Quan parlem de qualitat assistencial, pensem gairebé sempre en oferir una atenció segura, efectiva, eficient i centrada en les necessitats de les persones. Són aspectes que hem anat incorporant a la nostra manera d'entendre la qualitat i que avui ningú qüestiona. Tanmateix, crec que ha arribat el moment d'ampliar aquesta mirada i incorporar una dimensió que, tot i que comença a estar present a les nostres organitzacions, encara no ocupa el lloc que hauria: la Sostenibilitat.

Durant molt de temps hem considerat la sostenibilitat com una qüestió relacionada principalment amb l'estalvi energètic, la gestió de residus o la reducció del consum de materials. I, tot i que totes aquestes actuacions són necessàries, penso que ens trobem davant d'alguna cosa molt més important. La sostenibilitat té una dimensió ètica que afecta directament la nostra responsabilitat com a professionals sanitaris i a la manera com entenem la qualitat de l'atenció que prestem.

Hi ha una contradicció sobre la qual hauríem de començar a reflexionar. Els hospitals i centres sanitaris tenen com a finalitat cuidar la salut de les persones, però per fer-ho consumeixen grans quantitats de recursos, generen residus i produeixen un impacte ambiental que també té conseqüències sobre la salut. És a dir, mentre treballem per prevenir malalties i evitar danys, la nostra pròpia activitat pot contribuir, indirectament, a generar-ne d'altres.

Aquesta realitat ens obliga a revisar alguns dels principis ètics que orienten la nostra pràctica professional. Quan parlem de No Maleficència, pensem en evitar errors, complicacions o actuacions que puguin perjudicar el pacient. Però per què no ampliar aquest principi a les conseqüències ambientals de les nostres decisions? Si sabem que el canvi climàtic i la contaminació tenen efectes sobre la salut, també és la nostra responsabilitat.

El mateix passa amb el Principi de Justícia. Estem acostumats a relacionar-lo amb l'equitat en l'accés als serveis sanitaris i amb una distribució adequada dels recursos. Però, també hauríem de preguntar-nos, quines conseqüències tenen les nostres decisions sobre les persones més vulnerables i sobre les generacions futures. Els recursos no són il·limitats i utilitzar-los de manera responsable també és una qüestió de justícia.

En l'àmbit de la qualitat fa anys que treballem per millorar processos, evitar actuacions innecessàries i utilitzar els recursos de forma eficient, pensar en valor. La sostenibilitat no s'hauria d'interpretar com una exigència afegida, sinó com una dimensió de la qualitat, vinculada amb el nostre quefer.

Evitar proves diagnòstiques que no aporten valor, prevenir complicacions, reduir desplaçaments innecessaris o millorar la coordinació entre nivells assistencials són exemples d'actuacions que beneficien el pacient i que poden reduir l'impacte ambiental. No es tracta de fer menys per motius econòmics o ambientals, sinó de fer allò que realment aporta valor, utilitzant els recursos de manera responsable i sense comprometre mai la seguretat.

Però hi ha una altra qüestió que considero especialment important. Si realment creiem que la sostenibilitat forma part de la qualitat assistencial, hauríem de començar a avaluar-la com a tal.

Disposem d'indicadors per mesurar resultats clínics, seguretat del pacient, satisfacció o eficiència. Però encara ens costa incorporar indicadors ambientals als nostres sistemes habituals d'avaluació. I allò que no mesurem difícilment acaba formant part de les nostres prioritats.

No estic plantejant crear nous sistemes d'avaluació ni augmentar la càrrega de treball dels professionals. Proposo aprofitar les eines de qualitat que ja tenim i incorporar a poc a poc criteris de sostenibilitat en els processos assistencials, en les decisions de compra, en l'avaluació de tecnologies i en els projectes de millora.

També crec que hem d'evitar traslladar tota la responsabilitat als professionals. No podem demanar-los que treballin de manera sostenible si les pròpies organitzacions no faciliten els recursos, la formació i les condicions necessàries. La sostenibilitat ha de formar part de les decisions dels equips directius i dels plans estratègics dels centres, i no dependre únicament de la sensibilitat o la bona voluntat de les persones.

Des del meu punt de vista, les unitats de qualitat i seguretat del pacient tenen molt a aportar en aquest àmbit. Estem acostumats a analitzar processos, identificar riscos, promoure canvis i avaluar resultats. Incorporar la perspectiva ambiental suposa donar un gir a les dimensions de la qualitat.

També la bioètica ens pot ajudar a avançar, perquè ens convida a reflexionar no només sobre si fem bé les coses, sinó sobre si les decisions que prenem són les més adequades i justes.

Considero que la sostenibilitat ha de deixar de veure's com una iniciativa paral·lela a la qualitat assistencial per convertir-se en una part d'aquesta. No perquè sigui una exigència institucional, sinó perquè respon als mateixos valors que haurien d'orientar la nostra activitat: cuidar, evitar danys, actuar amb justícia i utilitzar responsablement els recursos disponibles.

No podem parlar d'excel·lència sanitària pensant únicament en els resultats que aconseguim avui, sense tenir en compte les conseqüències que les nostres decisions poden tenir demà.

I potser aquesta sigui la reflexió que hauríem de fer: si la nostra responsabilitat és cuidar la salut de les persones, no hauria d'incloure també la cura de l'entorn que fa possible aquesta salut?