Segons algunes fonts, el Ministeri de Sanitat s'ha compromès a posar "totes les eines i servidors públics" per seguir i rastrejar cadascun dels casos, detectats ja en bestiar boví de Còrdova, Toledo, Cantàbria, Madrid, Àvila i Girona del virus shamonda i de dur a terme una "vigilància epidemiològica exhaustiva" des de la perspectiva One Health, que integra coneixements en els àmbits de la salut humana, animal i ambiental, cosa que no resulta sorprenent si tenim en compte la sensibilitat – potser millor la hipersensibilitat—d'una bona part de la població davant eventuals epidèmies.

La por és una emoció útil en situacions de risc imminent i particularment si no dura gaire, just el necessari per allunyar-se del perill. Però no ho és tant com a profilàctic, ja que acostuma a sobredimensionar les amenaces potencials sobretot si no hi ha indicis racionals de pertorbació.

La notícia del decés d'una persona infectada pel virus shamonda a França ha merescut l'atenció dels mitjans de comunicació i la reacció de les autoritats sanitàries. Tanmateix, es tracta –que sapiguem-- del primer humà infectat per aquest microbi.

Un pacient severament immunodeprimit, susceptible per això a múltiples infeccions microbianes, incloses les que s'anomenen oportunistes perquè no afecten les persones el sistema immunitari de les quals funciona adequadament, és a dir, a la immensa majoria de les nostres poblacions.

Per tot això la probabilitat d'una epidèmia és molt escassa, encara menys la d'una pandèmia i fins i tot mínima la d'un limitat brot epidèmic. De manera que en aquest cas la por no és sinònim de prudència sinó simplement de pusil·lanimitat. Una cautela exorbitant, hiperbòlica i desproporcionada que, per això mateix, pot resultar impertinent, inconvenient i fins i tot sanitàriament perjudicial.

Entre altres coses perquè dedicar molts recursos i esforços a la vigilància específica d'eventuals propagacions del virus implica deixar de dur a terme altres activitats, potser més importants i decisives com, per exemple, culminar el procés imprescindible perquè funcioni tan aviat com sigui possible l'Agència estatal de salut pública, que, si no anem errats, requereix l'aprovació d'un reial decret que n'estableixi l'organització i funcionament, norma que, per cert, ja s'hauria d'haver tramitat fa uns mesos, reivindicació que exigim els salubristes – una demanda de la SESPAS al Ministeri de Sanitat-- i bona part dels professionals de la sanitat, particularment aquells que es dediquen a l'atenció primària i comunitària.

Sovint passa que l'urgent relega l'important, cosa que no és el més assenyat, però resulta comprensible. Però que l'improbable, encara que no sapiguem si és o no impossible, comporti postergar l'imprescindible, no ens sembla raonable, encara que impliqui un ajornament mínim.

Pràcticament tothom entén que no podem aspirar a garantir un risc nul d'eventuals perjudicis associats als desconeguts efectes nocius potencials de múltiples factors de l'entorn, però, lamentablement molt pocs són els disposats a assumir aquesta consideració a la pràctica, ignorant que en ocasions el remei pot ser pitjor que la malaltia.

És clar que potser la declaració de la senyora ministra respongui més aviat a un propòsit ansiolític i no afecti el desenvolupament efectiu de les prioritats més convenients.