En els temps preelectorals que corren, el primer partit de l'oposició ha inclòs entre els seus missatges de campanya una paraula fonamental amb la qual pretén arribar al major nombre possible de ciutadans; “Gestió, Gestió, Gestió”. No deixa de ser curiós que sobretot en els primers anys de Núñez Feijóo com a secretari general, una de les coses que els afins al govern li retreien era que, encara que podia tenir un perfil gestor, li faltava aquell “perfil polític” necessari segons ells per presidir un govern. És obvi que les opinions són lliures.

Quan l'equip de Felipe González preparava la campanya per a les eleccions de 1982 que li donarien una amplíssima victòria amb 202 diputats, va elaborar un eslògan molt simple que sens dubte va contribuir a l'espectacular resultat aconseguit: “PEL CANVI”. Efectivament, hi havia aleshores unes enormes ganes de canvi, d'abandonar el passat, en la societat espanyola que van desembocar en aquest vot massiu. Preguntat el líder socialista pel significat últim d'aquest missatge, González ho resumia així: “El canvi significa que les coses funcionin”.

I tant si van funcionar. Espanya va experimentar una transformació històrica que ens va introduir en el món desenvolupat i d'alguns dels rèdits de la qual encara seguim vivint. Com gairebé sempre passa en els mandats molt prolongats com van ser els 14 anys de González, els últims, plens d'escàndols de tota mena, van sobrar clarament, cosa que per descomptat no esborra el que es va aconseguir fins llavors. Es va ajuntar una generació de polítics de pes, que a més eren bons professionals i que van aconseguir en la majoria dels casos una molt bona gestió dels seus respectius ministeris, colmant durant bastants anys les expectatives dels ciutadans en l'administració i la classe política.

Sembla força clar que qualsevol semblança amb la situació actual no és ja que sigui mera coincidència, és que probablement sigui el resultat d'una al·lucinació. El desastre de gestió de la nostra xarxa d'alta velocitat, abans orgull nacional i avui en situació catastròfica és un bon exemple de desgraciada actualitat, però per descomptat no l'únic. N'hi ha prou de fer un viatge en automòbil per Espanya a través de la nostra xarxa de carreteres i autovies per constatar que la inversió dedicada al seu manteniment ha corregut paral·lela a la de l'AVE fins a aconseguir portar-les a la calamitosa situació actual. La gestió del transport per carretera o ferrocarril no sembla estar entre les habilitats del ministre recentment dimitit, més expert en insultar a qui es posi per davant a través de les xarxes socials, ni tampoc del seu principal antecessor, avui a la presó, més donat a les mossegades i a buscar acomodament laboral i residencial a les seves amants.

Però tant de bo quedés tot aquí. Per circumscriure'ns a fets recents, una ciutat espanyola com Ceuta pateix una invasió massiva induïda i encoratjada per un país estranger i reconeguda inicialment fins i tot pel president del govern i al nostre seràfic ministre d'exteriors l'únic que se li acut és desfer-se en elogis cap al país invasor mentre el president reaccionava, això sí, amb tota l'energia de què va ser capaç: se'n va anar de vacances gairebé un mes. Ni cal dir que tres mesos després, la situació continua podrint-se i sense perspectives de solució.

I més coses. Fa tan sols any i mig, un desastre de gestió de la nostra xarxa elèctrica va deixar tota Espanya a les fosques, amb pèrdues econòmiques quantioses. Els casos de corrupció esclaten cada dia amb imputacions a alts nivells (fins a 125 se n'han comptabilitzat fins ara, i els que seguiran) però que miraculosament no suposen la més mínima assumpció de responsabilitats. Millor no parlar del tema de l'habitatge, de l'estat de l'educació i l'informe Pisa, de la precarietat dels nostres joves, de l'augment del deute públic, de l'augment imparable dels preus, de la no presentació de pressupostos en tota una legislatura, de tants altres temes que influeixen decisivament en la qualitat de vida del ciutadà de peu i que no es pot dir que evolucionin d'una manera mínimament positiva.

Si parlem de la nostra sanitat, en el seu dia considerada per alguns com una de les millors del món (un somni, què hi farem), n'hi ha prou de veure el que triga un ciutadà de qualsevol comunitat (això sí, unes més que altres) a accedir al seu metge de primària o al seu especialista, a fer-se qualsevol prova i ja no diguem a accedir a una operació no urgent, per adonar-se d'on som i on hem arribat. És clar que n'hi ha prou de veure els “èxits” dels ministres de l'última etapa des de l'inefable Illa i la seva més que desastrosa gestió de la pandèmia que ens va deixar en els primers llocs mundials de mortalitat, professionals contagiats i caiguda del PIB, fins al no-res més absolut de l'actual ministra, que ha entès el paper coordinador del ministeri com la guerra contínua contra tothom, comunitats, professionals i tot aquell que se li ha posat per davant, passant per tots els anodins intermedis dels quals ja ningú se'n recorda.

La situació es torna cada dia més caòtica i no sembla que ningú dels actualment al comandament doni senyals que pugui arreglar res. El seu principal missatge inicial de campanya, ballaruques i petons en mítings i televisions afins a part, és anunciar tots els mals que vindran si l'oposició arriba al govern, una cosa sens dubte molt constructiva i il·lusionant.

Per tot això, no es pot més que aplaudir la idea que almenys, la paraula “gestió” es posi al centre d'una acció de govern perquè realment, amb els molts o pocs recursos que pugui generar el país, l'important és que es gestionin bé, no es malversin i s'aconsegueixin amb ells els millors rendiments per als ciutadans. Aquest ha de ser l'objectiu final de la política i el que hem d'exigir en tots els ordres de la vida a qui guanyi les eleccions i aspires a formar govern. No sé si els que vinguin seran capaços de fer-ho satisfactòriament, però el que està clar és que dels actuals, a la vista de l'experiència viscuda, difícilment es pot esperar res de bo.