts assaigs.

Molt diferent és utilitzar una mostra de sang per buscar càncer en persones sanes de la població general. Els nous tests de detecció multicàncer, o MCD/MCED, pretenen identificar simultàniament senyals de diversos tumors, inclosos alguns pels quals actualment no disposem de cribratge. Tècnicament és una possibilitat extraordinària. Tanmateix, el National Cancer Institute manté una posició prudent: encara es necessiten grans assaigs prospectius per demostrar que aquests tests detecten els càncers prou aviat, redueixen mortalitat i no generen un excés de sobrediagnòstic, procediments innecessaris o desigualtats. [3,5]

Aquí apareix la qüestió més incòmoda de tota la medicina predictiva: volem saber allò que encara no sabem modificar? Un biomarcador pot aportar tranquil·litat, però també ansietat; pot permetre intervenir precoçment, però també iniciar una cascada diagnòstica que mai no hauria beneficiat el pacient. Un fals negatiu pot proporcionar falsa seguretat i un fals positiu transformar temporalment una persona sana en un pacient.

Per això la pròxima revolució preventiva no hauria de consistir simplement a oferir més proves. Necessitarà una alfabetització sanitària de la població sobre el risc. La població ha de comprendre que risc elevat no significa destí inevitable; que risc baix no significa absència de malaltia; que un biomarcador no sempre equival a diagnòstic i que trobar abans alguna cosa només té veritable sentit quan existeix una estratègia raonable després. Aquesta educació hauria de començar a l'atenció primària, estendre's a programes de cribratge i assessorament genètic i recolzar-se en eines de decisió compartida allunyades tant de l'alarmisme com de la promoció comercial.

Potser, per tant, la pregunta adequada no sigui “quantes aviat podem diagnosticar?”, sinó “quantes aviat podem intervenir d'una manera que aporti beneficis a la persona i eviti els danys?”. La diabetis tipus 1 ens ha mostrat que una malaltia pot començar biològicament anys abans dels seus símptomes; el ctDNA ens recorda que veure abans no sempre significa saber què fer. La veritable medicina preventiva no consisteix a conèixer el futur com més aviat millor, sinó a identificar el moment en què conèixer-lo ens permet realment canviar-lo. I això és un desafiament dels més complicats.

----

Referències

1. Insel, R. A., Dunne, J. L., Atkinson, M. A., et al. (2015). Staging Presymptomatic Type 1 Diabetes: A Scientific Statement of JDRF, the Endocrine Society, and the American Diabetes Association. Diabetes Care, 38(10), 1964–1974. doi.org

2. American Diabetes Association. (2026). Standards of Care in Diabetes—2026. Diabetes Care, 49(Supplement_1), S1–S320.

3. National Cancer Institute. (2024). Questions and Answers about Multi-Cancer Detection Tests. Cancer Screening Research Network (CSRN), National Institutes of Health. https://prevention.cancer.gov/research-areas/networks-consortia-programs/csrn/q-a-about-mcd-tests

4. National Cancer Institute. (2023). Cancer Screening Overview (PDQ®)–Health Professional Version. National Institutes of Health. https://www.cancer.gov/about-cancer/screening/hp-screening-overview-pdq

5. Pascual, J., Attard, G., Bidard, F. C., et al. (2022). ESMO recommendations on the use of circulating tumour DNA assays for patients with cancer. Annals of Oncology, 33(8), 750–768.